Joventut clandestina

Des de fa unes setmanes m’estic trobant, en el camí de tornada a casa, pràcticament tots els dies, un grupet d’adolescents en un racó amagat darrere d’un cantó on comença un camí de terra, al costat d’una casa solitària; un lloc on abans no es reunien. Casualment, l’altre dia, en un dels meus passejos per l’horta amb el meu gos, vaig descobrir, darrere d’un canyar, certament amagada i envoltada entre arbres frondosos, una sort de ‘cabanya’ improvisada, amb sofàs, sillons i taules, un lloc perfecte per a reunions. Un espai que abans no existia, i que ha sigut creat, també, en les últimes setmanes.

No és una coincidència. Aquesta aparició de llocs de reunió d’adolescents i joves lluny de la ciutat, amagats, va en consonància amb la desaparició d’adolescents i joves dels espais on típicament es reunien, eixa sort de “no-llocs” sense importància per a la societat però que la gent més jove reconverteix per a quedar per xarrar, contar-se la vida, menjar pipes i veure passar la vesprada en grup: els arbres del final del carrer, el cantó de la plaça o el racó darrere de les grades de la pista de bàsquet. Són temps de pandèmia, i les mesures de distància social, l’obligatorietat de mascareta en l’espai públic (excepte en la terrassa del bar, clar) i la constant vigilància i mirades del món adult, estan expulsant a la joventut dels seus espais típics de socialització.

No és cap secret que les mesures de prevenció dissenyades per a aturar la transmissió del virus de la COVID-19 revesteixen una evident discriminació econòmica que afecta a les persones més joves. Els llocs on es poden relaxar les mesures d’higiene i distància social són aquells en els quals hi ha una transacció monetària i un consum (com ara un bar o un restaurant), espais vetats a persones amb pocs recursos econòmics com per a passar una vesprada consumint; o bé les cases o pisos, espais que, de manera majoritària, no pertanyen als i les joves, sinó a les seues famílies (recordem allò de que el 80% de la joventut no es pot emancipar per motius econòmics) i per tant espais que tampoc permeten una total intimitat o alliberament.

Si l’accés a espais perquè adolescents i joves es puguen socialitzar ja és difícil per motius econòmics, a més, les polítiques públiques que teòricament s’han posat en marxa per donar resposta a la pandèmia no estan considerant, de manera general, l’oci juvenil i la necessitat de socialització per a persones sense recursos. No hi ha cap promoció i suport a generar espais de trobada o reunió alternatius, i la normativa per a activitats de lleure infantil i juvenil és tan restrictiva que asfixia a grups de joves i entitats que treballen en espais i metodologies d’oci educatiu, conduint-les pràcticament a la seua paràlisi.

A aquesta situació econòmica, política i normativa, hem de sumar la campanya constant i esgotadora de criminalització i assetjament de la joventut, dirigida des dels mitjans de comunicació, persones de rellevància i administracions públiques, que la culpabilitza dels rebrots pel simple fet de voler juntar-se i relacionar-se, i que les acusa de ser part del problema simplement per voler socialitzar-se; una campanya que ofereix una visió de la joventut estereotipada i estigmatitzada, basada en prejudicis, i que res té a veure amb la realitat.

Aquest context d’assenyalament, unit a una manca d’opcions per trobar-se i una política pública que no només mira cap a altre costat sinó que dificulta activament la trobada de joves, deixa un marge cada vegada més estret al desenvolupament personal, social i comunitari de tota una generació. Un context que està minant encara més la moral col·lectiva d’uns adolescents i joves que ja estan patint en la seua salut mental les conseqüències d’un estat de crisi en el que ja viuen, de forma permanent, des de fa anys. Perquè per a la joventut la crisi no comença amb la pandèmia, la crisi ja hi era.

A les persones joves no els queda altra que la trobada en lluny d’un ordre social que els vigila, els persegueix i els assenyala, i als que només els queda el racó amagat del cantó, o el lloc de reunions secret fora del poble; és a dir, les reunions i trobades en la clandestinitat. Estem institucionalitzant un marc de relacions d’una joventut clandestina, que fuig encara amb més èmfasi de la pressió a la que està sotmesa, truncant, encara més, el ja malmès salt generacional al que ens aboca la crisi social i econòmica.