Octubre de 1939. Un any després del Gran Terror -que havia eliminat també desenes de caps militars competents-, i sentint-se segur amb el Pacte germano-soviètic, Stalin va decidir que s’havia d’enfrontar a Finlàndia. Un país independent, que havia format part de l’Imperi rus, però que s’havia alliberat el 1918. Stalin pensava que Finlàndia estava massa a prop de la frontera soviètica, a només uns 30 kilòmetres de Leningrad (Sant Petersburg). Un perill. Va proposar als representants finlandesos desplaçar la frontera uns 60 kilòmetres cap endins, amb determinades compensacions territorials. Les negociacions es prolongaren fins el 9 de novembre. Els finlandesos es resistien a acceptar les imposicions soviètiques. A principis de desembre l’URSS començà l’atac i la invasió de Finlàndia, que no s’havia subjectat a les seues exigències. Finlàndia pensava que potser rebria ajuda occidental, de Gran Bretanya concretament. Però no fou el cas. Suècia, d’altra banda, es declarava neutral. I l’Alemanya nazi tenia un pacte de no agressió i de cooperació amb la Unió Soviètica de Stalin (mantingut fins el 1941), amb protocols secrets que incloïen el repartiment de Polònia o la derivació dels estats bàltics cap a l’àrea d’influència soviètica.
Stalin estava convençut que seria molt fàcil doblegar Finlàndia. Però no fou així. L’URSS atacà per diversos fronts i fou repel·lida amb eficàcia per l’exèrcit finès. David contra Goliat. El fracàs fou tan estrepitós que Stalin, histèric, exigí càstigs exemplars, que dugueren a l’execució de caps militars com el general Alèksei Vinogradov i a la destitució del mariscal Voroshilov. La desfeta dels soviètics a Suomussalmi contra un enemic numèricament molt inferior féu saltar totes les alarmes. En un segon moment hi hagué una reestructuració del comandament soviètic i canvià la tàctica: l’atac, contra el criteri inicial propugnat per Stalin, es concentrà en només un front, i ara sí que va fer forat. La superioritat soviètica es va fer palesa el febrer de 1940 i en març els finlandesos, realistes, negociaren un tractat de pau. L’URSS imposà el seu criteri, amb matisos, en una guerra que li va costar 100.000 morts.
Tot això s’explica amb detall -entre moltes altres coses- en un llibre recent altament recomanable: Laurence Rees, Hitler y Stalin, Crítica, 2022. Que convé llegir perquè aporta informació de primera mà, en part inèdita, sobre un període de la història que semblava més passat del que realment ho és. Esdeveniments recents ens hi acosten, malauradament, de nou.
El 2022 ens trobem amb una situació que hi serva certs paral·lelismes. La Rússia de Putin es sent amb mans lliures per forçar i doblegar un país que considera de la seua àrea d’influència i que n’és fronterer. Vol limitar-ne la sobirania. Controlar-lo i reconduir-lo. Empra tota la força i capacitat de destrucció de què disposa per instaurar el terror, fer fugir la població, arrasar el país i doblegar els seus dirigents, fins que s’avinguen a negociar en una situació humiliant, sota pressió, com si estigueren davant un xantatge mafiós. Res d’això té a veure amb el comportament civilitzat que pensàvem -ingènuament- que s’havia implantat irreversiblement en aquesta part del món a la vista de les grans catàstrofes del segle XX. Rússia està convençuda que té les mans lliures i pot fer el que li semble convenient. Occident i l’OTAN no poden intervenir militarment en suport d’Ucraïna, perquè Putin no s’està d’amenaçar amb l’holocaust nuclear. Cal prendre’n nota.
Hi ha una línia directa entre l’antic Imperi rus, la lògica que guiava Stalin i les decisions actuals de Vladimir Putin. La protecció de les fronteres a través de l’expansió, disposar d’un seguit d’estats vassalls, febles i intervinguts, a la seua perifèria, entre Rússia i Occident. El menyspreu absolut envers la voluntat dels pobles respectius.
Cal mirar retrospectivament el que fou l’Imperi dels tsars. Un imperi de tipus antic des del Bàltic fins el Pacífic que conegué una expansió constant fins el segle XVIII, i que va incloure al seu temps els estats bàltics (Letònia, Lituània, Estònia), Finlàndia, Polònia, Ucraïna i molts altres països. Aquesta mena de grans imperis expansius congelen el seu desenvolupament intern, mantenen estructures arcaiques, i arribat el cas son víctimes de la història. Normalment cauen arran de desfetes militars, de “desastres”, en els quals es posa de manifest el seu endarreriment intern. Llavors és l’hora de les forces regeneracionistes, que volen fer punt i ratlla, un canvi radical. És el que va passar el 1917 a Rússia, després de la desfeta en la Primera Guerra Mundial, amb un assaig general el 1905 després de la derrota en la guerra amb Japó.
Però el 1917 fou el punt de partença per a una regeneració interna brutal, després d’amargues batalles internes, que va incloure la industrialització accelerada i la creació d’una maquinària militar poderosa. Al servei del proletariat internacional i del socialisme? Tot i el desplegament simbòlic, la Internacional, les banderes roges i la resta, ni de bon tros... Al servei de la restauració imperial de Rússia i sense mirar mitjans. El preu de la modernització econòmica i tècnica de la vella Rússia fou un despotisme implacable i el retrocés en termes de civilització. Les purgues, les mans lliures a la policia política, les presons, les tortures, el Gulag, la supressió de les llibertats i de qualsevol rastre de democràcia foren el nucli i el fons de la qüestió. I deixaren en la inanitat la idea marxiana que el socialisme havia de ser Aufhebung de la societat burgesa: negació de l’explotació i l’alienació, però preservació de totes les seues conquestes en termes de llibertat i dignitat humana, un alliberament omnilateral de les capacitats de tothom. Quina burla més cruel de la història!
La Rússia de Putin no és exactament un d’aquests imperis antics, però se li assembla en determinats aspectes. Després del desconcert i la humiliació arran de la caòtica fi de l’URSS, quan es va comprovar per tothom que era inviable, fa ja anys que ha entrat en un camí de restauració. De restauració imperial, més precisament. Necessita victòries militars. Sap que una desfeta podria ser letal, i per això no ha deixat d’intervenir i de maniobrar els darrers anys, a Geòrgia, a Síria, a Veneçuela, en la ciberguerra, en diversos escenaris. Però com els seus predecessors, també té peus de fang. Una economia basada fonamentalment en la renda derivada de l’exportació de matèries primeres, de gas i petroli, no és en absolut sòlida. Ara com ara és difícil preveure com es descabdellaran les contradiccions que ja podem albirar i que suggereixen temps agitats, davant els quals prevenia el vell proverbi xinès. La història ha retornat per la finestra, amb fúria i estrèpit, destrossant la casa comuna. Caldrà molta intel·ligència política i també molta fermesa per evitar mals majors...
0