Historiar no és el mateix que “historitzar”. La primera operació consisteix a narrar els fets, a exposar allò que se sap que va passar, a establir una crònica més o menys minuciosa o exacta dels fets o esdeveniments del passat a partir de les fonts disponibles, que poden ser molt riques o bé fragmentàries i escasses. Historitzar, en canvi, és situar fets o esdeveniments, processos històrics, en el seu temps, mirar d’explicar-los, entendre’n les claus, ponderar causes i efectes. I això demana un distanciament, la capacitat de separar-los de les urgències del present. Historitzar és aplicar el mètode històrico-crític, fer comparacions, establir paral·lelismes que ajuden a la comprensió, i analitzar l’impacte dels fets o els esdeveniments en els coetanis i els protagonistes posteriors. Considerar també les interpretacions posteriors. Potser fent història -historiant- es descobreixen nous matisos, fets inadvertits o contextos més amplis, però la manera com els coetanis i els que vingueren després varen “llegir”, entendre o interpretar, aquells fets o esdeveniments és fonamental, decisiva.
Em sembla que Antoni Ferrando (a Llorente i Blasco Ibáñez. Entre la política i la literatura, Institució Alfons el Magnànim, 2021) ha fet un exercici exemplar d’historització a propòsit dels dos grans tòtems de la València, i el País Valencià, de finals del segle XIX i començament del XX, que ocuparen l’imaginari col·lectiu al llarg de dècades, fins els anys seixanta i setanta del segle passat, pel cap baix. I que encara sol·liciten la nostra atenció, per bé que no amb la passió que despertaven encara no fa tantes dècades.
¿Per què podem mirar avui amb molta serenitat la trajectòria, les aportacions i les contradiccions de Teodor Llorente i Blasco Ibáñez? Perquè ens trobem en una altra fase històrica. Perquè som hereus d’una síntesi afortunada, profitosa, una mica hegeliana si voleu, dels dos personatges, tan contradictoris. Llorente, el patriarca de la Renaixença que conreà un llenguatge culte, però sense perdre saba popular, que aportà els fonaments o les beceroles d’un model de llengua viable, alhora que tenia molt clara -i proclamava sense embuts- la unitat de la llengua catalana, qüestions onomàstiques a banda. Però Llorente fou també el cap del Partit Conservador a València, un prohom silvelista de la Restauració, que a més -potser com subratllar Rafael Roca, gran coneixedor de l’obra i la trajectòria de Llorente i autor del pròleg d’aquest llibre d’Antoni Ferrando- conscient de les exigències o els prejudicis del seu públic burgès no gosava anar més enllà de la poesia, floralesca o no. No s’aventurà en la prosa, que estava reservada al castellà, ni en la política: no va promoure cap matís, cap accent, cap iniciativa autonomista o proto-autonomista, valencianista o proto-valencianista. El seu espanyolisme era polític i cultural, per bé que deixava una escletxa al conreu de la llengua pròpia i al sentiment valencià...
I per aquesta escletxa es varen colar els deixebles, els seus admiradors, que sempre el reivindicaren, malgrat totes les contradiccions, les generacions valencianistes que a partir de 1907 inaugurararen una nova fase, que tingué un cert esplendor als anys trenta, i que triomfà espectacularment en les consciències i les actituds col·lectives a partir de 1962, amb Joan Fuster i el nou valencianisme, que ha marcat la vida cultural i política del País fins avui mateix. No només Fuster, és clar, també Sanchis Guarner, Enric Valor, Estellés, Rodríguez Bernabeu, Antoni Seva, Vicent Ventura, Raimon, Joan F. Mira, Emili Gómez Nadal des de lluny, i tants i tantes altres, però l’impacte aclaridor de Nosaltres els valencians admet pocs dubtes.
Per la seua banda, Vicent Blasco Ibáñez fou un tipus considerable, gran novel·lista, home d’èxit, republicà, director d’El Pueblo, dirigent carismàtic, encara que contestat (la defecció “sorianista”) del republicanisme valencià. Home de contradiccions i també de clarobscurs. Com ara el seu sorprenent antijudaisme o antisemitisme, tan pertorbador, com ha posat en relleu Orfeo Balboa a l’article “Vicent Blasco Ibáñez: antisemitisme entre tarongers”, publicat a la revista debats 132/2,del 2019. Promotor de la cultura i de la justícia social, marcat per l’herència de la Revolució francesa -llibertat, igualtat, fraternitat-, agitador popular, heroi de les masses populars valencianes, amb un missatge pel que fa al terreny on es troben les reivindicacions socials i la identitat valenciana que em sembla que s’explica molt bé en termes de mala consciència i fosca consciència, per emprar els termes que va vehicular amb eficàcia Josep Vicent Marquès. Blasco va desertar en favor del castellà, que li garantia un avenir com a escriptor d’èxit. Començà com a deixeble de Constantí Llombart a Lo Rat Penat, i escrigué narracions inicials en valencià. Va configurar tota una cultura política -confusa i confusionària-, amb un anticlericalisme desfermat i brutal (no sense raons, però brutal) i mites persistents. Va conformar mentalitats. Però tot això conduïa a uns atzucacs que costà molt de desembullar i aclarir. Mitificació de València amb un fons social vertader, com palesen les seues novel·les del cicle valencià, les millors segons una opinió bastant estesa. Cap aportació al desenvolupament de la cultura pròpia a partir de la llengua. O a l’autonomisme i el redreçament nacional. Però fort contingut social i republicà, una idea clara de la ciutadania, de la llibertat i tot el que implica. I un patriotisme valencià implícit... També deixava escletxes per les quals es varen colar alguns dels seues deixebles, que als anys trenta donaren peu a un nou valencianisme polític republicà. Juli Just i la resta, Adolf Pizcueta que ressenyava els primers llibres de Josep Pla a El Pueblo, l’Agrupació Valencianista Republicana, partits com Esquerra Valenciana o el Partit Valencianista d’Esquerres, la traducció al valencià de La Barraca, els homenatges a la revista La República de les Lletres...
Les contradiccions de Teodor Llorente i de Vicent Blasco Ibáñez, les seues pròpies contradiccions, i la gran contradicció que els oposava a tots dos -un, representant de l’statu quo impossible d’una Restauració oligàrquica, l’altre demòcrata republicà admirador de la Revolució francesa; un, poeta llemosí pretesament arcaïtzant, l’altre novel·lista modern en castellà- han estat les contradiccions que han marcat la vida valenciana entre el darrer terç del segle XIX i la primera meitat del segle XX. També les seues coincidències, que el llibre d’Antoni Ferrando té el gran encert de remarcar a partir de la polèmica sobre la guerra de Cuba, favorables tots dos a l’opció militar contra els independentistes cubans, però amb diferències tàctiques i també de fons, perquè a Llorente no li feia nosa l’exempció dels soldats de quota (que pagaven -els qui podien- per evadir el servei d’armes) i a Blasco Ibáñez el revoltava per la seua palesa injustícia. Llorente defensava el govern constituït i la monarquia, Blasco pensava que una República ho hauria fet millor. Però tots dos coincidien en la “intangibilitat” de la unitat de la pàtria, que incloïa l’illa de Cuba (també Puerto Rico i les Filipines). Allò, acabà molt malament com bé sabem amb el “desastre” del 98.
Passades les dècades, i enmig de la dictadura franquista, va madurar i va arrencar una nova època, es va produir una mena de revolució cultural que ha costat molt de fer arrelar, perquè les inèrcies històriques en les mentalitats son poderoses. Però el replantejament de totes aquestes qüestions i el progrés consegüent -que implica una nova visió del País, l’autonomisme conseqüent, l’aposta per una cultura pròpia i completa en llengua catalana, l’escola valenciana, la voluntat de viure plenament en valencià, i l’aspiració a graus més alts de llibertat- ha avançat d’una manera impressionant. Fuster ja va dir, amb una visió diria que dialèctica, que la Renaixença havia estat socialment un fracàs, però també culturalment un èxit. Ell mateix n’era la prova. Igual que avui Antoni Ferrando i el seu magnífic llibre -un llibre d’aquells que fa pensar, que enriqueix l’esperit- és una prova fefaent i altament significativa de la maduresa cultural, del progrés en tots els ordres -científic, acadèmic, però també polític i moral- a què hem assistit el darrer mig segle.
1