eldiario.es

Menú

Del tabú de l'impagament a la impossibilitat del pagament: alternatives a la deutecràcia

"Sabem perfectament que el tabú de l'impagament del deute és una qüestió molt més política que econòmica o tècnica", defensa Iolanda Fresnillo, de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD)

- PUBLICIDAD -

Els deutes sempre es paguen, pacta sunt servanda, els contractes estan per ser complerts. El simple plantejament de trencar amb els contractes que ens lliguen a bancs, inversors i mercats financers, a través del deute, públic o privat, és inconcebible per a molts. Els que neguen la possibilitat d'un impagament, total o parcial, ho fan argumentant que, per sobre de tot, ha de prevaldre la seguretat jurídica. La sacrosanta seguretat jurídica. Una prevalença del signat que no defensen amb el mateix entusiasme quan es tracta de respectar els drets humans o els drets econòmics, socials i culturals.

Davant la simple menció de la possibilitat d'un impagament promogut pel deutor, els defensors de la prevalença de la llei, despleguen una sèrie d'amenaces i panorames catastròfics per a aquell que gosi desobeir. El tancament dels mercats financers (qui prestarà a aquell que desafiï als creditors), l'aïllament econòmic i comercial (qui es fiarà d'aquell que es creu per sobre de les lleis dels mercats), i la subseqüent escassetat de recursos energètics o altres subministraments estratègics (qui vendrà a aquell que no tingui qui li fiï). Ens diuen irresponsables i demagogues, ens titllen de radicals d'extrema esquerra que no saben del que parlen.

Però ho sabem perfectament. Sabem perfectament que el tabú de l'impagament del deute és una qüestió molt més política que econòmica o tècnica. En el cas de Grècia, el simple plantejament de la necessitat d'una reestructuració amb quitació del deute va desencadenar les ires de l'eurogrup, les amenaces d'expulsió i ostracisme. Una estratègia política desplegada contra la democràcia i per forçar al deutor a seguir el camí marcat per ells - no només a Grècia, no se li acudeixi a la resta de la perifèria Europea votar a la boja esquerra que planteja la impossibilitat de seguir pagant.

Sabem també que l'impagament del deute, si és ordenat i va acompanyat d'una sèrie de mesures financeres, fiscals, productives i polítiques, és possible. Ho sabem perquè a més la història és testimoni d'alguns casos en què l'amenaça no ha passat d'això, d'amenaça. El mateix premi  Nobel d'economia Joseph Stiglitz afirma que "tant la teoria com la pràctica suggereixen que l'amenaça del tancament de l'aixeta del crèdit probablement hagi estat exagerada". La veritat és que, al llarg de la història, la més llunyana i la més recent, hi ha múltiples precedents d'impagaments, totals o parcials, de cancel·lació o quitacions. Entre 1946 i 2008 s'han donat fins a 169 casos d'impagament o suspensió de pagaments del deute públic al món. D'aquests exemples, tot i que no siguin totalment traslladables a la nostra realitat, en podem aprendre molt. Però el principal aprenentatge de la història ha de ser que sí que és possible plantejar un impagament de deute.

La impossibilitat del pagament

Davant l'aparent impossibilitat de l'impagament del deute, especialment quan aquest sorgeix d'una decisió sobirana i unilateral del deutor, hem de plantejar la impossibilitat social, fins i tot financera, de seguir pagant. Quan el pagament del deute sigui insostenible i suposi una amenaça als drets econòmics, socials i culturals, fins i tot als drets polítics o els drets humans, plantejar no pagar no només hauria de ser una possibilitat, sinó una obligació moral, fins i tot jurídica.

Resulta evident que la prioritat del pagament del deute s'imposa a Europa a costa de drets socials. Però també ho és que en un món dominat pel capitalisme financer no tenen el mateix pes el dret comercial i els drets humans. Davant de tal asimetria cal recordar a Thomas Sankara, qui ja el 1986 denunciava davant la Unió Africana: "El deute no pot ser reemborsat perquè, en primer lloc, si no paguem, els creditors no es moriran. Estem segurs d'això. En canvi, si paguem, som nosaltres els que morirem". No assumir la impossibilitat de seguir pagant, des d'un punt de vista social i econòmic, és prendre la decisió de no respectar els drets de la població que l'Estat hauria de protegir.

Però de la teoria de la justícia social i econòmica a la realitat de l’escenari polític i financer europeu hi ha un salt. Tot és qüestió, com hem vist a Grècia i a tants altres països abans, de cap a on s'inclina la balança del poder. En aquest marc cal que les esquerres europees, actors socials i moviments ciutadans aprofundeixin en les estratègies per a un projecte comú a Europa que deixi enrere la deutecràcia i li doni un tomb a l'Europa del capital i la guerra. En això estan un grup de representants polítics, acadèmics i activistes que s'han unit al voltant d'una sèrie de conferències permanents sota el títol de " Pla B per a Europa". En el marc d'aquesta iniciativa, i amb la intenció d’inclinar-la cap a posicions més favorables a la possibilitat de l'impagament del deute, es realitzen a Barcelona aquesta setmana les jornades " Un Projecte Comú de Deute per a Europa". S'analitzaran, de forma rigorosa, sense demagògies ni escarafalls, però sense arrugar-nos davant les amenaces del capital, les possibilitats de l'impagament del deute, eines com les auditories ciutadanes o experiències de gestió alternativa del deute en altres països.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha