De llauradors a cambrers, de 2’5 a 5 milions, i tothom a la costa

Tot i que és una professió que m’agrada (m’agrada la professió, no les condicions laborals actuals per a la majoria de treballadors), no sóc periodista. Ells sempre em demanen titulars i resumir una realitat social en a penes unes paraules em semblava una impostura. Al principi m’hi resistia. Però m’han guanyat la partida. Òbviament, la realitat és molt més complexa que un titular però aquest seria per a mi el resum d’alguns dels principals canvis que s’han produït en el nostre país en dos o tres generacions: hem passat d’una societat agrària a una clarament terciaritzada, hem doblat de població i estem aprofundint en la dualitat costa-interior, una fractura territorial creixent i pràcticament invisible en els mitjans. Per descomptat que les transformacions socials van molt més enllà: la incorporació de les dones (encara desigual) al mercat laboral i a la vida política, la generalització de l’educació universitària i un llarg etcètera.

El 9 d’octubre de 1977 centenars de milers de persones ompliren els carrers de València al crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. És una data, de fet, molt significativa de la nostra història. Enguany fa quaranta anys d’aquella gran mobilització ciutadana. Tanmateix, ¿com hem canviat els valencians en aquestes quatre dècades?

El País Valencià ha patit una profundíssima transformació social en els darrers seixanta anys. Encara en la dècada dels cinquanta del segle XX pràcticament el cinquanta per cent de la població activa treballava en el sector primari. Érem, doncs, encara un país majoritàriament de llauradors i ramaders. Hui, com és palès, ja no. En el decurs de poc més de mig segle ens hem transformat en un país de serveis. Però, exactament a què ens dediquem ara?

Si em permeteu la caricatura, hem esdevingut un país de cambrers i d’obrers, una societat que ha invertit en excés en turisme i en la construcció de segones residències. De fet, el sector serveis és molt ampli i heterogeni. I ací hem apostat pel més fàcil: sol i platja. I amb conseqüències doloroses: la destrucció important d’una part del nostre territori i, atenció, un model productiu amb una productivitat baixa i poc o gens innovador. Només recordaré que es dedica només un 1% del PIB a I+D+i i que la majoria d’aquesta inversió és pública. No és d’estranyar que la crisi que començà en 2008 haja tingut conseqüències devastadores. Només una dada: un de cada tres valencians és pobre o està en risc d’exclusió social. De fet, els valencians, en general, ens hem empobrit. En la dècada dels huitanta del segle passat estàvem lleugerament per damunt de la mitjana estatal de riquesa. Hui, en canvi, no abastem ni el 90%.

No tinc espai per a desenvolupar-ho: però, entre molts altres factors, l’alt fracàs escolar i el baix índex de lectura, al meu parer, es troben interrelacionats amb el model productiu pel qual els nostres dirigents polítics i econòmics havien apostat fins fa uns dies. D’una manera profundament irresponsable. Aquesta tria, interessada i estretament lligada a la corrupció, l’estem pagant i la pagarem al llarg de dècades.

Una altra de les profundes transformacions socials ha estat la demogràfica. Potser la dada que millor pot il·lustrar la importància de les migracions a les nostres comarques és que, en números redons, el País Valencià tenia dos milions i mig de persones a primeries de la dècada dels seixanta dels segle passat i en la primera dècada del segle XXI n’abastàrem els cinc milions, una població semblant a la de Dinamarca, Finlàndia o Eslovàquia. Si fa no fa hui som el doble de valencians que fa només dos generacions.

I tot i que hi hagué un fenomen conegut col·loquialment com a baby boom (ma mare, sense anar més lluny, parí els seus quatre fills en la dècada dels setanta), la natalitat dels valencians oriünds no explica ni de lluny aquest creixement. Números també redons, dels cinc milions de valencians, aproximadament un 35% són nous valencians. Més d’un de cada tres. ¿Com es troben ara, després una crisi llarguíssima? Doncs, en general, no massa bé.

