Pedagogia del nacionalisme espanyol: la bresquilla

Per la meua experiència, les joves generacions –que no han estudiat la carrera d'Història- no saben que el nacionalisme espanyol és el més irracional, agressiu i essencialista (siguen de dretes, d'esquerres o talosses). Per aquest motiu molts han votat el PP, Ciudadanos o Vox embolicats en la roji-gualda per a salvar la pàtria davant el desafiament català. Per això potser els vindria bé llegir un dels llibres de Joan Fuster més irònics, sarcàstics i divertits: Contra Unamuno y los demás (edició en valencià Contra Unamuno i tots els altres). En aquest llibre Fuster desemmascara la font i la impostura en què es basa l'espanyolisme i els seus principals ideòlegs. Val la pena avui dia rellegir-lo, tant per l'encert del seu diagnòstic, com per l’excel·lent prosa i avaluació del tema, i per una sorna que deixa indignats els nacionalistes espanyols. Val a dir que Fuster –al contrari del que li atribueix la nostra derechona– sempre va manifestar ser antinacionalista i en molts assajos i aforismes va insistir en això (una altra qüestió és la seua reivindicació i defensa de l'autèntica història, cultura i llengua del País Valencià, sense essencialismes sinó com a projecte històric de convivència). La gran paradoxa és que el nacionalisme espanyol acuse les nacions històriques perifèriques de nacionalistes: davant la gran diferència d'històries, paisatges, gastronomies, climes, tradicions, cultures, llengües… que posseeixen i ofereixen les diferents nacions de la pell de brau respecte a Castella, la intel·lectualitat espanyola de les generacions del 1898 i del 1914 va fer una impostura historiogràfica delirant per a justificar que existeix una essència espanyola que comprén tota la pell de brau. I, per tant, no hi ha un altre remei perquè isca aquest gaspatxo que acudir a crear un nacionalisme essencialista. És a dir, calia dilucidar la preexistència d'un caràcter nacional, d'una introspecció i intrahistòria –sense cap base materialista i pletòrica de biaixos- que fonamentara una raça espanyola, una cosa nuclear i invariable en el temps, la seua naturalesa, la seua unió i el seu Ser permanent: “allò espanyol” (d'ací el seu irracionalisme perquè les nacions no són ens immutables sinó construccions dels humans al llarg de la història). Ells –gran paradoxa- diuen que el nacionalisme es lleva viatjant, i és viatjant quan un cau en el compte que, si comparem les característiques abans esmentades de les diferents nacions i regions d'aquesta pell de brau que anomenem Espanya, són molt diferents: què té a veure el País Valencià amb Euskadi, amb Galícia, amb Castella, etc.? Abans del llibre de Joan Fuster que he citat, el professor de Filosofia –que no filòsof- Julián Marías va donar amb la fórmula màgica per a explicar on estava l'essència de  l'‘españolía’ en el seu llibre del 1962 Los españoles:

“Yo diría que la estructura personal del español se parece a la de los melocotones. Es esta una fruta delicada que se corrompe fácilmente; pero tiene un grueso y duro hueso central, a prueba de todo, inquebrantable e incorruptible. El español puede corromperse, desmoralizarse, envilecerse, pero sabe que tiene siempre, como un hueso, un núcleo sano e intacto. Sabe que un día, cuando llegue la hora, echará mano de este último núcleo y se portará como un hombre, se jugará la vida limpiamente. En algunos países el hombre se corrompe hasta la raíz, y cuando lo ve así y lo encuentra irremediable, no lo puede soportar y se pega un tiro. En España no ocurre así, y a última hora cada uno se siente tranquilo y no desesperado, porque al llevarse la mano al pecho siente la dureza intacta de ese centro como una moneda de oro que siempre se puede gastar. Esto es admirable y me parece una de las grandes virtudes de esta vieja raza”. (Sí: posseeix l’espanyol una genètica pròpia).

Jo li he donat voltes a l'esperpèntica metàfora i no sé si pensar que Marías anticipava que sent nacionalista espanyol un se sap impune davant la corrupció… Joan Fuster no va vacil·lar: “Julián Marías és una colossal proposició al riure”. Marías va insistir en el seu essencialisme publicant en 1966 Consideración de Cataluña –que és per a ell només una regió- recolzat en la seua tesi de la continuïtat ininterrompuda de la Història d'Espanya. Allí percep com a lectures deformades de la història nacional la qüestió dels particularismes que no han deixat de fomentar interpretacions del passat divergents de la concepció unitària d'Espanya, sobretot a Catalunya. Fuster va afirmar: “Marías es va passejar per Catalunya sense assabentar-se de res (…) Ja van ben posats els seguidors carpetovetònics amb mentors així”. El llibre de Marías va rebre els elogis del ministre franquista Fernández de la Mora. En el fons Marías era un llepaciris pedant, arbitrari i sequaç que en la seua Historia de la Filosofia dedica tres línies a Marx i s'estén en nombroses pàgines amb el metafísic xarraire Zubiri o amb sants catòlics. Però a més va tindre la calma d'afirmar, entre altres fal·làcies, que: “se habla ahora de nacionalismo español, algo inexistente. El nacionalismo es exclusivista, negativo, hostil, reductor; la visión que los españoles han tenido de su país ha sido lo contrario”. I què, si no exclusivisme i hostilitat, ha sigut la Castella que amb Felip V i el Decret de Nova Planta de 1707 va abolir els furs i va prohibir les llengües no castellanes, etc. No obstant això, Marías sentencia que va haver-hi miopia també en els liberals espanyols per no van impoar ni impulsar més i més la llengua castellana per a vertebrar la realitat espanyola. Davant uns menyspreus i unes manipulacions imperials com aquestes, Joan Fuster, en el seu llibre Contra Unamuno y los demás ni tan sols cita ja Julián Marías. Naturalment, el País Valencià ni està ni se l’espera per als historiadors nacionalistes. No obstant això, després de Joan Fuster hi ha centenars de llibres d'historiadors seriosos que han investigat amb rigor, fonts primàries i documentació, des de moltes perspectives, la història estricta dels valencians, molt diferent, és clar, a la dels gallecs o bascos o castellans. Però l‘ou de la serp’ de l'agressiu i depredador nacionalisme espanyol està en els autors que Fuster critica en Contra Unamuno i los demás. Vox, Ciutadans i el PP beuen embriacs aquell vinagre encara.

Bàsicament, Fuster se centra en tres intel·lectuals: Unamuno, Sánchez Albornoz i Américo Castro (i cita tot un llarg reguitzell de deixebles que poc afigen al patró de les seues esbiaixadíssimes elucubracions). A Unamuno –patum del pensament espanyol- el desqualifica no solament pel seu espanyolisme (“la españolada”), sinó per aqueixa manera obsessiva, contrita i turmentada (neuròtica sens dubte) de concebre la vida en els seus llibres La agonía del cristianismo o El sentimiento trágico de la vida. Per a Fuster, un lector europeu de filosofia no podria evitar davant els assajos de Unamuno “l'estupefacció més abrupta”. De tant en tant Fuster sorprén amb humor en ridiculitzar-lo: “don Miguel no era un existencialista: era la Niña de los Peines i Conchita Piquer en una sola peça, un fenomen marginal (en el fons, no obstant això, batega en Fuster una comprensió ‘afectiva’ cap a Unamuno per la passió que portava injectada, la seua tossuderia i les seues múltiples contradiccions).

Però els dos historiadors que Fuster desemmascara són Sánchez Albornoz i el seu rival Américo Castro. Sánchez Albornoz retrotreia ja la identitat espanyola a l'herència romana i visigoda, deliri essencialista que avui ja no té dues passades (és a dir, des de llavors hi ha un nucli intemporal i apriorístic, una unitat ideal de significació i caràcter, una raça: l'espanyol). Castro, d'altra banda, proposava el sorgiment de la identitat espanyola com una mescla d'influències de jueus, moros i cristians. Però, per a Joan Fuster, entre Castro i Sánchez Albornoz no hi ha diferències de fons: tots dos, per molta erudició, no fan Història, no els interessa un dictamen sobre el passat sinó justificar una ideologia de futur plena de fabulacions metodològiques. Espanya una i gran per la gràcia de déu. A través dels seus llibres “flueix una tremenda veta de nacionalisme, en el pitjor sentit de la paraula, que, si bé els proporciona un èmfasi patètic apassionant, els priva de cauteles i d'asèpsia en el rigor científic. O siga: no són ‘història’ sinó ‘al·legat’”. Fuster, que s'ha llegit l'obra completa de Castro, trau a la llum que aquest no està fent ‘Història d'Espanya’ sinó ‘Història de la Literatura’ i com un mag engalipador descendeix a la ‘política’ i al relat històric de manera tramposa.

He anat a la biblioteca a consultar el llibre clau de Américo Castro La realidad histórica de España i certament Joan Fuster té tota la raó. En Castro no hi ha estudi de l'estructures socioeconòmiques, ni de les maneres i relacions de producció, de l'agricultura, de la demografia, dels salaris i preus… ni de la base real sobre la qual s'alça la superestructura institucional, jurídica, política, educativa… sinó una alta dosi ‘d'idealisme i d’espiritualisme’. El que fa Castro és un llarg recorregut del que alguns escriptors han dit en espanyol sobre Castella i elevar-ho a la categoria del que en propietat considera que és Espanya. Comptat i debatut, en què consisteix ser espanyol?; què és la “españolía”?. Aquesta pregunta atordidora –que porten remugant els españoleros com a cap altre país se li ha ocorregut mai de fer-ho- podem respondre-la en set punts: 1- L'ansietat d'elevar-se a cims i destinacions altíssimes al si d'una creença divina, encara que en alguns no sempre és ferma i absoluta, sinó sotsobrant com en Quevedo. 2- El “viure desvivint-se”: a l’activitat de fer i de raonar oblidats de la presència del que fa i raona, correspon l'activitat personalitzada, no valorada segons els seus resultats útils sinó d'acord amb el que la persona és o vol ser: gentilhome, místic o somiador. 3- Una forta tendència a posar en la vida i en l'obra la integritat de la persona, causa per la qual hi ha una diferència modal entre la mística espanyola i la centreeuropea. 4- La gran dificultat per a escapar per impuls propi a la situació de credulitat i d'inventar noves realitats físiques o ideals forjades pel raonament i l'experiència. 5- La vida conflictiva: opera en els incipients espanyols del segle XV una forta tendència que prompte es baratarà en decisió ferma, conducta política i social rigorosa i congruent a convertir la ‘unitat’ en ‘uniformitat’ per a ressaltar a l'uníson l'essència espanyola. 6- La comuna residència vital. 7- La ‘vividura’ (ai la ‘vividura’ hispànica, és a dir l'essència permanent, i exclusiva de percebre i estar en el món els espanyols!).

Com a valencià, jo no em sent identificat amb això; ni crec que catalans, bascos o gallecs es miren en aquest espill. Totes aquestes conclusions vénen adobades per cites literàries castellanes. I al contrari que Sánchez Albornoz, per a Castro els espanyols van començar a existir com a tals només quan els hispanovisigots acantonats per la invasió àrab en alguns racons muntanyencs van iniciar, cada grup pel seu compte i a la seua manera, l'empresa de reconquerir la terra perduda. Però el seu nacionalisme essencialista i mitomaníac és el mateix. En síntesi, per a Joan Fuster tots aquests escrits de la tradició nacionalista espanyola resulten estèrils com a interpretacions històriques, però reforcen una construcció ideològica, ‘Espanya’, que històricament nodreix el nacionalisme d'Estat, intoxica el comú de la societat hispànica, inclosa la valenciana, condueix al fracàs les temptatives sense prejudicis i científiques d'aprofundir la qüestió i només permet el cultiu d'un “singular gènere literari anomenat ‘Història d'Espanya’, caracteritzat per altes dosis de fabulació”. Espanya, si vol subsistir sense tensions, només té una solució: un federalisme ampli i radical com acaba de declarar Chomsky. Els nacionalistes espanyols, certament, són una bresquilla! Quina melopea porten sempre!