De les cigarreres als moviments de dones en la Transició: un llibre recorre la història del feminisme valencià

El feminisme valencià ha sigut un “feminisme social, divers, que atenia la relació entre classe i gènere i s’organitzava col·lectivament” i va ser “fruit d’un llarg procés de presa de consciència de les dones valencianes treballadores, que relacionaven gènere i classe”. Per a les historiadores Andrea Aguilar, Carme Bernat, Gemma Martínez i Laura Bellver, omplir els buits en la història dels moviments de dones valencians aporta una certa llum sobre els debats del feminisme contemporani.

En Venim de lluny: Història del feminisme al País Valencià (Sembra Llibres, 2022), les investigadores dibuixen una genealogia del feminisme valencià, des de la primera associació de dones, al final del segle XIX, fins a les agrupacions contemporànies com l’Assemblea i la Coordinadora Feminista de València.

Les autores apunten els col·lectius de dones treballadores com a impulsors de canvis socials i repassen algunes fites històriques de les organitzacions de dones, sempre vinculades al moviment obrer. Moltes de les pioneres, indiquen en el llibre, van créixer amb el republicanisme blasquista, col·laborant en el diari El Pueblo i en setmanaris pròxims a la capçalera de Vicente Blasco Ibáñez.

Les cigarreres alacantines van ser probablement les pioneres del feminisme socialista valencià, que van començar a organitzar-se al voltant del 1840 en una germandat, amb protestes i revoltes internes a la fàbrica de tabac davant la mecanització que va reduir a la meitat la mà d’obra ocupada. El 1910, van crear l’organització de dones treballadores La Feminista, preocupades també per la qüestió educativa i la periodística. En el mateix eix se situen les espardenyeres d’Elx, les aparadores del calcer tradicional, també organitzades sindicalment per a reclamar millores salarials. Les treballadores van protagonitzar una gran vaga de 17 dies que va ser reconeguda com una de les protestes més importants a principis del segle XX a Espanya. També ho van ser les filaneres, que en el barri valencià de Velluters van protagonitzar un motí a mitjan segle XIX, que les historiadores situen com una de les primeres manifestacions de la lluita de classes a la ciutat, on no feia molt que havia sorgit la figura del treballador assalariat.

Encara que l’assaig no es deté en una anàlisi exhaustiva en les primeres etapes, sí que assenyala algunes dones clau del moviment, a fi de traçar una genealogia recognoscible. Així doncs, entre les pioneres, esmenta Elena Just, anarcofeminista i fundadora de societats educatives per a dones; Rita Bataller i Teresa Martínez, cigarreres directores del Club Femení Republicà d’Alacant; Belén Sárraga, que a través d’un setmanari vinculat a El Pueblo, La Conciencia Libre, funda una biblioteca pública per a obreres, gestionada per dones, al carrer de Colom de València; o les germanes Ana i Amalia Carvia, pioneres del sufragisme espanyol, dirigents de la Lliga Espanyola pel Progrés de la Dona.

Les historiadores són crítiques amb els silencis dels seus companys respecte de les aportacions de les dones, amb el retrat del feminisme com a preocupació de dones burgeses o la caricaturització de la classe obrera en una imatge clàssica i estàtica, i busquen en aquestes bretxes les agrupacions de dones treballadores que aborden en l’assaig; en la seua anàlisi, gènere i classe són una perspectiva d’alliberament i emancipació que van de bracet, que no s’entenen l’una sense l’altra.

En la Segona República, un boom per al pensament a Espanya, les historiadores es detenen en Alejandra Soler i María Moliner, totes dues militants comunistes, reconegudes per la seua tasca de difusió de l’educació i la cultura i la lluita per la seua accessibilitat, amb les missions pedagògiques i les biblioteques rurals. També en l’assagista María Cambrils, autora de Feminismo Socialista, que va desenvolupar una producció intel·lectual important durant el període republicà. En el camp col·lectiu, les autores destaquen agrupacions de dones sorgides al caliu de la CNT i de la Internacional Comunista, com ara Dones Lliures o l’Agrupació de Dones Antifeixistes.

Així doncs, unint els noms propis amb els moviments col·lectius, passant per la repressió de la postguerra –amb Maria Pérez Lacruz, La Jabalina, com a màxim exponent– i la reagrupació dels col·lectius en la Transició, les quatre historiadores tracen les línies que uneixen les primeres lluites obreres amb les actuals assemblees feministes i les seues reivindicacions. Per a les autores, malgrat la diversitat del moviment, “la vocació humanista del feminisme social valencià fins a la transició va fer que les lluites s’articularen sense la voluntat de cloure el subjecte”.