eldiario.es

9

Cabòries 20/20

.

En dates prenadalenques Vicent Flor va escriure un article  amb el títol de “Per què estic preocupat”. Un interessant i proactiu article on l’autor assenyalava tres preocupacions bàsiques, tot aclarint que n'hi havia altres que, per raons d’espai, no treia a llum. Vicent Flor subratllava, amb raó, com a principals trets preocupants, en primer lloc, l'extensió de l’odi “als altres”, de vegades explícit i de vegades amagat sota el menyspreu superb o la invisibilització. El segon tret seria l’extensió de l’individualisme i l’atomització social convenientment conreada pels poders fàctics i esperonada per la pretesa maximització del consum. El tercer, l’absència o escassesa d’alternatives i la generalització del pessimisme vinculat a l’ofensiva en tota regla de la dreta econòmica i política, molt interessada en la fi de la història, el pensament únic i allò que es coneix com a síndrome de la TINA (There is no alternative).

Quan encara tenim a la retina la imatge dels focs artificials que celebraven l’arribada de l’enigmàtic 20/20 pense que paga la pena reprendre el discurs apuntat per Vicent Flor i, al mateix temps, fer-ne també una lectura “local” partint de l’arriscada premissa que podem lliurar-nos de la maledicció de Dante (lasciate ogni speranza) i somniar que la societat valenciana encara pot ser (amb molt d’esforç) alguna cosa més que una regió amb forta personalitat però sense nord i subalterna.

Abans d’endinsar- nos en aquest petit i benvolgut espai que s’estén entre la Sénia i el Segura, convé posar -com es diu ara- les llums llargues, si més no per no caure en un error de perspectiva pensant que els nostres problemes, fòbies, filies i dèries son exclusius. A banda de l’amenaça del canvi climàtic (certa, tot i que molt manipulada per a fer-nos a “tots” responsables), la supervivència de borses immenses de pobresa i misèria arreu del mon, les guerres “regionals” (Siria, Líbia...), el drama dels refugiats pels quals la UE paga a Turquia o Líbia perquè els “retinguen”, la nova onada d’esclats virulents a Amèrica Latina i tantes altres bestieses (que, en no ser notícia, passen desapercebudes) fan dubtar seriosament de l’espècie humana i abonen la misantropia.

Per si no en tinguerem prou, els que podríem anomenar ”líders” mundials rebaixen encara més les esperances. Més enllà de la inoperància de l’ONU i del dontancredisme de la UE, l’onada de polítics ultraconservadors (Trump, Xi Jinping, Putin, Bolsonaro, Netanyahu, Boris Johnson...), i l’ ascensió per tot arreu d’ una extrema dreta que recorre a l’odi als altres i a la diferència, menyspreant qualsevol valor civilitzat, dibuixa un panorama poc engrescador, per utilitzar un eufemisme.

Una mica més a prop, a l’Estat espanyol, el fracàs de la resolució en positiu dels conflictes territorials i el contagi dels corrents de fons dretans que  recorren el continent ens ha dut a una situació de bloqueig polític mentre que les desigualtats socials han crescut amb la crisi i les perspectives econòmiques de feble creixement no permeten albirar gaire esperances. Tant de bó si com a mínim quan aquestes ratlles vetgen la llum tenim almenys un govern operatiu malgrat les malediccions de la dreta al fet que un sempre dubitatiu i dividit PSOE arribe a acords amb “comunistes” i “independentistes”. La necessària i urgent reforma de la Constitució per tal d’adequar-se a la realitat plurinacional de l’Estat haurà d'esperar. Tot es deixà lligat i ben lligat en la Transició i la posició intransigent de la dreta fa molt difícil el necessari consens.

Tot tenint ben present aquest context dibuixat a rajaploma, partirem de la reflexió de Vicent Flor. Els tres trets que assenyala són ben presents per tot arreu en les societats “occidentals” i, per tant, també a casa nostra. És un fet com a mínim cridaner l’alt grau d’homogeneïtzació que s’ha assolit: sols hi ha diferències de matís. Ni l’odi a l’altre, ni l’individualisme i atomització social ni l’ofensiva dretana i el resignat pessimisme ens són aliens. L’antídot –si n'hi ha- és tan conegut com difícil d’instrumentar: la cultura cívica i la solidaritat despullada de tòpics benèfics i de mala consciència.

A banda d’allunyar-nos tant com siga possible del “patró”, pense que des del País Valencià hauríem de fer front a les rèmores que ens fan febles i ens furten la necessària dosi d’esperança. Rèmores que algú pot atribuir a idiosincràsies diverses, tot lliurant les nostres elits de qualsevol mena de responsabilitat “històrica”. Al remat, tot es podria reduir als trets de la psicosociologia col.lectiva. Seria tan estúpid negar l’existència d’aquesta (el pensat i fet, la propensió a traure pit a destemps, la perplexitat i la fosca consciència etc.), ben intuïda i analitzada pel enyorat Josep Vicent Marqués, com menystenir la importància d’unes elits polítiques, econòmiques i culturals dimissionàries.

