El jaciment talaiòtic que amaga una gran casa andalusina a Menorca: “Hem trobat una meravella”
LLEGIR EN CASTELLÀ
L'última campanya arqueològica que es duu a terme al jaciment megalític de Torre d'en Galmés, al municipi menorquí d'Alaior, ha fet un pas transcendental aquest mes de juliol amb la troballa de les restes d'una gran casa andalusina datada entre els segles XII i XIII, durant l'ocupació islàmica medieval de l'illa. La investigació és dirigida per Amalia Pérez-Juez, doctora en Prehistòria i Arqueologia per la Universitat Autònoma de Madrid i directora dels Boston University Study Abroad Programs, conjuntament amb Alexander J. Smith, antropòleg nord-americà i professor de la State University of New York at Brockport. Tots dos investigadors formen part del projecte Menorca Archaeological Project (MAP), que articula la col·laboració entre aquestes institucions acadèmiques nord-americanes, el Consell Insular de Menorca i l'agència Menorca Talaiòtica.
Durant sis setmanes, els investigadors han treballat a Menorca participant en les excavacions al costat d'un equip interdisciplinari que, segons expliquen, continuarà els treballs l'any vinent. Pérez-Juez ha destacat la importància de la troballa pel seu “excepcional estat de conservació”, així com per la varietat d'“objectes d'ús domèstic” recuperats a l'interior de l'edifici.
Segons ha explicat l'arqueòloga a elDiario.es, el jaciment correspon a una “gran alqueria” organitzada al voltant d'un pati central extraordinàriament ben conservat. “Durant les excavacions hem pogut constatar que es tracta d'una ocupació rural que, a més, conserva restes d'una ocupació anterior. És a dir, és un jaciment dins d'un altre. Per aproximar-nos a la data de construcció de l'alqueria hem dut a terme diverses datacions emprant tècniques com el radiocarboni, estudis de botànica i micromorfologia dels sòls, entre d'altres”, ha explicat en declaracions a aquest diari.
Durant les excavacions hem pogut constatar que es tracta d'una ocupació rural que, a més, conserva restes d'una ocupació anterior. És a dir, és un jaciment dins d'un altre. Per aproximar-nos a la data de construcció de l'alqueria hem fet tot tipus de datacions amb una multiplicitat de tècniques com radiocarboni, estudis de botànica i micromorfologia de sòls, entre d'altres
Com comenta la directora de l'excavació, una de les principals conclusions que es desprenen d'aquesta troballa és que l'alqueria va estar ocupada en diferents moments durant la dominació musulmana de Menorca, un període que es va perllongar durant més de quatre segles. “La prova de carboni 14 ens ha permès datar les bigues i les cobertes de les cases —construïdes amb fusta i teula— entre els segles XII i XIII, aproximadament. A més, hem trobat ceràmica característica del període almohade, cosa que ratifica aquesta datació”, ha afegit la investigadora.
“A les teules també els hem aplicat tècniques de datació per termoluminescència, que han donat dates fins i tot anteriors. Per això, considerem molt probable que ja existissin assentaments a Torre d’en Galmés entorn a l’any mil. El que passa és que, en arqueologia, les troballes solen correspondre a les últimes fases d’ocupació”.
La prova del carboni 14 ens ha permès datar les bigues i les cobertes de les cases —construïdes amb fusta i teula— entre els segles XII i XIII, aproximadament. A més, hem trobat ceràmica característica del període almohade
Pérez-Juez també ha destacat altres descobriments rellevants al jaciment: “Hem trobat una sivella de cinturó amb les barres de la Corona d'Aragó i un amulet de plom amb una inscripció en àrab, ambdós al mateix habitatge, cosa que ens indica que es tracta d'objectes corresponents al moment de la conquesta cristiana de Menorca, el 1287”.
La Menorca musulmana roman oculta
La troballa de Torre d'en Galmés ha tret a la llum novament una part del riquíssim patrimoni arqueològic de Menorca. Es tracta d'un descobriment que evidencia les possibilitats que s'obren per conèixer com era la vida de l'illa durant el període andalusí. Així ho ha reconegut Pérez Juez i ha subratllat la importància d'abordar amb més èmfasi les investigacions sobre aquesta etapa històrica.
“Aquesta troballa és clau perquè el període andalusí a Menorca està totalment abandonat i oblidat. Existeix una damnatio memoria impressionant. La narrativa oficial moltes vegades passa de la construcció de les basíliques paleocristianes a la conquesta d'Alfons III, obviant tota l'etapa medieval musulmana que va ser clau per a l'illa i que va durar més de quatre segles”, explica.
Aquesta troballa és clau perquè el període andalusí a Menorca està totalment abandonat i oblidat. Existeix una damnatio memoriæ impressionant. La narrativa oficial moltes vegades passa de la construcció de les basíliques paleocristianes a la conquesta d'Alfons III, obviant tota l'etapa medieval musulmana que va ser clau per a la illa i que va durar més de quatre segles
L'arqueòloga sosté que “Menorca va destacar moltíssim en aquest període, al punt de tenir una cort pròpia que va promoure iniciatives fonamentals per a l'illa com, per exemple, el cultiu i irrigació dels barrancs, una tècnica que va permetre la producció d'albergínies, una cosa tan important com nodal a la cuina menorquina, a més d'altres productes com el cotó o el cafè, que van ser introduïts a la península Ibèrica i es van comerciar pel Mediterrani gràcies als musulmans d'Al-Àndalus”, conclou.
Pérez-Juez, qui fa més de vint anys es dedica a la investigació arqueològica i està especialitzada en jaciments que abracen des de l'edat del ferro fins al segle XX, assenyala que la conquesta de les aleshores conegudes com les “illes orientals d'al-Àndalus”, al voltant de l'any 902, va marcar l'inici d'un període de profunda transformació per a Menorca sota el domini de l'Emirat de Còrdova. A partir d'aleshores, explica, l'illa va experimentar una important revitalització econòmica i social, amb la reactivació de l'agricultura i el comerç i la fundació de Madina Manurqa, emplaçada a l'actual Ciutadella. “Era una ciutat pròspera, plena de mesquites, amb el gran palau del rais i les maqbares que s'han anat trobant els darrers anys. També es construeix el castell de Santa Àgueda, que és una meravella arquitectònica”, destaca.
Aquest creixement urbà, afirma, va tenir un reflex directe en el medi rural amb la proliferació d'assentaments agrícoles coneguts com a alqueries. La descoberta de Torre d'en Galmés constitueix, al seu parer, un exemple excepcional que permet aprofundir en el coneixement de la vida quotidiana d'aquella època. A la cuina, relata, l'equip va trobar l'espai pràcticament intacte: “El tabak —el recipient on es coïa el pa—, tota mena de parament i estris de cuina i de servei, des de plats, gerres i gots fins a tines i fogons, tal com havia quedat fa segles”. Al saló-dormitori hi van aparèixer un paviment de calç i parets emblanquinades sobre les quals encara es conservaven restes de pintura vermella. “És una meravella de casa”, resumeix.
Vam trobar una meravella de casa. El tabak —el recipient on es coïa el pa—, tot tipus d'utensilis i estris de cuina i servei, des de gerres, plats, gots i gerros fins a tines i fogons, tal com estava fa segles
La investigadora subratlla, a més, que l'habitatge es va aixecar reutilitzant pedres procedents de l'antic assentament talaiòtic, encara que seguint una concepció arquitectònica completament diferent. “La casa estava construïda amb pedres reaprofitades del jaciment arqueològic talaiòtic, però organitzada i construïda segons els seus propis patrons i necessitats”, explica. A diferència de les construccions prehistòriques, els habitants musulmans van prescindir de les estructures circulars i van optar per espais més compartimentats, aixecats amb pedres de menor tamany, parets emblanquinades i cobertes de teula.
El castell de Santa Àgueda
Encara amb el gran impacte que ha suposat la troballa de Torre d'en Galmés per a la recerca arqueològica, altres iniciatives desenvolupades a Menorca també busquen aprofundir en el coneixement científic del passat andalusí de l'illa. Carlos Salort, arqueòleg i historiador menorquí, dirigeix les excavacions destinades a posar en valor el castell de Santa Àgueda, l'últim bastió almohade de Menorca, avui en ruïnes.
“L'interès per la Menorca islàmica hi és, encara que de vegades no sigui tan visible. Des de principis de segle s'han localitzat arreu de l'illa diverses maqbares, cementiris i altres restes d'època andalusina. De fet, dues de les publicacions acadèmiques més importants sobre aquest període es van editar ja al segle XX. En qualsevol cas, crec que la troballa de Torre d'en Galmés és molt rellevant perquè posa de manifest la continuïtat de l'hàbitat en els mal anomenats assentaments talaiòtics, que en realitat no eren assentaments, sinó espais d'ocupació diacrònica, és a dir, habitats de manera continuada al llarg del temps”, assenyala.
El focus en la Menorca islàmica existeix, encara que a vegades no sigui tan visible. Des de principis de segle han aparegut per tota l'illa diferents makbaras, cementiris i altres construccions de població andalusina i fins i tot dues de les publicacions acadèmiques més importants sobre aquest període es van produir durant el segle XX
“Crec que Torre d'en Galmés i Santa Àgueda són dues peces complementàries —juntament amb altres troballes— perquè, d'una banda, tenim un gran recinte defensiu de caràcter militar i cívic, com és el castell, i, de l'altra, un habitatge pràcticament complet. S'està excavant en tots dos indrets, fet que ens permet relacionar, catalogar, seri ar i sistematitzar tota aquesta materialitat”, afegeix.
D'altra banda, Salort també destaca l’extraordinari valor del conjunt de materials recuperats. Assenyala que el repertori ceràmic dels segles XII i XIII permetrà establir comparacions amb altres enclaus medievals de l’illa i posa l’accent en algunes peces singulars trobades durant l’excavació. “Les joguines o el contenidor per pastar pa són troballes súper interessants. Tant de bo poguéssim trobar elements similars a Santa Àgueda”, afirma. Al seu parer, disposar de diverses jaciments contemporanis estudiats de forma coordinada resulta essencial per comprendre millor la realitat material de la Menorca islàmica: “Tenir diferents fronts espacials per abordar el mateix període, i que hi hagi diàleg i col·laboració entre investigadors, permet dimensionar molt millor aquest passat”.
Més enllà de l'interès arqueològic, Salort considera que aquestes descobertes també obliguen a revisar la manera com els menorquins interpreten la seva pròpia història. Recorda que la societat actual és hereva de la conquesta de 1287 i que, durant segles, el relat històric es va construir des de la perspectiva dels vencedors, relegant el passat andalusí a un paper secundari o fins i tot antagònic.
Tanmateix, explica que la historiografia de les últimes dècades ha començat a incorporar altres mirades. “Hem començat a parlar de l'altre, a fer història des d'altres llocs”, comenta, un canvi que permet reconèixer que Medina Manurqa i la societat musulmana també formen part de la història de Menorca i contribueixen a comprendre millor la identitat de l'illa.
No obstant això, l'arqueòleg adverteix que aquesta revisió no ha de desembocar en una idealització del període andalusí. De la mateixa manera que, segons el seu parer, la historiografia menorquina va tendir durant anys a mitificar l'etapa britànica, considera que tampoc no convé caure en una visió romàntica de la Menorca musulmana. “Tot té els seus més i els seus menys”, resumeix.
Finalment, Salort defensa que aquest patrimoni rebi una atenció institucional equiparable a la que ha rebut la Menorca Talaiòtica. Considera que les investigacions sobre Santa Àgueda, Torre d'en Galmés i altres jaciments medievals, així com les restes andalusines localitzades sota els nuclis urbans, mereixen un major esforç de finançament i conservació. “Tot això mereix tot i més; mereix el mateix tracte que la resta”, conclou.
Possible obertura al públic
Els jaciments de les diferents etapes de Menorca continuen xiuxiuejant les històries del passat a tots aquells que vulguin entendre com van viure les moltes civilitzacions que van passar per l'illa durant segles. De cara al futur, l'equip d'Amalia Pérez-Juez confia que el jaciment de Torre d’en Galmés pugui obrir-se al públic un cop conclogui la propera campanya d'excavació, tot i que insisteix que encara queda molta feina per fer.
“Volem que es visiti, ens interessa que la gent pugui apropar-se a conèixer com vivien els habitants de Menorca d'aquell període”, afirma. Al seu parer, el recorregut permetria comprendre de forma excepcional l'evolució històrica de l'illa en un mateix espai: “Crec que seria una visita bonica poder passar pels períodes més importants de l'illa en un mateix lloc, començant pels talaiots, després la taula i acabar per l'alqueria”.
L'arqueòloga considera, a més, que la troballa mereix un important esforç de conservació i posada en valor. Recorda que aquest tipus de jaciments solen afrontar-se mitjançant dues opcions: restaurar-los o tornar a cobrir-los per garantir la seva preservació. En aquest cas, s'inclina clarament per la primera: “Crec que cal restaurar-lo. Estem davant d'una oportunitat increïble de posar en valor la Menorca musulmana i, encara que seria un esforç titànic, crec que val la pena”.
0