Bàsicament ha hagut dues grans onades de migrants al País Valencià: espanyols (castellano-manxecs i andalusos fonamentalment) en les dècades dels setanta i huitanta i no espanyols a finals de segle i principis de la nova centúria. Entre aquests darrers, d’una banda, europeus occidentals amb rendes mitjanes-altes i, en general, propietaris i, d’una altra, un gruix de migrants de naturalesa econòmica però també, en molta menor mesura, política (refugiats), en particular però no només del Magrib i d’Amèrica Llatina. Aquests són els que més difícil ho tenen, ja que no disposen ni tan sols de drets polítics.

Un dels gran reptes que tenim, doncs, és considerar-nos iguals, malgrat les lleis que exclouen als no espanyols d’aquesta consideració, exclosos dels drets més elementals. Ells, si volen, és clar, són igual de valencians que els valencians oriünds. Perdó per l’autocita però vaig escriure en el llibre Societat anònima. Els valencians, els diners i la política que cal fer servir el terme de valencià “amb independència de la llengua que parlen, la religió (si és el cas) que professen, la procedència geogràfica d’ells o dels seus avantpassats, la seua ideologia, etc. Al meu parer, tots les persones que habiten les comarques valencianes tenen dret (si volen, insistisc) a ser considerats valencians, igualment valencians que els de tota la vida.” Al cap i a la fi esta aquesta ha sigut una terra històricament de migrants. Però ara ens cal una manera distinta de gestionar la convivència.

De fet, aquesta nova pluralitat, ben articulada, és dir, des del pluralisme polític i cultural, és una oportunitat per a la majoria i, en concret, una oportunitat de creixement econòmic i social. Entre d’altres, la migració ha rejovenit el país, ha incrementat el consum interior i ha omplit el país d’iniciatives econòmiques i, també, culturals. Aquests nous valencians, lluny de ser un problema, són una oportunitat.

Malgrat aquest brutal creixement demogràfic, paradoxalment patim despoblament en l’interior del país. Com és possible? Doncs perquè, ras i curt, hem concentrat els recursos i els serveis en la costa i perquè l’agricultura ho té molt més difícil amb la globalització. Fins i tot aquest procés es pot veure en municipis interiors de comarques costaneres. Vegem el cas de la Vall de Gallinera, a la Marina Alta. Els huit pobles de la Vall tenien quasi dos mil habitants a principis del segle XX. Hui escassament superen els sis-cents cinquanta. Cal fixar-se que la dècada dels 70, quan reclamàvem l’autogovern, superava el miler de persones. Sí, això significa que durant el període de l’autonomia aquest bellíssim municipi (tots els valencians hauríem de visitar-lo i estimar-lo) ha perdut més d’un 30% de la població. Els joves, em diuen, se’n van a Pego o més enllà.

Aquesta fractura territorial és dramàtica. I calen polítiques públiques per redreçar aquest problema. Els científics socials tenim una responsabilitat en pensar alternatives també per a aquests valencians. Per tot plegat, necessitem conèixer-nos per a reconèixer-nos com a ciutadans d’una societat on pague la pena de viure. Necessitem conèixer bé el País Valencià i aquest és divers i plural, també pel que fa a la vessant territorial.

És necessari, per tot el que he apuntat ací, un autogovern polític i econòmic real, que treballe pels ciutadans reals i, en concret, pels que més pateixen l’escassesa. I no com ara, que el poder de despesa se concentra en un Madrid insaciable, insensible i que reparteix de manera injusta els recursos de tothom. De fet, què li importa al govern espanyol els residents de la Vall de Gallinera? Al cap i a la fi l’autogovern que reclamaven els valencians del 9 d’octubre de 1977 només tindrà sentit si serveix per a millorar la qualitat de vida dels nostres veïns. Visca el 9 d’octubre, doncs, perquè volem seguir sent valencians i perquè som mereixedors d’una vida millor. O no?

Vicent Flor és sociòleg i director de la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació.