Comunidad Valenciana Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
Nuevas notas de Villarejo vinculan a Rajoy con Kitchen
Activistas, abogadas y matronas rompen el silencio de la violencia obstétrica
Opinión – Parábola de la patada en la puerta, por Elisa Beni

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

Lliçons d'un viacrucis

The Trial (Orson Welles 1962).

0

Un bon dia, d'acord amb els teus parents, decideixes vendre una vella propietat familiar, i quan trobes comprador vas a la notaria per a iniciar els tràmits preceptius. Allí t'assabentes que has de demanar un certificat que no sabies que et faltava, que els teus pares, ja ancians, t'han de concedir uns poders, o que has de fer que et referenden un document que amb el temps ha perdut la validesa que segons sembla sí que tenia al seu moment. Coses que ignoraves, que no es veuen perquè la burocràcia les teixeix en la rebotiga de la vida quotidiana, exigències administratives que es van acumulant i que només descobreixes que existeixen en aquests moments crucials. Així que, disciplinadament, vas fent tot el que et diuen els oficials que s'encarreguen de preparar la documentació. I a la fi arriba el que penses que serà el moment gojós de la firma.

Quan esteu tots asseguts al voltant de la taula de reunions, el fedatari inicia una d'aquestes xarrades informals d'introducció amb què aquests professionals habitualment tracten d'augmentar el valor percebut de la seua tasca, que als ulls dels usuaris sol consistir a fer un gargot i poc més. I en això, l’home va i expressa la seua admiració per una pel·lícula de Billy Wilder, Testimoni de càrrec. Per una vegada, penses, aquests acudits no són comentaris sobre l'actualitat política, generalment reaccionaris, i, entusiasmat perquè creus estar enfront d'un cinèfil, et llances a confraternitzar amb el cavaller. Et sents enlluernat pel seu amor envers el bon cine, pel seu port elegant i per aquests ulls blaus que atalaien galanament per damunt de la màscara (estem en plena pandèmia). A més, penses, si aquest paio admira Charles Laughton i s'identifica amb l'íntegre personatge que l'actor representa en aquesta pel·lícula, segur que farà tot el que puga per a culminar la cerimònia amb elegància, precisió i eficàcia. Això penses. Lloes els seus gustos cinematogràfics i esperes el gloriós moment que s'acosta, aquest en què Ell estamparà la seua firma, un autògraf campanut, de traç luxuriós, que s'expandeix per tot el full de paper de barba com les volutes d'un gros cigarro havà, una rúbrica que no deixa dubtes sobre la seua capacitat de parar el món o de posar-lo en marxa.

Però no. Els mesos passen i el full continua en blanc. Després del viacrucis en què t'ha ficat el subjecte, descobreixes que comparteixes gustos cinematogràfics amb un sàdic que t'ha introduït en un túnel burocràtic que ni Kafka en els seus moments més àlgids de lucidesa va arribar a imaginar, amb algú que t'està amargant la vida, amb un malànima que té la mala llet d'una monja ambiciosa sense possibilitats d'ascens al priorat. T'adones que a qui li agrada emular realment és al Jutge Dredd, que és un personatge de còmic molt diferent de l’advocat que encarnava Laughton. De fet, intueixes que li hauria agradat ser magistrat, però que alguna cosa va desviar la seua trajectòria. Potser la seua falta de coratge. Resulta que, segons li sembla veure, hi ha un cap mal lligat en l'anterior transmissió de la propietat en qüestió (que un altre notari va donar per vàlida), i tràmit a tràmit, requisit darrere requisit, ha anat alçant un immens mur legal davant teu, i perquè el sorteges t'ha espentat dins d'un laberint que porta directament cap al Minotaure, a qui sents esbufegar allà al fons.

T'espenta cap als jutjats perquè ells resolguen una cosa que, pel que vas informant-te ací i allà, té altres vies de solució més ajustades a la lògica natural. Pretén que t'embarques en un procés que pot allargar-se sine die. Hi ha alternatives, però no te les dóna, les descarta sense detindre's a considerar-les. No ho entens. Fins que t’adones que a ell el que li agrada és firmar en tirereta escriptures de constructors i entitats bancàries. I si ve algun marqués a vendre el seu castell, també. Però no vol saber res d'esclafaterrossos amb embolics d'herències ab intestato. Ja s’apanyaran, és a dir, ja ens apanyarem. Si no ho veu clar —i tal com la seua ment funciona és difícil que veja res clar—, és capaç d'enviar-te al cadafal o al carall, ben lluny, on la teua sang plebea no esguite la seua camisa de popelín. Ell és un funcionari públic, però també té un perfil comercial, té una clientela, una posició, un prestigi a preservar. I, sobretot, una pòlissa amb una companyia d'assegurances que s’emprenyarà si fica la gamba. Té una por cerval a equivocar-se. Quan t’adones de tot això, ja ha convertit una compravenda en un cas criminal. I has d'acudir a un altre col·lega seu perquè et rescate de la seua bogeria i de l'embolic en què t'ha clavat amb la seua mescla d'ineptitud, por i prepotència. Tens la sort que aquest altre notari, a més de ser una persona esforçada, destil·la la humanitat d'un antic metge de poble i et tracta com a tal, i, gràcies a ell, ixes del laberint. Amb l'ànim malparat, però ixes.

La primera consideració que et fas durant tot aquest calvari és: «Com és possible que les meues preferències culturals convergisquen amb les d'algú que és tot el que he estat tractant d'evitar ser durant tota la meua vida?». És una experiència molt inquietant, és com si hagueres compartit els calçotets amb ell sense passar per la rentadora. «Com pot ser», et preguntes, «que dues persones que es diferencien en quasi tot —confies que així siga— gaudisquen amb un mateix producte cultural sofisticat i complex?». I la resposta ve sola: perquè els productes culturals són complexos. O haurien de ser-ho. Ens estem acostumant a considerar cultura uns artefactes que no són sinó catalitzadors d'identitats, obres carregades d'ideologia que busquen l'adhesió o el rebuig, no la reflexió, no la mobilització integral de la complexa arquitectura de la intel·ligència. Testimoni de càrrec, tot i ser un divertiment popular, era i continua sent una obra intel·ligent, capaç d'interessar a gent molt diversa, a virtuosos i a criminals, a esclafaterrossos i a notaris de prosàpia. Pertany a aquesta categoria de productes culturals capaços de travessar l'espessa capa de prejudicis —més fina o més espessa, més subtil o més basta— que recobreix les nostres idees, sense recórrer al maniqueisme i a la simplificació, cosa que segurament vol dir que apel·len a aquests valors que anomenem universals. Encara que ens incomode, encara que comence a ser inusual, no hi ha res d'estrany en això.

La segona consideració és que solem parar atenció, únicament, a la lletra de les lleis. És un error colossal, perquè allò veritablement important sol estar en el que les lleis callen. Totes són interpretables, perquè només poden referir-se a supòsits genèrics, perquè sempre hi ha alguna cosa que el legislador, necessàriament, es deixa en el tinter. I ací és on entren en joc els encarregats de desxifrar-les, els que s’ocupen de confrontar el que el codi contempla d'una manera impersonal amb el cas específic que tenen al davant. Els que sospesen si hi ha motius per a ignorar la norma i els que se cenyeixen a ella amb esperit casernari. Els que fan passar el reglament pel sedàs del sentit comú, de l'empatia, de l'ètica, a fi de dotar la llei de l'esperit que li falta, i els que l'apliquen amb una literalitat mecànica. Els que són capaços de complicar-se la vida aplicant l'epiqueia, ajudant el proïsme a sortejar l'innecessari rigor d'una disposició burocràtica interpretada al peu de la lletra, i els que es passen pel folre l'equitat, la proporcionalitat i, per tant, la justícia. Un a un potser pareixen poca cosa, però són ells els qui tenen el privilegi de mullar la ploma i traure del tinter tot el que el legislador es va deixar allí, són ells els qui, en última instància, tenen el poder que nia en les lleis. I en el moment en què cada un d'ells estaca la ploma en el tinter, és quan el factor humà s'expressa amb tota la seua infinita esplendor o la seua profunda misèria.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
19 de enero de 2021 - 17:56 h

Descubre nuestras apps

stats