He tingut ocasió de comprar un llibre que coneixia de referències: Canto personal, de Leopoldo Panero. És un llibre molt singular i representatiu, perquè el va editar el 1956 (la 2a edició, la que he pogut adquirir) les “Ediciones Cultura Hispánica”, és a dir, les publicacions d’un organisme oficial del règim franquista (l’Instituto de Cultura Hispánica) on el poeta Leopoldo Maria Panero ocupava un càrrec directiu. Que un capitost d’un ens oficial aprofite el càrrec per a publicar-se un poemari, ja és per se escandalós, vist des d’avui o en general. Però en el franquisme -cosa que de vegades s’oblida- tot funcionava així. La corrupció que ara escandalitza tant estava inscrita en l’ADN del sistema, institucionalitzada, com les detraccions inveterades de tants oficials i sotsoficials de l’Exèrcit en les compres per a l’alimentació (el ranxo) de la tropa, tot un clàssic.
El volum de Panero -un llarg poema d’unes 120 pàgines- inclou una Introducció de Dionisio Ridruejo, datada el 1953, que és inenarrable. Ridruejo fou un exponent honest de l’evolució des del feixisme a postures liberals-democràtiques. Però això fou un procés lent i dolorós. Es pot canviar, es pot evolucionar. Molts dissidents del comunisme estalinista varen canviar. Ridruejo va canviar, patí multes i presó. I un breu exili. Se la jugà a partir d’un cert moment. El 1962, arran del ‘Contubernio’ de Munich, fou el punt de no retorn. Va influir molt en Vicent Ventura...
El 1953 encara no estava en aquesta fase, i donava suport sense reserves als seus amics i companys de l’equip de Propaganda franquista que ell havia organitzat a Burgos el 1937. Els elements que componien una teòrica (i posterior) Falange liberal: ell mateix, Vivanco, Rosales, Panero, Laín Entralgo, Torrente Ballester, Antonio Tovar... els redactors de la revista Escorial, els qui vivien de manera “autèntica” el feixisme més brutal i el justificaven amb la seua vèrbola. També els qui, en raó justament de la vivència (o potser sobretot de la derrota de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista el 1945) engegaren un viratge de grans conseqüències cap a postures allunyades del règim. De sobte se n’adonaren de la gran mentida del règim franquista: una dictadura tradicional basada en l’Església i l’Exèrcit al servei dels interessos de l’oligarquia de sempre, retardatària i antimoderna. La dictadura personal d’un general mediocre que només tenia un objectiu: perpetuar-se ell en el poder. La “broma” costà milers de morts, torturats, empresonats, exiliats, depurats. Un esquinçament perdurable de la societat espanyola. La pèrdua irreparable de massa crítica intel·lectual i científica. Molta misèria, patiment i humiliació. Un retard d’almenys vint anys de l’economia i la societat espanyoles, engabiades en un règim casernari, autoritari, medievalitzant, lliurat a l’integrisme catòlic i, en general, a l’estupidesa més aberrant.
És curiós, tot plegat. Perquè les derrotes històriques com la de la República -l’Espanya moderna, liberal, tolerant, capaç de promoure la reforma social i d’acollir els estatuts d’autonomia de les nacionalitats o les reivindicacions del feminisme incipient- comporten conseqüències terribles i duradores. Costa molt remoure el llast immens que arrosseguen. Els dissidents del sistema mateix tenen llavors una gran importància, en convergència amb l’oposició radical i heroica dels clandestins o dels exiliats i en sintonia amb les noves generacions, hereves dels canvis socials que a ritme lent va sedimentant el pas del temps.
El 1953 Ridruejo encara escrivia coses com aquesta: “Leopoldo Panero y los hombres de su generación cumplen hoy sus faenes de hombres, de españoles y de cristianos, reunidos en un mismo corazón: buscando a España hallan su corazó reunido y total...” La Introducció -signada a Gredos el 26 de juny de 1953- és marcadament ideològica, “comprensiva” però de part: de la part d’un feixisme en evolució que encara no s’havia acabat de desempallegar del llast que arrossegava. El poema de Panero és una resposta al Canto general de Pablo Neruda. I Ridruejo rebla: “todo el poema de Neruda es un insulto a España, todo el poema de Panero es una vivencia creadora de España.”
Resum breu de tota una problemàtica. La defensa d’una visió molt distorsionada de la Hispanitat que encara cueja. L’enveja d’uns poetes franquistes davant la força creativa de Pablo Neruda, capaç de bastir una gran cosmogonia llatinoamericana allunyada de les recialles neocolonials de l’espanyolisme d’ahir i de sempre.
Però és que ideològicament el poema de Panero esclata per tots els costats i xoca amb la visió democràtica que havia triomfat a Europa enfront del nazisme, tot i que després es va veure limitada o matisada enmig de la Guerra Freda. Un exemple: “De Martí a José Antonio hay una línea llana: la línea del dolor que a España une con su historia estelar y cotidiana”. La retòrica falsa i grandiloqüent que els qui la varen viure no poden recordar sense un fàstic infinit. El record de la gran estafa que fou el franquisme i els seus servidors en el camp de la cultura.
Avui tot això és d’alguna manera aigua passada. O no tant! Davant la reaparició d’una dreta radicalitzada, d’un conservadorisme radicalitzat que enllaça amb forces que reivindiquen el feixisme, convé saber amb tots els ets i uts què fou i què és -què pot ser- aquesta deriva antidemocràtica i antiliberal que retorna. Convé recordar què era el feixisme històric i les seues derivacions. Convé llegir llibres com per exemple Aspectes de la nova extrema dreta, de Theodor W. Adorno (Editorial Afers) o La nueva derecha, un anàlisis del conservadurismo radicalizado, de Natascha Stroble (Katz). Interessa conèixer la textura del feixisme, les seues formes i manifestacions de construcció i de disgregació, la seua condició de vegades camaleònica, la latència (instrumental?) dins de formacions aparentment liberals, moderades, centrades o soi dissant democràtiques. Les seues noves formes d’aparició, el contrast amb el passat per a entendre millor el present...
El Canto personal de Leopoldo Panero portava un subtítol: “Carta perdida a Pablo Neruda”. Un poeta antifranquista -Blas de Otero, em sembla- hi va respondre, sorneguer: “¿Una carta perdida con tanto franqueo? No me lo creo, no me lo creo”. Una gran tramoia falsària que, d’altra banda, la família mateixa de Panero i la seua viuda, Felicidad Blanc, s’encarregaren de desvelar i esbombar a l’inici de la transició amb una pel·lícula-document impactant -El desencanto-, el llibre de memòries de la viuda i les anades i vingudes dels tres fills, tan diferents del pare, tan rebotats. Imatge d’una època, una aportació a la desmitificació d’uns epígons que ja estaven amortitzats, culturalment i política.
0