La llengua s’ha guanyat per dret propi ser el primer dels temes. Quan un grup humà té una llengua pròpia, el seu ús normalitzat és la condició sine qua non perquè puga cristalitzar la voluntat de ser col·lectiva. Aquest ús normalitzat (aquest és el meu parer o, si voleu, la meua hipòtesi) no té substitutiu. A casa nostra només l’ús de la  llengua ens permet prendre consciència de comunitat diferenciada, de País Valencià. I només des d’aquesta consciència es pot  bastir un tarannà reivindicatiu i un projecte comú. Per què haurien de mobilitzar-se voluntats al voltant de problemes fefaents com l’infrafinançament, el corredor mediterrani i tanti altri, si hi manca aquesta consciència diferencial? De la mateixa manera, els “éxits” (les “capitalitats” de l’alimentació o el disseny, els reconeixements de bens immaterials de la humanitat  etc.), perden potencialitat si no descansen en una consciència de la singularitat i la diferència, si no es perceben com a part d’un projecte col·lectiu i resten en el localisme.

Partint d’aquesta hipòtesi, la situació al país es força preocupant perquè la castellanització és extensa i profunda i el comportament de les elits no va precisament en el camí de la normalització. El tema ve de lluny. La sucursalització de la noblesa, sobretot arran del 1492 i el predomini de Castella,  feu que el castellà -la llengua de la Cort- s’imposara poc a poc i des del 1707 el procés s’ha accelerat: el centralisme borbònic, l’Espanya “provincial” de Cadis, la restauració borbònica del 1874 i la dictadura franquista han anat arraconant l’ús de la llengua.

En aquest context, el valencianisme polític fou una illa i des de la Constitució del 1978 la dreta secessionista de l’anticatalanisme ha governat la meitat del període. En els altres períodes (1979-1995 i 2015-2019) hi ha hagut certament avanços però també pors i dimissions. L’atac constant de la dèria anticatalana i, més recentment, la “crisi” a Catalunya, han produït un evident replegament de les “aspiracions” i un aïllament preventiu del contagi. El PSPV-PSOE i Unides Podem romanen esclaus del referent espanyol i fins i tot Compromís ha optat per ser políticament correcte i no fer soroll. La dreta política mai dona treva i a l’ empresariat de la CEV i l’AVE ja els va bé amb allò d’ofrenar noves glòries a Espanya. El case study de l’ampliació nord del Port de València és paradigmàtic i deixa ben a les clares on s’ubica cadascú. L’Església és substancialment espanyolista (Saó n'és l’excepció) i la Universitat, malgrat ser un dels pocs reductes, roman cada vegada més en una plàcida pax romana.

.

Tot plegat, l’ús de la llengua està en una situació molt precària i això arrossega una creixent subordinació i subalternalitat. Cal amb molta urgència un seriós esforç per tal de canviar la tendència però la por al conflicte fa que no s’ature el retrocés. Manca un espai comunicatiu propi, aplicar el requisit lingüístic, aprofundir en la Llei d’Ús i Ensenyament i fomentar activament l’ús normalitzat de la llengua en tots els àmbits. Sense aquest esforç, cada vegada serem més una regió més d’una Espanya que se'ns ven com la “casa comuna” i en la qual som convidats de segona i, com digué el tio Canya d'Al Tall, al final tots parlarem castellà.

Per molt objectius que siguen els greuges, molt grolleres les excuses del retardo del Corredor Mediterràni (o el tren de la costa) i ofensiu i injust l’ajornament del greu problema del finançament (un deute brut en el tercer trimestre del 2019 de 47.877 milions d’ euros, 9.625 euros per habitant i el 41’80% del PIB ), torne a dir que sols des de la voluntat de ser (molt lligada a l’ús de la llengua) aconseguirem una mínima massa crítica reivindicativa. Les bones paraules de l’àmbit polític no mobilitzen la població, dejuna d’explicacions convincents i assequibles

Com ja he dit adés, la societat valenciana té tots els problemes i contradiccions dels temps que ens ha tocat viure i demana respostes als reptes econòmics, socials i polítics. La pregunta és si la constatada dimissió de les elits en l’àmbit de la identitat i la llengua no bloqueja la formulació i execució d’un projecte col·lectiu. Un projecte en el qual no podem restar aïllats i que hem de compartir amb l’àmbit de la llengua comuna per tal de projectar-nos en Europa de la mà de l’Euroregió. Mai com ara ha estat tan important enderrocar el mur mental de la Sènia i restablir (en els dos sentits) el fluxos de relacions de tota mena. No es (sols) un desig del nou any, ni bufar en caldo gelat ni pixar fora de test. És l’utopia necessària, però amb elits dimissionàries cada vegada minva més l’esperança. Salut i bon any!

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha