El document oficial de Falange Española Tradicionalista y de las JONS romania abandonat en l’Arxiu Municipal de Manises (València) fins que dos investigadors locals el van rescatar fa poc. “En nom de la delegada nacional de la Secció Femenina, camarada Pilar Primo de Rivera, tinc el gust de transmetre’t l’agraïment per totes les atencions que has tingut amb les nostres camarades de les Joventuts Hitlerianes, que han passat uns dies entre nosaltres”. Així es dirigia la secretària provincial de la Secció Femenina, Isabel de Castellví, a la cap local de Manises el 3 de juny de 1941.
Els historiadors Salva Espí i Pepa Moraga han catalogat durant quasi tres anys més de 4.000 documents del partit del jou i les fletxes a la localitat valenciana, bressol de la ceràmica. La documentació –“fabulosa”, segons Espí– abasta tot el període de la dictadura incloent-hi la immediata postguerra en què Falange deté un poder descomunal, com mostra el catàleg de l’arxiu.
Les “xiques alemanyes”, segons relata el diari Levante el 14 de maig de 1941, van ser rebudes per Adolfo Rincón de Arellano, marit d’Isabel de Castellví, i van visitar l’Escola de Comandaments de la Secció Femenina a Godella, en un acte a què també assisteix el “cap del Partit Nacional Socialista a València, senyor Tarrach” i un representant de l’arquebisbe, a més d’altres jerarques locals del franquisme. “També hi van assistir les seccions espanyoles masculina i femenina de les Joventuts Estrangeres del Reich”, conta Levante, un diari en mans dels falangistes arran de l’entrada de les tropes franquistes a València dos anys abans. Les joves alemanyes les reben amb “grans mostres de simpatia, manifestades en visques i aplaudiments”.
Antoni Morant, professor d’història contemporània de la Universitat de València, és autor d’una completa tesi doctoral sobre els vincles entre la Secció Femenina de Falange i les organitzacions de dones nazis alemanyes. “Aquesta visita, de quasi set setmanes, és una de les més importants entre la Secció Femenina i les organitzacions de dones del partit nazi entre el 1937 i el 1943”, explica Morant a elDiario.es.
Les representants nazis van ser acollides pels màxims dirigents a València de la Falange masculina i femenina, el matrimoni format per Adolfo Rincón de Arellano i Isabel de Castellví i Trenor, de llinatge nobiliari (Casilda de Castellví, germana de la dirigent falangista, va ser afusellada a Barcelona durant la Guerra Civil pel seu paper en l’espionatge franquista). De la seua banda, les joves alemanyes formaven part de l’Acadèmia de Comandaments de les Joventuts Hitlerianes: “Era una visita d’alt rang”, diu Morant.
L’historiador destaca el “context de domini incontestable d’Alemanya sobre l’Europa continental” en què es desenvolupa l’intercanvi. “Les visites”, afig Antoni Morant, “són una demostració d’afinitat ideològica”. “Falange és el representant espanyol de l’univers feixista, comparteixen la creença de formar part d’una cultura política transnacional i ideològica comuna més enllà de les seues pròpies fronteres”, afirma l’investigador.
Les “camarades alemanyes” també van visitar la biblioteca de la Universitat de València, que custodiava els llibres requisats a la intel·lectualitat republicana, i la seu de la Central Nacional Sindicalista. A Manises van poder recórrer una fàbrica de ceràmica, “i van ser obsequiades amb precioses mostres”. La delegació també va visitar el castell de Sagunt i una exposició organitzada per l’Associació de la Premsa. En el temple de la Mare de Déu dels Desemparats van ser obsequiades amb un dibuix del pintor José Segrelles del dictador Francisco Franco.
La tercera jornada va incloure una visita de les joves nazis a Alzira, Sueca i l’Albufera, on van dinar convidades per l’Ajuntament de València. A la vesprada, es van acostar al Museu de Belles Arts i, ja a la nit, van assistir a la representació de l’òpera Madame Butterfly en el Teatre Principal.
La visita també va incloure contactes amb els compatriotes de la colònia alemanya a València. De fet, en una visita a la redacció del diari Levante va participar el cònsol d’Alemanya a València llavors, l’empresari Máximo Buch (avi de l’exconseller d’Economia del PP del mateix nom). Durant el vi d’honor oferit pel director i el sotsdirector del periòdic, es va brindar “per la grandesa d’Alemanya i d’Espanya”.
L’última jornada a València, la delegació va passar per la Llotja i la catedral de València i, havent dinat, van abandonar València en direcció a Alacant. El diari falangista descrivia així la partida: “Van ser acomiadades per algunes autoritats, jerarquies del Movimiento, tots els comandaments de la Secció Femenina i afiliades, Joventuts Alemanyes a València i compatriotes. En posar-se en marxa l’autobús, es van donar visques a Alemanya i al seu Führer”.
L’historiador Antoni Morant analitza en la seua tesi doctoral els intercanvis entre la Secció Femenina de Falange i els quadres de les organitzacions nazis i destaca la clara preferència del partit fundat per José Antonio Primo de Rivera per l’Alemanya d’Adolf Hitler. “Pilar Primo de Rivera visita sis vegades Alemanya en cinc anys i la Itàlia feixista dues vegades”, assegura.
“Probablement era la jerarca falangista que més vegades visita Alemanya, moltes més que els ministres d’Afers Exteriors”, afig Morant, que destaca que els viatges no són “un paperot diplomàtic”, sinó una “mostra sincera d’amistat i afinitat ideològica”. L’investigador Salvador Espí destaca el “masclisme i el paternalisme franquista de totes totes” que es desprenen de la documentació sobre Falange que han catalogat en els fons de l’Arxiu Municipal de Manises.
Les visites també es produeixen en el “marc més ampli de la política cultural exterior” del règim nacionalsocialista, explica l’historiador. En els intercanvis entre totes dues organitzacions va tindre un protagonisme molt rellevant Clarita Stauffer, d’origen alemany i molt amiga de Pilar Primo de Rivera, el paper de la qual està “molt poc estudiat”, segons Morant. Stauffer va participar en la ruta de les rates que permetia, a través d’Espanya, la fugida de criminals de guerra nazis (i també de fugitius croats, entre altres nacionalitats). De fet, va ser l’única dona l’extradició de la qual van reclamar els aliats el 1947 (petició que el règim franquista va rebutjar).
L’investigador va rastrejar arxius a Espanya, Alemanya i Itàlia i va rescatar abundant material gràfic de la revista Y de la Secció Femenina, disponible en l’hemeroteca de la Biblioteca Nacional, inclosos els mots encreuats amb esvàstiques que publicava. Encara que Falange va tindre en la postguerra la seua màxima influència en la jerarquia franquista, “mai van tindre un poder omnímode” i es van veure obligats a compartir-lo amb els estaments militars i eclesiàstics, amb el ministre Ramón Serrano Suñer com a home fort.
Els fons documentals més comprometedors per a Falange van ser en part destruïts al llarg la dictadura (a partir del 1943 en fogueres). Després de la caiguda de Mussolini a Itàlia, “hi hagué una por enorme i en els dies posteriors consten converses de Falange tractant de veure quina era la ruta de fugida més ràpida de Madrid”. No va fer falta: una vegada eliminat part del rastre de la col·laboració amb el nazisme i neutralitzats els falangistes, el règim franquista es va mantindre fins a la mort del dictador.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
0