Tornar a començar, una i altra vegada

Hui és el dia del treball. I és un bon dia per a dir que no podem viure, perquè no podem treballar. No d’una manera digna, d’una manera estable, d’una manera constant, d’una manera que ens permeta generar un projecte, unes perspectives, un horitzó. Unes àmplies capes de persones joves han viscut, viuen i (pel que sembla) continuaran vivint en un context de precarietat laboral generalitzada.

Deia Karl Marx que ‘el treball dignifica’, i estic totalment segur que, si observara les condicions i circumstàncies en les que treballen les persones joves hui dia, afirmaria sens dubte que el treball també pot ser indigne.

Perquè les quotes de precarietat, devaluació salarial, abusos i limitació dels drets laborals i inestabilitat que hem assolit en les últimes dècades, són, certament, indignes, per al conjunt de la societat, i especialment per a la joventut. I és molt important centrar aquesta realitat en la joventut perquè és el col·lectiu d’edat més precaritzat i més castigat per les successives crisis que hem viscut en l’última dècada.

Ja ho va ser en la crisi de 2008, que va expulsar del mercat laboral centenars de milers de joves, generant una lògica indignació en el sistema econòmic, laboral i polític. I ho ha sigut, de nou, amb la crisi de la COVID-19, que ha tingut com a conseqüència, de nou, d’una expulsió generalitzada de les persones joves.

Dues dades: durant aquesta última dècada les persones joves hem perdut prop d’un 20% de poder adquisitiu per la devaluació dels salaris i augment dels preus de consum; i hem sigut, en percentatge, les que més han patit la destrucció d’ocupació per la crisi de la COVID-19, tal com es pot comprovar a la següent gràfica.

Som les persones joves les primeres en ser acomiadades perquè som l’element més dèbil i fràgil d’un sistema laboral també dèbil i fràgil. Un sistema que ha instaurat l’acomiadament a preu de saldo, que permet carregar-se a la primera de canvi i per un preu raonable a les persones que tenen menys antiguitat en un negoci (normalment les persones més joves); un sistema que funciona a base de concatenar contractes temporals, en la mateixa empresa o saltant d’unes a altres; un sistema que abusa de la condició de becari o becària i que converteix les pràctiques en una substitució de la feina; un sistema que ofereix cada vegada pitjors feines amb pitjor remuneració, i que tot i així són demandades en massa per les persones joves perquè ‘no queda altra’; un sistema que genera por, inseguretat i incertesa en el lloc de treball, fent que renunciem a exercir els nostres drets, a conèixer les nostres condicions o a demanar el nostre contracte, simplement perquè tenim por, desconeixença i intranquil·litat per conservar eixe treball precari que és l’únic indici de certesa que tenim en la nostra vida que viu el ‘dia a dia’. En definitiva, un sistema que ens ha instal·lat la precarietat en el més profund de la ment: per a poder acceptar un ‘fals autònom’ per a pedalejar fins a l’extenuació, per a ser becàries in eternum, o per a renunciar als nostres estudis i carrera per a sobreviure com a millor opció de vida.

Com anem a reivindicar, defensar i lluitar per un sistema laboral que ens ofereix precarietat i ens expulsa sempre a la primera de canvi? Un sistema que l’únic que ens pot oferir, a hores d’ara, és l’estranya sensació de tornar a començar, de nou, una i altra vegada. Un sistema que no ens permet sostindre’ns ni avançar.

Hui hem de reivindicar el dret a poder treballar dignament, i aquest dret ara mateix no és possible perquè el treball de hui dia és indigne. Canviem les condicions, canviem les polítiques, canviem la nostra cultura laboral. Perquè la joventut volem treballar. Volem treballar per a poder viure, per a poder traçar un futur.