- ¿Qué es la resistencia pacífica? Resistirse no es pacífico. Lo pacífico es que digan: “oye, levantate y vete, que te tienes que ir” y que te levantes y te vayas. Eso es pacífico.
- Lo de la resistencia pacífica se lo inventó Gandhi. ¿Si Gandhi hubiera estado el 27 de mayo del año pasado (2011) en Plaça Catalunya hubiese pillado también?
- Hombre, claro. ¿Por qué no?
Aquesta conversa forma part de l'entrevista de Jordi Evole a Sergi Pla, aleshores comissari de l'àrea de Recursos Operatius dels Mossos d'Esquadra i emesa en un programa de l'any 2012. El 27 de maig del 2011 és va viure l’intent de desallotjament de la Plaça Catalunya amb carregues policials que van deixar més de 200 persones ferides. Sentir una autoritat dels Mossos d'Esquadra fer aquestes afirmacions ens hauria de fer pensar, una altra vegada, en els deures pendents que tenim com a societat.
Aquesta setmana acaba de començar el judici a 19 persones a qui s'acusa d’ atemptat contra una alta institució de l'Estat, atemptat a l'autoritat contra els parlamentaris i associació il·lícita per fets ocorreguts durant la convocatòria “Aturem el Parlament”. Aquella actuació volia ser un crit a aturar un Parlament que aquell dia havia d'aprovar uns pressupostos que eren vistos com una agressió per les polítiques d'austeritat i de reforma d'un model que s'havia creat amb el desig d'arribar a l'estat del benestar. Era una de les mobilitzacions que s'havien anat desenvolupant sorgides després de les acampades posteriors a les manifestacions del 15 de maig del 2011. Estava eclosionant el malestar fruit de la situació econòmica, l'empitjorament de les condicions de vida unit a la falta d'expectatives, la fractura de massa sectors de la nostra societat amb unes institucions que haurien de representar a la ciutadania, i la percepció que hi ha en el món empresarial i financer qui està guanyant amb la pèrdua de la majoria. Els nivells d'atur i de pobresa als que hem arribat ajuden a entendre la resposta de la gent, perquè ho estan vivint de manera directe o per solidaritat.
La voluntat de la mobilització era envoltar el Parlament en una acció de desobediència civil noviolenta per mostrar aquesta disconformitat amb el que allà es podia aprovar. Les autoritats, per evitar que això fos possible van decidir tancar el Parc de la Ciutadella, on es troba el Parlament, i els activistes van situar-se al voltant del Parc i van buscar obstaculitzar les portes d'accés a l'interior del Parc. Això ha estat vist com un greu atemptat a les institucions de la societat i a la sobirania popular. Lord Bertrand Russell, filòsof, lògic, matemàtic i escriptor, va ser un dels impulsors de la desobediència civil noviolenta en el Regne Unit dels anys seixanta. El motiu era la cursa armamentística nuclear. L'anomenat Comitè dels 100 volia denunciar el risc d'enfrontament i la desaparició de la vida al planeta. Va rebre importants crítiques i ell es va esforçar per argumentar. Li deien que es podria entendre exercir la desobediència en una societat dictatorial, però no en una democràcia. Ell, entre d'altres coses va contestar que hi ha molts casos en els quals els governs nominalment democràtics deixen de fer efectius els principis que les persones amigues de la democràcia respecten. Insisteix en la idea de que la democràcia és menys susceptible d'abusos que la dictadura, però no és immune als abusos de poder i a la corrupció.
Russell ens apunta a una qüestió clau: què està en joc en un acte noviolent de desobediència? La democràcia. La gent del Comitè dels 100 si va arribar a proposar actes de desobediència civil noviolenta és perquè no van trobar altra manera, després d'intentar-ho, per fer present allò que consideraven essencial. De la mateixa manera, Martin Luther King Jr, pastor baptista, explica perfectament com darrera de cada acció de desobediència feta pel moviment dels drets civils hi havia molta feina de reunions i provar de buscar acords. Després d'intentar-ho i intentar-ho, en considerar que allò que preocupa és prou important, no es poden quedar sense fer res. I així ho va fer el moviment pels drets civils, amb accions col·lectives o individuals. I ho estem veient també a la nostra societat. Va passar el 14 i 15 de juny de 2011. Ho estem veient amb la gent de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca quan busquen impedir els desnonaments. Mai com ara la desobediència civil noviolenta s’ha plantejat com la manera d’actuar per provar d’assolir els objectius que mouen. I per què? Hi ha diversos motius que ho poden explicar, però allò més important a tenir present és que la convicció de que cal actuar no para de créixer i la constatació d’allò que separa de la norma vigent, de les institucions, també.
Aquest judici hauria de ser una oportunitat a no perdre per obrir un veritable procés per reflexionar, debatre i provar de prendre decisions sobre algunes qüestions importants relacionades amb la desobediència civil noviolenta. Dues preguntes per començar:
I) ¿La desobediència civil noviolenta és un atac a la democràcia o un intent per aprofundir-la? Aquesta desobediència no és desitjada, és la sortida que ha quedat quan no hi hagut una altra opció per fer possible una reivindicació. Allò que porta a la mobilització es considera tan important per incomplir la llei existint, assumint el que això pugui comportar, per tal de poder canviar aquesta llei o cridar l’atenció sobre una realitat que es considera injusta. Les lleis no són justes per ser lleis, ni allò que podem considerar just deixa de ser-ho perquè una llei digui que és il·legal. Una societat que es vol democràtica hauria de veure l’objecció de consciència, la desobediència com a mostres d’un profund malestar que cal afrontar i resoldre més enllà dels vots, les majories i les minories.
II) ¿Què considerem violència a la nostra societat? Podem acordar amb certa facilitat que no estem a favor ni de la crema de contenidors, ni de vidres, ni de les empentes... Però més enllà d’aquesta idea habitual de violència, caldrà pensar en altres coses. Haurem d’abordar obertament el problema del que internacionalment es coneix com a violència estructural. ¿Podem acceptar normatives, polítiques públiques, comportaments empresarials o financers que generen pobresa, que la criminalitzen, que la penalitzen? Una societat, un món, que es polaritza amb persones riques, que cada cop ho són més, i pobres, que cada cop ho són més, tal com ens mostren els estudis que ja tenim, no pot pensar que això és deu a fenòmens naturals. Què cal fer? Quines són les nostres prioritats?
La desobediència civil noviolenta no busca l’enfrontament físic. No busca l’agressió, però tampoc implica assumir una odre de marxa. Busca fer present un malestar que no s’ha pogut canalitzar d’una altra manera, busca solucions a problemes que es consideren greus, busca mostrar la diferència entre allò que és legal i allò que es considera legitim. Luther King era plenament conscient de la tensió que pot aparèixer en una mobilització d’aquestes característiques i insistia en la preparació col·lectiva i individual de les persones que hi han de participar. Al voltant del Parlament el 15J hi va haver molta tensió i convindria pensar bé com es va generar. Però com a societat, no hauríem d’evitar una altra vegada debats que tenim pendents. Al voltant del Parlament el 15J, a diferència del que moltes persones i mitjans van dir, no va morir el 15M. El 19J vam assistir a una de les manifestacions més massives de la nostra història. Per què? Perquè no ens agrada la violència i volem societats noviolentes, sense que tanta gent hagi de patir tant per poder viure
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
