És un despropòsit, però no és del tot sorprenent. Després de molts anys d’autonomia, de promoció de la cultura, de salvaguarda de la llengua, d’articles a la Constitució sobre especial protecció de les llengües minoritàries, dels Estatuts i les lleis corresponents, de signatura del Conveni Europeu sobre llengües minoritàries, tot son males notícies per al valencià, per al català. No només quant a l’ús social, en retrocés evident, sinó també pels torpedes llançats a la línia de flotació de la llengua. I també per alguns errors propis.
La impressió que preval entre els parlants interessats en la supervivència i ple desplegament de la nostra llengua és que Espanya, l’Espanya real i efectiva, no la defensa, sinó que l’acaça i voldria eliminar-la de la faç de la terra.
Sentències del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística a Catalunya. Suspensió de l’Oficina de Protecció dels drets lingüístics de la Generalitat Valenciana. Desenes d’atemptats i vexacions, documentades, dutes a terme per funcionaris i agents de l’autoritat per parlar en valencià. La impossibilitat comprovada de viure en valencià. La inèrcia fatal cap a la reducció de la llengua pròpia i històrica dels valencians (i dels catalans) a una reserva limitada. Expulsió d’àmbits com l’ensenyament superior. Minoria absoluta, testimonial, a l’audiovisual, a les xarxes, a les Plataformes digitals. Un futur més aviat fosc, ombrívol i gens esperonador.
Tot això està més que demostrat. Funciona així. Al món desapareixen moltes llengües i cultures, és una tendència brutal cap a l’homogeneïtzació i la simplificació culturals. La victòria del més fort. Pur darwinisme social aplicat a llengües i cultures. A gent com Mario Vargas Llosa, que sempre ha menyspreat l’indigenisme -i els indígenes- al Perú i Amèrica Llatina en general, això no sols els té igual, sinó que ho celebren. Només respecten els més forts, els guanyadors, l’anglès (té casa a Londres), el francès (l’han nomenat per a l’Acadèmie Française) i l’espanyol (és un dels portaveus del nacionalisme espanyol més agressiu). En això és coherent amb el seu biaix ideològic ultraliberal, basat en la llibertat dels llops per menjar-se els corders, com bé sabem. Res a veure amb la visió molt més ponderada i prudent d’un gran liberal com Isaiah Berlin, que tanmateix Vargas esmenta a tort i dret perquè en certs ambient o mitjans queda molt bé (“Como decía Isaiah Berlin...”). Pura impostura.
Però això ens duria lluny. He esmentat abans allò dels “errors propis”. Sí, i tant. Antoni Martí Monterde posava fa poc el dit a la nafra . En una conversa amb Joan Borja i Victor Labrado a La Veu dels Llibres deia: “Uf! El problema és que a Catalunya hi ha una ignorància estructural. El desconeixement que tenen aquí al Principat respecte de la literatura que està sortint del País Valencià és descomunal. És una mena de pas enrere de cinquanta anys pel que fa a la unitat literària i lingüística dels Països Catalans. És imperdonable que, quan fan un balanç de l’assaig actual en català en periòdics com El Punt o Ara o La Vanguàrdia, va i resulta que l’Editorial Afers, l’Editorial Tres i Quatre, Publicacions de la Universitat de València, Bromera o Bullent senzillament no existeixen. És al·lucinant! I és completament menyspreable.” Podríem pensar que és un fet anecdòtic, o que ja s’ho faran. Però no. És molt greu això, una deriva estructural, funesta. O directament suïcida. S’imposa una reflexió urgent i un canvi de criteris als mitjans de referència, un examen de consciència, un tombant.
Però d’errors propis n’hi ha molts més. La deriva de la literatura valenciana, massa marcada per la narrativa infantil i juvenil o per un historicisme recurrent, o per les efusions costumistes i un pairalisme reciclat, no acaba de ser satisfactòria, tot i que cal reconèixer la gran vitalitat i els esforços de regeneració, la convivència de diverses generacions en actiu i les obres individuals de molta vàlua. Però fa la impressió que se n’escapa alguna cosa. L’aproximació literària a la vivència subjectiva més contemporània i punyent -els esquinçaments de la vida urbana en el capitalisme digital i precari, la vivència desolada dels desencontres personals i de gènere, per dir-ho d’alguna manera- no s’hi troba gens reflectida i treballada, amb art i capacitat d’elaboració literària. Potser s’hi apropen algunes autores (Bàrbara Blasco, Elisa Ferrer, Puri Mascarell, Lola Mascarell), però ho fan en castellà. Un tema per a la reflexió, perquè potser elles guanyen premis, però empobreixen el cabal de la cultura que s’expressa en la seua llengua. I és molt de doldre.
Però més enllà del plany, caldrà preguntar-se si el mecanisme cultural/editorial valencià en llengua pròpia ofereix estímuls suficients o bé si s’ha instal·lat en una rutina escolar o para-escolar reduccionista i, al capdavall, mediocre, feta de lectures recomanades (o obligades), fàcils, històriques, costumistes, redundants. No dic que siga així exactament, sinó que cal interrogar-se sobre això.
La literatura catalana en general viu un bon moment, fins i tot un moment d’esplendor, sobretot en el terreny de la narrativa (no tant en el de l’assaig). Però falta reflexió i crítica. Tot son cartes marcades. Els mitjans de referència ignoren sistemàticament el que es fa a València i a Mallorca. Ara bé, no és tan sols això. La simplificació cultural inherent a la inèrcia consagrada ofega també iniciatives procedents de Lleida o de Girona, fins i tot. De vegades fa la impressió que la pauta dominant la dona la periodista Llucia Ramis, amb els seus articles de dissabte a La Vanguardia, on passa revista a les presentacions i saraus literaris que s’han succeït al llarg de la setmana a Barcelona. Un localisme esfereïdor, sense parió, d’amics i coneguts. Això i una mica de cosmopolitisme -benvingut però de vegades frívol, perquè es tradueix molt i de tot- arrodoneix la devaluació d’una cultura sense fonaments ferms i que va, una mica, a la deriva a hores d’ara. Escomesa per les desconsideracions evocades al principi, però que no acaba de trobar el seu camí. Atacs dels altres, errors propis, tot ben triat i garbellat.
2