Aquest estiu no he vist naus d'atac en flames més enllà d'Orió, ni rajos-C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser, potser perquè encara no és hora de morir. Però, en les anomenades hores punta, he vist, un any més, cues interminables formant-se en l'autopista que comunica els apartaments de la platja amb la ciutat, fileres immenses de cotxes, cada un intentant ficar el nas en el cul de l'altre, la majoria amb un sol tripulant a bord. Per la manera com aquests condueixen, és fàcil distingir entre els eficients replicants, perfectament mancats d'empatia, que canvien oportunament de carril per a apropiar-se de l'escàs espai que de vegades s'obri entre un vehicle i un altre, i els humans, resignats replicats que transiten com a rossins submisos la línia d'asfalt ardent que els porta d'un estable a un altre. També he tornat a veure com, cap al migdia, quan el sol traça una vertical implacable, una quantitat ingent d'automòbils ompli la franja entre l'autopista i la mar, sense deixar gens d’espai entre ells, formant una espècie d'estesa de tortugues metàl·liques. Les seues calaveres de ferralla socarrada traspunten a través de les closques, en una visió premonitòria del sòrdid magatzem a camp ras on aniran a parar per a ser desballestats més d’hora que tard.
En aquestes platges he vist també, una altra vegada, caterves d'individus mig despullats arrebossats en arena, rebolcant-s’hi, assaonant-se al sol com aquells amfibis mesozoics dels quals procedeixen. Juguen i es banyen en les térboles aigües d'aquest Mediterrani que s'espesseix de dia en dia amb tota classe de despulles, amb desferres que prefereixen ignorar. Paradoxalment, quan estan apilotats enfront d'aquesta massa d'aigua infranquejable és quan semblen sentir-se més lliures. És com si, tres-cents milions d'anys després, la terra ferma encara fóra per a ells el territori hostil que era per als seus avantpassats, com si es penediren d'haver abandonat el seu hàbitat primitiu, com si la curiositat que els hi va portar lluny s'haguera esgotat i volgueren tornar-hi, decebuts, amb la cua entre cames. Es despullen enfront d'aquest mar i, per la manera com es torren, un arriba a pensar que, si pogueren, prescindirien també de la seua sang calenta i de l’enutjosa consciència que els féu éssers dolençosos; es convertirien en llangardaixos per a menjar i ser menjats sense remordiments, sense laments inútils i absurdes exigències al destí.
Aquest estiu he tornat a veure multituds no molt més vestides que aquestes altres deambulant pels replecs de certes ciutats, gentades atacades per una excitació desordenada, formant el típic sarau sense objecte característic de certes aglomeracions animals, podrimeners que serpentegen sense rumb entre els ossos d'una civilització que ja no pot alimentar-los, marabunta desordenada que recorre l'esquelet d'una cultura jacent, caricatura lúgubre de si mateixa, repintada, recosida, coberta d'afaits i amb alguns ostentosos postissos arquitectònics ací i allà, adorns pretesament moderns que no poden dissimular la degradació, la falta de vitalitat i de propòsit. És un fet que molts van albirar abans i després que Oswald Spengler publicara La decadència d'Occident. Al llarg de dècades, una colla reduïda d’éssers melancòlics, majoritàriament lletraferits, als qui se’ls prenia per reaccionaris, van donar la veu d'alerta, mentre altres escrivien abrandades elegies a la modernitat, maldaven per posar-li una música adequada, pintaven entusiàstiques al·legories, o componien enèrgiques obres cinematogràfiques dedicades a Berlín, Manhattan, Chicago, París, Niça o Praga, simfonies urbanes que volien ser odes i van resultar ser rèquiems, epitafis per a una cultura que se celebrava a si mateixa però confonia el seu apogeu amb el seu cant de cigne.
Encara que la seua agonia era perceptible per a uns quants, per a la gran majoria no ha començat a ser evident fins ara mateix, quan la debacle s'està consumant. Res no serà ja com abans. En la meua curta vida d’impostada humanitat he vist coses que molts de vosaltres no creuríeu. He passejat lliurement per aquestes ciutats que en algun temps dominaven el món i que avui són un aparador de ruïnes. M'he obert pas entre la indiferència dels que vivien lliurats al seu quefer quotidià i avui són residents assetjats, i també m'he sentit tractat en els més diversos llocs com a un foraster genuí, amb curiositat sincera i no amb aquesta displicència pastorívola i aquesta falsa amabilitat habitual en el tracte amb els passavolants. A la Galleria degli Uffizi, on ara malden per refrenar la gentada que s'aglomera davant de les seues portes, una vesprada d'estiu vaig assistir al naixement de Venus sota l’alé de Zèfir, tal com ho va veure Botticelli, sense que la discreta presència d'uns pocs visitants tan calmosos com jo m’impedira escoltar els meus pensaments. I també, abans que començara a afonar-se sota el trepig de milions de turistes, em fou donat el privilegi de recórrer tranquil·lament Venècia amb els seus carrers gairebé buits, travessar els seus campi, en els que encara es podia percebre la presència d'Aschenbach fugint de la mort —o potser corrent cap a ella—, i recolzar-me en els brocals de pedra dels seus pous segellats per a veure el temps detingut.
Certament, a hores d’ara no estic segur de si aquestes i tantes altres situacions semblants les he viscut o són implants en la meua memòria. Però així com jo crec fermament que recorde tot això, a molts de vosaltres només us és possible ja imaginar-ho. «Recordem, per tant som», ens vau concebre sobre aquest principi a imitació vostra. Per això atresorem àvidament tot el que alimenta la nostra memòria, tant se val com i per què. Vosaltres, en canvi, inexplicablement, aneu deixant que la vostra es buide per a omplir-la de runes. L’únic present que ara mateix sou capaços de donar-vos és tan efímer com els vostres selfies. D’una banda va deixant al seu darrere un passat sense empremta, i d’altra, per molt que us moveu, ja no us porta enlloc. Un comença a sospitar que quan ens vau crear, fins i tot quan ens vau imaginar, no estàveu donant cap pas endavant; estàveu creant algú a qui cedir el testimoni de l'espècie, encolomar-li la seua maledicció; estàveu començant a recular cap aquesta platja que mai no ha deixat d’atraure-vos, per a assajar el regrés a l'oceà del qual proveniu, aquesta enorme massa d'aigua primigènia, que és alhora bressol i llacuna Estígia, on tot es dissol igual que les llàgrimes en la pluja.
0