Consuelo Ciscar o els excessos de la ‘reina’ de l’IVAM
Com la del seu marit presoner pel frau de les ajudes a la cooperació, Rafael Blasco, la trajectòria de Consuelo Ciscar al capdavant de la gestió cultural i, en particular, de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), ha estat envoltada de sospites. Imputada per la compra d’obres d’art amb sobrecostos de fins al 1.500%, l’escrit de la Fiscalia inclòs en el sumari que ha avançat Levante-EMV revela l’adquisició d’obres no originals en l’últim episodi d’una carrera esguitada per excentricitats, projectes ruïnosos, excessos i ombres de corrupció.
Natural de Picanya, Consuelo Ciscar es va criar en una família acomodada que va parir un dels incombustibles de la política valenciana: el seu germà Ciprià Ciscar. De les seues reunions clandestines, va conéixer Blasco quan ell era un militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i ella regentava una galeria d’art que llavors plantava cara a la censura. Ja en democràcia, després del pas de Blasco com a conseller socialista i la seua caiguda en desgràcia per un cas de corrupció que va acabar arxivat, van fer un viatge ideològic que els va situar en l’òrbita del PP.
Ciscar es va convertir en l’aposta de l’expresident Eduardo Zaplana per a dirigir les regnes de la cultura. En campanya electoral va ser presentada com a futura directora de l’IVAM, però el primer conseller de Cultura de l’època del PP, Fernando Vilallonga, va optar per Juan Manuel Bonet, un crític d’art conegut, per a dirigir la “joia de la corona” de la cultura valenciana del moment, una institució museística que s’havia situat en el circuit internacional.
Com a compensació, Consuelo Ciscar va ocupar el càrrec de directora general de Museus, Promoció Cultural i Patrimoni i, més tard, el de secretària autonòmica del ram. Durant aqueixa època ja va impulsar projectes que a pesar del so de bombo i platerets no van ser l’èxit que es va proclamar, cas de la Biennal de València; o van acabar amb un deute de 25 milions d’euros, o com la creada a esquenes del sector teatral i dissolta el 2013 Ciutat dels Arts Escèniques de Sagunt.
Amb l’arribada de Francisco Camps a la presidència de la Generalitat Valenciana, Ciscar va complir el seu somni de dirigir el gran museu de l’art valencià: l’IVAM. El seu caràcter controvertit i els excessos a l’hora d’adquirir obres van començar des del principi. També les sospites. Des de la seua arribada es van incrementar les patrocinis privats de constructores quan el seu marit ocupava la cartera de Territori i Habitatge.
Només discutida per l’Associació Valenciana de Crítics d’Art o pel col·lectiu d’Examics de l’IVAM, des del seu mandat es van unflar les dades de les visites del museu per amagar-ne la decadència i es van adjudicar presumptament molts dels serveis a dit. Dins dels excessos de la seua gestió van destacar els múltiples viatges que va fer a l’estranger amb la seua camarilla. Un dels seus destins favorits va ser la Xina, país que li va generar problemes per haver comprat l’IVAM 61 fotografies el 2008 al presumpte cap de la màfia xinesa, Gao Ping. Per això, va pagar 440.280 euros. Segons va publicar El País, l’advocat que va assessorar el presumpte mafiós va ser el germà del crític d’art que exercia de crític de la mostra que les va exhibir.
L’informe de la Intervenció de la Generalitat Valenciana que va servir de base per a iniciar la causa ja va advertir que entre les irregularitats més significatives hi havia l’adjudicació directa dels Quaderns de l’IVAM “sense motivar-ne adequadament la necessitat específica”. El cost va ser de 2,3 milions d’euros. Amb sobrecostos considerables, una obra de Julio Quaresma és la que arriba al més alt: del 1.500%. Quaresma enviava els correus des de les Illes Caiman.
Imputat quasi tot l’equip de Ciscar (Raquel Gutiérrez, Juan Carlos Lledó) que gestionava les compres, també s’investiguen les contractacions a l’agència de viatges Sakvitur, S.L. i les de transports d’obres Logística del Arte, S. L. i Valtrans, S.L., totes propietat de l’investigat, Enrique Martínez Murillo. La revelació del pagament d’obres de l’artista Antonio Rueda –figura de referència de l’expresident José María Aznar– al seu hereu molt per damunt del seu valor (i més tenint en compte que majoritàriament van ser foses per a aqueix encàrrec) i de testimonis que parlen del seu control de tot en l’IVAM són el penúltim capítol d’una trajectòria marcada pels excessos.
