La mentida, diuen els experts, és un tret evolutiu de l’ésser humà. Saber mentir ha estat essencial per a sobreviure, una qualitat de les espècies més astutes i del individus més astuts dins de cada espècie. Naturalment, auxiliada sempre per la violència. Però en els processos evolutius els avantatges són temporals, ho són només en relació a determinades situacions, a la presència de determinades amenaces. Quan aquestes desapareixen i són substituïdes per altres, els trets avantatjosos poden tornar-se en contra de l'espècie que han afavorit, poden convertir-se en una debilitat. Potser aquest siga el cas de la mentida, potser fa temps que l'anomenada intel·ligència maquiavèl·lica, que és el que ens ha portat fins ací, se’ns ha girat en contra. Perquè ja no la necessitem per a ensarronar altres espècies —de fet, no existeixen ja altres espècies—, només la podem usar contra els nostres congèneres, i, tal com està configurat el món, la rivalitat grupal acaba perjudicant totes les parts implicades. Ara mateix la relació de forces és tal que en un parell de jugades el rei estarà ofegat i l'únic final de partida raonable seran les taules. Però, com que la violència està deixant de ser útil perquè equival a un suïcidi, encara que aquest no és descartable sembla que haja arribat l'hora de la mentida, i hi ha qui l'està usant intensivament amb un gran èxit aparent. Ens estem acostumant al fet que qualsevol conflicte d’interessos es dirimisca entorn de les mentides, de forma clamorosa en els de caràcter geopolític, però no només en aquests. La primera d'elles, amagar-les totes darrere de la mentida semàntica, darrere de l’eufemisme. Els termes tradicionals, concisos i inequívocs, s’escamotegen i se substitueixen per altres que signifiquen el mateix, encara que volen fer creure que signifiquen una altra cosa, com ara fake news, alternative facts, postveritat, desinformació… I un diria que, per alguna misteriosa raó, no ens sentim especialment incòmodes en aquest escenari.
Potser és perquè la mentida també és inherent al procés de formació de cada un de nosaltres. Fins que no prenem consciència de nosaltres mateixos, no som capaços de mentir ni de descobrir la mentida i viceversa. La mentida és una ferramenta defensiva que tots portem amagada en la faixa quan eixim de l'úter. Mentim primer seguint el nostre instint de conservació, i després com a mitjà per a intentar aconseguir els nostres fins, normalment quan ja hem assajat infructuosament la via de la sinceritat, que sembla la més lògica i segurament ho és, però que, com de seguida ens adonem, xoca amb la lògica del món, aquest del que estem condemnats a formar part vulgues que no. No tardem a adonar-nos que és una necessitat vital, una habilitat necessària per a anar esquivant obstacles fins a arribar a un grau raonable d'autosuficiència. Però la mentida és una arma, i com a tal té efectes col·laterals i és susceptible de provocar accidents funestos. La primera cosa que algú mitjanament sensat percep és que el disparament d'una mentida té retrocés. Els que són incapaços de controlar-lo, si no acaben estampats contra la paret, es troben cavalcant sobre un tigre del qual no hi ha manera de baixar sense fer-se molt de mal o fer-li'n als altres. Com el paio de qui va novel·lar la vida Emmanuel Carrère en L'adversari. Va començar amollant una mentideta, que era com un gra xicotet, i va acabar matant tota la seua família perquè no descobriren l'enorme abscés en què aquest gra inofensiu s'havia convertit. Encara està en la presó. Un guionista de cine hauria fet que se suïcidara, però això no sol entrar en els plans d'un mentider. El mentider prefereix matar els altres perquè no l’enxampen, perquè, fins i tot morts, els altres continuen creient en les seues mentides. I cal recordar que hi ha mentiders que treballen a una escala molt gran.
Un altre efecte secundari de la mentida és el de trencar els límits de la realitat, desdibuixar la realitat per als altres i també per a un mateix. Hi ha a qui això els produeix vertigen i tracten d'evitar-ho, i hi ha a qui els agrada, perquè el que els produeix un vertigen mortal és la perspectiva de topar-se a soles amb la veritat en un carreró estret i fosc. Viure a pèl és fotut. La vida és prou lletja, ha de ser-ho, perquè fem tot el que podem per a no veure-la nua, per a no enfrontar-nos amb ella cara a cara, per simular que no sabem de què va. I per a no saber, no hi ha millor camí que l'autoengany, la ceguera autoimposada. Així que tots ens enganyem en major o en menor mesura i amb major o menor fortuna. Arriba sempre un moment en què comencem a creure'ns les nostres pròpies mentides per a guanyar en convicció i acabem sent els primers enganyats per nosaltres mateixos. De vegades, els únics enganyats. Qui lluita contra el no-res que va descobrint en el seu interior, que va fent-se cada vegada més insondable com més el mira, sol acabar construint una personalitat fictícia per a encobrir el galopant emfisema que buida la seua personalitat, acaba vivint dins d'una mentida enorme, com els sarcòfags que es construeixen damunt de les centrals nuclears avariades, en els que és impossible entrar ni saber el que hi ha dins. Qui és reticent a usar aquestes enganyifes, aquell que es reclama lúcid, se les apanya com pot, normalment sublimant el seu desfici mitjançant això que s'anomena el gaudi estètic, això que Plató va anomenar «l'esplendor de la veritat» en el seu diàleg sobre l'amor, i que els lacanians van identificar com la cobertura d'un buit essencial, la brillantor que desprén la realitat quan ens hi acostem el suficient. L'art ens proporciona trobades virtuals amb aquest buit, ens ajuda a pegar una ulladeta als misteris de la vida des d'una distància prudencial, a practicar el coqueteig profilàctic amb l'inintel·ligible, amb allò que és mortalment opac. Això sí: ha de ser un art mesurat, que no s'acoste massa a aquest abisme, la punteta només, poesia eres tu, perquè sabem que darrere de certs experiments artístics sol aguaitar la bogeria. Per això l’art sol acabar sent una mentida sofisticada i cautelosa.
Abans, la religió ens solucionava tot això de manera expeditiva. Déu estava sempre a mà, siga per a planxar-nos un ou o per a fregir-nos una corbata. En Ell trobàvem la raó última de qualsevol aparent despropòsit. De fet, no hi havia cap despropòsit, tot formava part d'un pla preconcebut que ningú sabia quin era, però en el que tots creien o simulaven creure. Una sola mentida, aquesta, bastava per a justificar una guerra, per a justificar vint segles d’història. Ara ho tenim més complicat. Cada vegada apareixen més obvietats que es resisteixen a desaparéixer per molt espessa que siga la bena que ens posem davant dels ulls. Comencem a sentir-nos acorralats davant de les evidències. Que el món és injust i cruel, més per a uns que per a altres, ja ho sabíem, però és que ara amenaça d'acabar de mala manera, sense distingir entre els que viatgen en primera i els que van agarberats en la bodega. Renunciem per això al confort de la ceguera autoinduïda?, ens llevem la bena? De cap manera; ens fem els crèduls per a poder continuar acceptant la mentida. Perquè aquesta és la qüestió: l'acceptem de bon grat, la demanem a crits tot i que, en creure que ha arribat el moment oportú, fem el paperot i ens declarem enganyats. I no. Volem fer creure que ens enganyen, però mentim, només ens fem els enganyats. Hi ha mentides que ens agraden molt —a uns unes, a uns altres, altres— perquè amb elles tot es justifica, les nostres accions i les nostres omissions, i la decència navega entre elles esquivant-les com pot. Exactament com una barqueta de paper en un albelló. Certes mentides no enganyen ningú ni ho pretenen, ens les donen en safata perquè les fem servir de coartada de les nostres decisions, de via d'escapament dels nostres prejudicis, d'excusa per a la satisfacció de desitjos que d'una altra manera serien inconfessables, de justificació per a donar suport a accions que en absència d'arguments d'autoritat no podríem aprovar. Els que les fabriquen i les esventen n’estan al cas, i nosaltres també.
0