Valencianofòbia

Més de quatre dècades després de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià

La dreta aposta per la involució cultural i lingüística

Convé recordar que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià forma part, amb l'Estatut d'Autonomia, d'allò que podem anomenar el bloc d'autogovern. Juntament amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), és una peça clau d'aquests consensos bàsics que tant van costar i sense els quals no és viable la convivència d'una comunitat política. Té la Llei d'Ús més de quatre dècades de vigència (va ser aprovada el 1983) i l'Acadèmia, la llei de creació de la qual es va aprovar el 1998 i es va constituir el 2001 per incloure-la en la reforma del 2006 com una de les institucions estatutàries, ja supera les dues dècades. Res d'això no sembla suscitar el més mínim respecte en una dreta que torna a apostar per la involució cultural i lingüística.

Té la principal responsabilitat d'aquesta deriva el PP de Carlos Mazón, que tan disposat es mostra a trencar les regles del joc en acceptar l'escanyament econòmic de l'AVL (que el conseller d'Educació i Cultura, José Antonio Rovira, justifica perquè diu que el pressupost “estava molt inflat”) i en pactar amb els ultres que la ciutat d'Alacant siga considerada zona de predomini lingüístic castellà (així ho ha demanat en una declaració institucional l'Ajuntament que presideix Luis Barcala).

Desacreditat per la seua negligent deixadesa en l'emergència de la catàstrofe més gran viscuda a la Comunitat Valenciana des de fa molt de temps, pareix que no li importa a Mazón la possibilitat de passar també a la història per rebentar el que tants esforços, fruit no només del sentiment valencianista, sinó de la més elemental valencianitat, ha costat aconseguir i desenvolupar. Que els seus socis de Vox són antivalencians, pel seu espanyolisme centralista d'extrema dreta, és evident, però que subscriga les seues posicions el mateix president de la Generalitat, sense que en el partit, ni en l'entorn social i mediàtic, alce ningú la veu per discrepar encara que només siga per mala consciència (l'excepció, ara per ara, és el president de la Diputació d'Alacant i alcalde de Benidorm, Toni Pérez, que ha aprovat una moció proposada per Compromís “en defensa de l'oficialitat del valencià” a la capital alacantina), abunda en la percepció que una gran part de la dreta local no només no ha avançat en les posicions identitàries des dels temps del tardofranquisme i la conflictiva transició a la democràcia sinó que retrocedeix sense remei.

L'escandalosa declaració institucional aprovada pel PP i Vox ha suscitat immediatament protestes per a reivindicar que Alacant és una ciutat valenciana en què la llengua pròpia, encara que minoritzada, està viva. La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua ha advertit que aquesta actitud política posa en risc la convivència lingüística i ha subratllat que “la valencianitat lingüística d'Alacant és inequívoca ”.

Són conscients en l'Acadèmia que el PP ja va tenir reticències quan es va negociar la Llei d'Ús i Ensenyament (de fet, no la va votar en contra però es va abstenir en l'aprovació) sobre la consideració dels territoris de predomini lingüístic valencià. Es resistia a aplicar criteris històrics i sociolingüístics com els que van emprar les universitats de València i d'Alacant en l'informe en què es va basar la relació de municipis considerats castellanoparlants i valencianoparlants inclosa en la llei.

A diferència d'altres territoris amb què compartim idioma propi, com Catalunya o Balears, al País Valencià hi ha hagut històricament zones castellanoparlants a causa de les particularitats del procés colonitzador de les terres orientals d'Al-Àndalus que va portar a la creació del Regne de València per Jaume I. Donar encaix a aquesta realitat històrica i territorial en la legislació lingüística és molt diferent a pretendre que no es considere oficial el valencià allà on es trobe en minoria davant de la llengua imposada pel poder polític al llarg de tres segles des que el decret de Nova Planta va abolir els Furs. En altres paraules, considera la Llei d'Ús i Ensenyament zona valencianoparlant aquella que ho va ser històricament i en què segueix viva aquesta llengua, la recuperació de la qual ha de ser objecte de “protecció i respecte especials”.

Malgrat aquelles reticències inicials, tots els governs del PP en la Generalitat Valenciana, d'Eduardo Zaplana a Alberto Fabra, passant per Francisco Camps i el fugaç José Luis Olivas, havien actuat dins del marc definit per la Llei d'Ús i Ensenyament. Ha hagut d'arribar Mazón (i el conseller d'Educació Rovira) perquè la valencianofòbia oriente certes estratègies institucionals que posen en qüestió els fonaments de l'autogovern.

Per exemple, l'arraconament de l'ensenyament en valencià que pretenia el referèndum entre les famílies sobre la llengua base als centres educatius, que el conseller Rovira va perdre estrepitosament al març perquè una majoria va optar per la llengua pròpia, perviu en la política de la Generalitat perquè, com assenyalen sobre la seua aplicació les plataformes i organitzacions de la societat civil, “encara que el resultat de la consulta sobre la llengua base haja estat favorable al valencià, el valencià acaba perdent”.

Va demanar fa uns dies el Síndc de Greuges, Ángel Luna, al Defensor del Pueblo que acudisca al Tribunal Constitucional en defensa de l'autonomia de l'AVL en considerar que el Consell ha desvirtuat el paper estatutari de l'Acadèmia “per la via de la Llei de Pressupostos”. “Una institució d'autogovern, com és l'Acadèmia, la llei de regulació de la qual requereix per a la seua aprovació d'una majoria qualificada en Les Corts, no pot veure condicionada la seua funció essencial per una llei pressupostària aprovada per majoria simple en la Cambra”, sosté el Síndic.

És evident que el govern que presideix Mazón, amb el suport parlamentari de Vox, va al xoc en matèria tan delicada, situant-se simptomàticament en contra dels sectors cívics, culturals i polítics que defensen la recuperació del valencià. Vol això dir que no hi ha una dreta autòctona amb sensibilitat cap al valencià i esperit autonomista? Seria bo poder sospitar que no és així, encara que es tracta d'una gran pregunta que planeja sobre la societat valenciana sense una resposta palpable que en desmentisca l'evidència.

La versió en valencià d'elDiario.es

Aquesta newsletter, juntament amb informacions d'actualitat, notícies de política i societat i col·laboracions de caire cultural, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir aquí.

També pots seguir-nos en Telegram, en Bluesky, Instagram, Tik Tok i en el canal de WhatsApp.