CV Opinión cintillo

La invisibilitat –encara- del patrimoni musical

0

El proppassat 21 d’octubre vaig topetar-me ací a eldiariocv.es amb un article de l’amic Jorge García. L’article comentava la invisibilitat del patrimoni musical i la consegüent descurança en la seua preservació, si ho comparàvem amb altres patrimonis culturals integrats per uns materials de caràcter plàstic i visual (arquitectura, pintura, fotografia, etc.). Mai no se m’havia acudit aquest punt de vista per observar allò que ja observava fa molt de temps i des de distintes consideracions: que el patrimoni musical va entomant una desaparició progressiva per la descurança en la seua preservació.

Trobe que aquest punt de vista proporciona un angle d’observació panoràmic i envoltant alhora. Per això no he pogut estar-me d’aportar alguna reflexió més al discurs de Jorge García.

Acoste doncs el zoom del teleobjectiu a una de les branques del patrimoni musical: aquella que l’article esmentat inclou en una somera enumeració, quan diu “una melodia popular que corre de boca en boca”, és a dir, la música de tradició oral.

La música de tradició oral, altrament dita música tradicional, suporta també aquella invisibilitat que pateix tot el patrimoni musical per la seua naturalesa sonora. Però a més, la música de tradició oral és víctima específicament d’unes altres invisibilitats.

En primer lloc, la invisibilitat derivada de la seua incardinació a la cultura tradicional, és a dir, a tot aquell univers de la societat rural que començà el seu decliu amb la revolució industrial i amb la nova cultura urbana que va anar generant-se al seu recer.

A primeries dels anys 70 del segle XX, al nostre país valencià es produí una reacció per part de sectors pro democràtics en el sentit de girar els ulls cap al patrimoni tradicional, posant-lo en valor després de tocar fons durant algunes dècades en el menyspreu de la llengua i d’altres elements de la vella cultura autòctona. La vergonya de ser com érem tocava fons especialment per la llengua i per la música dels nostres avis.

Avui a 2020 una part relativa de població s’ha redimit d’aquell servatge; però a una altra part de ciutadans molt considerable continua semblant-los vergonyosa la forma antiga de cantar, i continua semblant-los ridícul l’ús de la llengua per a pràctiques culturals. Per a aquesta porció de ciutadans, la música de tradició oral, és doblement invisible: ni la miren ni consideren la seua existència.

D’altra banda i en segon lloc, el concepte de patrimoni i les vies de la seua preservació també són particulars per a la música de tradició oral. No és ara la primera ocasió que se’m presenta per a comentar aquest raonament. Entenc que el patrimoni, quan parlem de música tradicional, no és principalment el conjunt de cançons i melodies que ens han arribat des de la memòria de les persones d’edat, des dels cançoners i reculls, des dels enregistraments que hem aconseguit; el patrimoni, quan parlem de música tradicional, és sobretot i en definitiva el llenguatge musical que subjau en totes aquelles cançons i melodies; és a dir, el codi lingüisticomusical que mena la conducta musical d’una població, un codi format per elements endèmics i per elements compartits.

Per tant, quina és la via fonamental per a preservar aquest patrimoni? Doncs, considerant que el llenguatge musical no és cap objecte ni cap so sino una actitud que resideix en la conducta de les persones, la via que en definitiva pot preservar aqueix patrimoni és la salvaguarda i la recuperació d’aquella conducta de la població que puga gestionar la possibilitat d’usar i cultivar la música de tradició oral, que les persones puguen regressar a la tradicional manera de conduir-se musicalment. Dit d’una altra forma: que únicament arribarem a preservar aqueix patrimoni si fem possible que la població entenga i gaudisca la manera tradicional de fer música, i que siga capaç d’expressar-se i de crear segons el llenguatge musical de la tradició. Així és com preservarem la “llengua musical” que ens ha arribat des d’anteriors generacions.

Ací hi ha doncs una altra traça d’invisibilitat: el llenguatge musical no es veu. Ni és cosa que puga vore’s ni és cosa que miren en general les administracions públiques sobre qui recau, en primera instància, la preservació del patrimoni cultural, del patrimoni musical, del llenguatge musical de la tradició oral.

I així, a poc a poc, va rescolant-se pel desaigüe de la pica un estil, un altre estil, una forma de cantar, una família melòdica, una mania rítmica, una rutina harmònica... tot va rescolant-se cap avall, cap a les tenebres, cap al país de la invisibilitat definitiva, mentre el sol a l’exterior repenja un croma d’escasos cromatismes ni en els colors -que no es filen- ni en les músiques, que tampoc.

I una última invisibilitat que afecta la música de tradició oral al nostre país: la que pateix aquell arxiu sonor, la Fonoteca de Materials que vam treballar en les dècades dels anys 80 i 90 i que t’ofereix la possibilitat de sentir molta gent major dels nostres pobles com canta i com toca cançons i cançons, melodies i melodies, i de tornar a sentir-les una volta i una altra i una altra més, fins que arribes a entrar al jardí sonor que ens ha portat la tradició, i acabes formant-ne part. No es veuen enlloc els discos de la Fonoteca, no es mostren les cançons per internet, no naixen noves propostes ni apareixen projectes a partir d’aquell univers sonor, ni tan sols es pot fer la necessària immersió lingüisticomusical per a continuar construint. És invisible també la Fonoteca de Materials.

En uns i altres països, zones o àmbits territorials, s’emplacen focus que il·luminen paisatges sonors estimulants i diferents, que deixen vore altres maneres de cantar, altres maneres de fer música, maneres que els seus pobladors coneixen des d’antic: aromes diferents i excitants, sabors abellidors i nutrients, maneres sorprenents d’organitzar sons. Allà i més enllà ens ofereixen opcions enriquidores; i allà i més enllà podrien demanar-nos: i vosaltres com ho feu? què no ens mostrareu una altra manera de fer?

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats