L'any de l'Aquarius'

Al juny va ser l'Aquarius; aqueix mateix mes i a l'agost, l'Open Arms; al desembre, el Loreto i, de nou, l'Open Arms. L'any 2018 ha registrat cinc episodis clau en el rescat de migrants abandonats a la seua sort enmig del Mediterrani.

El primer va marcar una posició exemplar d'Espanya davant la impotència de la Unió Europea per a aplicar una política eficaç en matèria d'immigració enfront de la ignominiosa decisió de l'extrema dreta italiana de tancar els ports als nàufrags procedents d'Àfrica. El 17 de juny, el buc Aquarius, operat per SOS Mediterranée i Metges Sense Fronteres, va arribar al port de València, convertida en ciutat d'acolliment, amb la companyia de dues naus de la Guàrdia Costanera i l'Armada italiana per a desembarcar, enmig d'una gran expectació, 629 rescatats. Va ser una de les primeres actuacions del flamant Govern del socialista Pedro Sánchez, que va concedir un permís temporal de residència als nouvinguts.

En termes similars es va actuar quan el 31 de juny, el vaixell Open Arms, de l'ONG del mateix nom, va desembarcar a Barcelona 60 persones que havien sigut rescatades del mar davant de les costes de Líbia. No obstant això, pocs dies després, el 9 d'agost, uns altres 87 migrants rescatats pel mateix buc van ser desembarcats a Algesires, convertida en port de referència per a aquests tràngols, sense atorgar-los cap tipus de residència temporal.

La marxa arrere governamental es va accentuar fins a extrems inversemblants i el 2 de desembre, després d'un pols que va durar setmanes, el pesquer de Santa Pola Nuestra Madre Loreto va transbordar la dotzena de migrants que havia rescatat a un buc de Malta, país que els enviaria posteriorment a Espanya. Aquesta vegada, l'Executiu espanyol, en una esmena a la totalitat de les seues actituds prèvies, va pretendre sense èxit forçar que els migrants foen desembarcats a Líbia, d'on fugien. Només la decidida negativa del patró i la tripulació del pesquer, que va arribar a posar rumb a Santa Pola amb els rescatats a bord, va evitar que es consumara l'entrega en un suposat port segur d'un territori on els migrants són maltractats i pateixen tot tipus d'abusos.

Després de la vergonyosa posició inicial amb el Loreto, el Govern espanyol ha tornat a rectificar i el 28 de desembre, 308 persones han arribat a Algesires a bord, una altra vegada, de l'Open Arms, per a ser tractades segons el “protocol habitual” en les arribades de pasteres a les costes del Mediterrani peninsular, d'Andalusia al País Valencià, objectiu d'unes rutes que es cobren centenars de vides.

Tots els països tenen l'obligació i el dret de regular la immigració i d'evitar que ningú travesse il·legalment les seues fronteres, però podria pensar-se que rescatar nàufrags enmig del Mediterrani i portar-los a port segur, en un exercici humanitari d'aplicació de la lleis del mar, no és el mateix que enxampar algú intentat entrar irregularment per la teua frontera. S'al·legarà, sens dubte, en sentit contrari que a escala de la Unió Europea els migrants rescatats davant de les costes de Líbia estan en la mateixa situació que els que puguen ser rescatats davant de la costa espanyola en pasteres perquè pretenen, en definitiva, entrar il·legalment en territori europeu.

Estaria bé, en tot cas, que la titubejant política espanyola davant el fenomen apostara més pel de l'Aquarius que pel model intentat amb el Loreto. Hi ha polítiques més generoses que unes altres, però el que no es pot perdre és la decència. I qualsevol concessió en aqueix terreny no deixa de ser una derrota.

En la política davant el drama migratori, com en poques altres, es juga el futur el conjunt d'Europa, com ha entés molt bé la canceller alemanya Angela Merkel. Perquè, més encara en una conjuntura històrica de crisi i d'emergència de les forces reaccionàries, defensar una postura raonable d'acolliment és defensar la democràcia. La migració, en societats com l'europea, pot tindre efectes positius en termes de diversitat i de desenvolupament. I atallar les seues causes té a veure amb polítiques de cooperació i de solidaritat, de lluita contra la pobresa, la desigualtat i les violacions de drets humans allí on es produeixen.

Això val també per al nostre país, on hi ha en l'actualitat menys estrangers que fa sis anys i totes les dades sobre immigració desmenteixen els alarmistes, com revela el número de desembre de la revista trimestral d'eldiario.es, dedicada a “l'Espanya dels migrants”. I no obstant això, les dades, la realitat, els són igual als profetes d'un “efecte crida” que no es va produir després de l'Aquarius i que pacten ja amb l'extrema dreta per a governar a Andalusia. Aqueixa extrema dreta que considera els immigrants “una invasió”, posa els musulmans sota la sospita del terrorisme, discrimina entre africans i “hispanoamericans” per qüestions ètniques, els identifica amb la delinqüència i en proposa l'expulsió immediata si no estan regularitzats.

Una campanya mediàtica cerca equiparar “radicalismes” de dreta i esquerra per a donar cobertura al fet que l'extrema dreta puga ser un actor polític com qualsevol altre. La diferència és que ser partidari de la República, de la reforma de la Constitució o de la independència, advocar per una estructura econòmica més equitativa o defensar una pàtria determinada, en principi no té per què amenaçar els drets humans de ningú ni fomentar la por als estrangers i la xenofòbia. Llevat que es dissentisca radicalment d'H.G.Wells quan sostenia que “la nostra vertadera nacionalitat és la humanitat”.

En el programa reaccionari, després dels immigrants es retallen els drets dels treballadors, de les dones, dels homosexuals, dels pobres... Qualsevol concessió que fem amb els immigrants acabarà afectant els nostres propis drets. Un dels antídots és l'esperit de l'Aquarius.