“Quan creus que ja s’acaba, torna a començar” cantava Raimon a les darreries del franquisme, quan la democràcia estava a tocar i les forces ultres, el bunker franquista, el dictador mateix i el seu entorn, feien retornar les ombres més fosques i salvatges en forma de violència cega, assalts, tortures i afusellaments. Qui crega que la Democràcia i l’Estat de les Autonomies, i un incipient Estat del benestar, eren el desenllaç predeterminat i inevitable d’aquell temps, va molt errat. Podia haver estat molt diferent, en una altra conjuntura internacional.
El feixisme, la hipòtesi d’un retorn, els paral·lelismes històrics, l’amagar la veritable naturalesa i creences perquè són massa incòmodes en un context democràtic hereu dels resultats de la Segona Guerra Mundial, tot això ens interpel·la. ¿El populisme desfermat aliè als valors ètics o simplement racionals i sensats, en referència a la realitat actual, multicultural i marcada pels fluxos migratoris, fins a quin punt té concomitàncies amb el feixisme històric, que acabà tan malament? Els immigrants -sobretot d’orígens musulmans o subsaharians-, els refugiats, els “menas”, etc. són els nous jueus dels feixistes actuals? L’autoritarisme il·liberal d’alguns líders, s’acabarà imposant i buidarà de contingut la democràcia tal com la coneixem? Tot són preguntes, terribles i de resposta incerta. Una professora experta en feixisme de la Universitat de Yale -un gran centre de saber i de ciència dels Estats Units- ha marxat al Canadà, i ha declarat sense embuts que l’ensenyament fonamental de “1933” és saber quan has de fugir. Però, què significa “1933”?
Fou l’any en què Adolf Hitler accedí al poder. D’entrada sense majoria parlamentària, per un acord entre les dretes i l’extrema dreta d’aquell temps. Amb un polític de la dreta tradicional de vicecanceller. Dominava el carrer amb bandes paramilitars que provocaven aldarulls, desordre i batusses, i atacaven les seus i els locals dels partits d’esquerres. Aviat es produí l’incendi del Reichstag i unes noves eleccions, amb Hitler com a canceller, que naturalment foren quasi plebiscitàries. A partir d’aquell moment, va desmantellar des de dins tota l’arquitectura constitucional, les garanties, drets i llibertats, les institucions que havien estat vigents durant la República de Weimar. Amb l’ajuda d’eminents juristes, que sempre n’hi ha, de ben predisposats. El més destacat, Carl Schmitt, donà forma “legal” a aquella empresa mortífera que tot just començava. I quan no n’hi havia prou amb la “legalitat”, tampoc passava res. El nacionalsocialisme era expeditiu: Nacht und Nebel, nit i boira, i avant.
Val la pena recordar avui com es va descabdellar tot allò: els passos, el procés, les mesures inicials, els enganys, els estratagemes que afavorien l’auto-engany de les masses, dels caps pensants (com el filòsof Heidegger), de les autoritats eclesials, dels magnats de l’economia, dels grans empresaris, dels polítics de la dreta tradicional. Per a cadascú hi havia un argument o una justificació de pes: la recuperació de l’Alemanya gran, de l’orgull i el poder malmès (com a efecte de la Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles) de la nació alemanya; el restabliment de l’ordre social i dels valors familiars tradicionals; l’exclusió d’uns hostes no desitjats, els jueus, que a més practicaven una religió blasfema (i molts professionals s’estalviarien així una competència incòmoda); grans possibilitats econòmiques i d’ocupació arran del rearmament; la potenciació de l’exèrcit; l’establiment d’una autoritat directora que evitaria el caos que generaven els “polítics”; l’esborrament del perill del comunisme ateu; el retorn a l’autèntica Alemanya, al Volk, una mena de desvetllament nacional i espiritual que enllaçava amb tradicions profundes de la branca mística i irracionalista de la cultura alemanya; el triomf de la voluntat i de la violència, que atreia estèticament i libidinalment...
Ja sabem com acabà tot això, en una guerra de dimensions i destrucció inimaginables i en un crim massiu sense precedents que desafia la comprensió humana, l’Holocaust. Justament ara convé tenir ben present com va poder passar. I com va succeir exactament: causes, procediments, mecanismes de funcionament, seducció i autoenganys. Cal conèixer allò en concret, amb detall. No amb quatre idees vagues o abstractes. Un coneixement que permetrà fer-se una idea més acurada del procés històric i de les semblances i diferències amb el que podem observar avui. Res no és igual, tot és diferent, però alguns trets del present guarden estranyes i perilloses semblances amb el que mai hauria de tornar a passar.
Dos llibres recents ens ajuden a pensar en aquests termes, a conèixer més de prop un procés històric que marcà el segle XX i que projecta una ombra ominosa també sobre el present. Siegmund Ginzberg explica de manera concisa, sintètica i clara, però contundent, que passà el 1933, abans i després a Síndrome 1933 (Gatopardo, 2024), un llibre altament recomanable. Perquè a més de la informació que forneix, estableix paral·lelismes i connexions pertinents amb el present. Ginzberg és un periodista italià d’origen sefardita, que sap molt bé de què parla.
Per la seua banda, l’escriptor i periodista alemany Uwe Wittstock ha tingut la bona pensada d’indagar a Febrero de 1933. El invierno de la literatura (Ladera Norte, 2025) què va passar concretament i com varen viure tot un seguit d’escriptors alemanys l’arribada de Hitler al poder i el començament de la persecució, la repressió i la destrucció d’una part importantíssima de la cultura del país. Dia a dia resseguim els esdeveniments entre finals de gener i començament de març del 1933, com si fos una pel·lícula, a càmera lenta, com passen les coses en la realitat: primer un pas, després un altre, tot gradual, però de sobte una inflexió anorreadora. Autors o artistes com Else Lasker-Schüler, Ernst Toller, Carl von Ossietzky, Erich Maria Remarque, George Grosz, Gottfried Benn, Klaus, Erika, Thomas i Heinrich Mann, Bertolt Brecht, Helene Weigel, Erich Mühsam, Alfred Döblin o Ricarda Huch, entre altres, incloent-hi també els qui acolliren amb fervor l’arribada del règim nazi (fou el cas, en part ,de Gottfried Benn). És un llibre esfereïdor, un punt angoixant, perquè tot acaba malament. Calia decidir: la fugida, l’exili, per com i quan, en quin moment?, o optar per una resistència impossible. Alguns tingueren previsió i clarividència, altres pagaren cara la indecisió. Aquest llibre, igualment molt recomanable, ajuda a entendre l’estat d’ànim dels escriptors fonamentals de la República de Weimar, que n’eren molts i molt valuosos, de tota una cultura democràtica i d’esquerres, o simplement civilitzada i de to europeu, davant l’adveniment de la barbàrie entrevista. També informa sobre els esbirros culturals -envejosos i mediocres- que sempre hi ha a l’aguait en aquests casos, delerosos de fer-se amb posicions i institucions, desplaçant els qui hi havia prèviament als càrrecs, de manera natural i legítima. La història que explica de l’Acadèmia Prussiana de les Arts (que incloïa sobretot una destacada Secció Literària) és eloqüent. I la capacitat de l’autor per recollir tota mena d’informació i textos -trets de llibres, cartes, papers, dietaris o testimonis exhumats dels axius- dels diferents protagonistes del llibre, prodigiosa.
0