Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Les deu claus per explicar la Via Catalana

Diada Nacional de Catalunya de 2012. /EDU BAYER

Josep Carles Rius

Catalunya viurà avui, 11 de setembre, una nova mostra de l'extraordinària capacitat de mobilització dels sectors de la societat catalana que defensen la independència. Després de la gegantina manifestació de la Diada del 2012, la cadena humana que enllaçarà tot Catalunya pretén ser, segons els organitzadors, un pas més en la reivindicació d'un Estat propi per a Catalunya. L'anomenada Via Catalana -més d'un milió i mig de persones donant-se la mà al llarg de 400 quilòmetres- intentarà oferir a Espanya i al món una imatge de determinació en la defensa de la independència. Però més enllà de la imatge, hi ha un complex fons social i polític que resumim en deu claus:

1. La nova hegemonia. El sobiranisme ocupa l'espai central de la política catalana que durant dècades havia protagonitzat el catalanisme. És l'únic projecte polític clar i definit a Catalunya, amb capacitat de mobilització i de generar esperança. No és una invenció política. Tot el contrari. És un moviment molt profund, liderat des de la societat civil i seguit des de la política per càlculs electorals. Una part important de les noves generacions defensen la independència de la mateixa manera que els seus pares i avis clamaven “llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia”. I precisament per a molts dels que van viure la Transició i els intents fallits de trobar un nou encaix de Catalunya a Espanya, la independència significa la possibilitat del reset, de començar de nou. La possibilitat d'allunyar-se de la degradació que pateixen les institucions de l'Estat.

2. Dret a decidir. El percentatge de ciutadans que es mostra favorable a la independència ha crescut de forma molt ràpida en els últims anys i ja superaria el 50%, però, segons totes les enquestes, és molt més ampli el consens entorn del 'dret a decidir' (70%). És un moviment transversal que no admet l'anàlisi simplista d'atribuir-lo a l'estratègia del nacionalisme conservador. És més, a la cadena humana de la Via Catalana hi ha una notable presència dels sectors tradicionals de l'esquerra. El desig de decidir ha aconseguit tal força a Catalunya que resultarà molt difícil reconduir-lo cap a qualsevol pregunta que no passi per l'opció d'independència o no. D'aquí l'extrema dificultat dels recents iniciats contactes entre els negociadors de Mas i Rajoy.

3. Els plans de Mas. El president de la Generalitat acaba de revelar el seu pla B: si no s'aconsegueix un acord amb l'Estat per celebrar una consulta acordada, pensa esgotar la legislatura i convertir les eleccions del 2016 en un plebiscit. Mas ja ho va intentar el 2012 quan va demanar una “majoria excepcional” per liderar el procés cap a la independència. Va llegir en clau oportunista la gran manifestació de l'11 de setembre. Va perdre el plebiscit i bona part de la seva credibilitat. Va quedar desautoritzat i des de llavors, en les enquestes, la seva formació, CiU, perd força. Ara està atrapat. D'una banda pateix la pressió d'ERC, que el sosté al Govern, i de les entitats que lideren la mobilització ciutadana. Per l'altra, els seus socis d'UDC i els poders econòmics intenten reconduir una dinàmica que veuen ja fora de control.

4. La pressió de 1714. Mas intenta guanyar temps mentre busca una sortida. Recorre a la tradicional ambigüitat de CiU. Un dia frena i retarda el desenllaç al 2016 i l'endemà proclama que la consulta se celebrarà el 2014 “sí o sí”. Però Mas s'enfronta a una dinàmica inèdita fins ara. El lideratge de la mobilització, que ell va encoratjar des del poder, ja té vida pròpia. I un calendari marcat per una data mítica, l'11 de setembre de 1714, quan, segons el relat històric, Catalunya va perdre les seves llibertats a mans de l'absolutisme borbònic. Si durant el proper any, quan es compleixen 300 de la derrota, no se celebra la consulta, la societat que s'ha mobilitzat sentirà una notable frustració que, sens dubte, tindrà repercussions polítiques.

5. La pluralitat. Quan una part de la societat està hipermovilitzada pot crear la percepció que hi ha una majoria “excepcional” (en paraules de Mas) o, pitjor, que ha desaparegut la pluralitat i la diversitat en benefici d'un objectiu compartit per tots. No és així. Dins dels sectors sobiranistes la pluralitat és extraordinària. I no diguem en el conjunt de la societat. Davant l'independentisme, sorgeix una visió unionista conservadora encapçalada pel Partit Popular i Ciutadans. També un ampli desconcert en partits de vocació transversal i progressista, com ICV i, especialment, el PSC. El discurs de l'unionisme adquireix el caràcter de resistència perquè no ofereix a la societat una altra alternativa que el manteniment de l'estatu quo. El desconcert mereix un capítol a part.

6. El desconcert. Davant la força del sobiranisme, els partits que defensen una nova relació entre Catalunya i Espanya, el vell somni del catalanisme, no aconsegueixen oferir una alternativa creïble. El federalisme apareix com una opció ja superada. En el fons, aquest era l'esperit de l'Estatut que va desbaratar el PP amb el seu recurs davant el Constitucional. Les energies que Catalunya va cremar amb l'Estatut són avui un mal record per a la majoria dels catalans. El PSC s'aferra a l'opció federal com una fórmula per mantenir unides les seves dues ànimes, la cada vegada més sobiranista i la cada vegada més unionista. És una missió impossible que converteix el seu secretari general, Pere Navarro, en un equilibrista sense xarxa. El PSC ha fet un pas transcendental en la seva història al recolzar el dret a decidir malgrat l'oposició del PSOE, però ni així ha aconseguit el consens intern.

7. L'agenda social. Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) dóna suport al dret a decidir però vincula el possible camí cap a la independència a la constitució d'un Estat més just i solidari. La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) defensa la independència, però des d'una concepció radicalment d'esquerres, igual que el recent nascut Procés Constituent, el moviment que lideren Arcadi Oliveres i Teresa Forcades. En definitiva, una part del sobiranisme veu en la independència la possibilitat de revisar les bases de l'actual sistema econòmic i social. El camí de regeneració democràtica i de combat contra la corrupció. Uns objectius allunyats del sobiranisme que encarna CDC.

8. Els silencis. Independentisme, unionisme, desconcert... i silencis. Una part de la societat catalana ha optat pel silenci. Voluntari o forçat. El discurs del sobiranisme té una extraordinària força en la majoria dels mitjans catalans. I, al davant, hi ha el bombardeig constant de la caverna mediàtica. Enmig, les veus amb més matisos desapareixen, es dilueixen. Resulta més fàcil el joc de la confrontació dels discursos únics, a Catalunya i Espanya. Per això, una part de les veus que podrien aportar unes necessàries dosis de sensatesa han decidit callar o s'han quedat sense plataforma per expressar-se. De la mateixa manera, en un panorama mediàtic dominat pel debat Catalunya-Espanya, una part important de la realitat també desapareix d'escena. Les retallades, la pobresa creixent, la corrupció, la pèrdua de drets... passen a un segon pla.

9. La perplexitat. Independentisme, unionisme, desconcert, silencis... i perplexitat. Una part de la societat catalana assisteix perplexa als excessos i sortides de to en la política i en els mitjans de comunicació. En un exercici d'irresponsabilitat que només el civisme i la maduresa de la majoria evita que es transformi en confrontació. I perplexitat també per les actituds excloents en un país de tradició inclusiva. Perplexitat per una vida parlamentària en què el “líder de l'oposició” és el soci de Govern. Perplexitat, en definitiva, per la ruptura de consensos bàsics de la nostra història recent.

10. Sense resposta. Una de les claus de l'independentisme està en el sentiment de greuge i frustració pel tracte rebut per part de l'Estat. Doncs bé, lluny de rectificar, des del Govern del PP, i del seu entorn mediàtic, no paren de llançar missatges en contra de les aspiracions d'una part important de la societat catalana. El partit que va dinamitar l'últim gran intent d'acord entre Catalunya i Espanya, l'Estatut, difícilment pot recompondre les relacions trencades. I el PSOE, des de la seva complexitat territorial, tampoc aconsegueix oferir un federalisme que pugui constituir una 'tercera via' que eviti el xoc de trens entre nacionalismes. En definitiva, un complex laberint que necessita una sortida democràtica.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats