L’inesperat gir independentista de la Generalitat de Catalunya sota el comandament de CiU ha alterat de cop el marc polític espanyol en l'últim terç del 2012. El convuls període comprès entre l'11 de setembre i el 25 de novembre escenifica la bolcada de l'statu quo sorgit de la Constitució de 1978, en què el catalanisme polític de dreta i esquerra va tenir un paper determinant. Miquel Roca (CDC) i el desaparegut Jordi Solé Tura (PSUC) van ser els representants més directes d'aquella aliança històrica.
Vist des d'avui, dóna la sensació que l'any 2012 va començar abruptament en la jornada de la Diada i va acabar el dia de les eleccions catalanes de forma igualment abrupta. Un al.lucinant episodi d'acceleració històrica que sembla haver passat pel túrmix en tres mesos un cicle històric de tres segles, amb repercussió en tots els sectors que influeixen en la formació de l'opinió pública.
La digestió serà lenta i no hi ha pronòstics clars. A més de consumar la ruptura del pacte constitucional entre el nacionalisme català i el constitucionalisme espanyol, el succés ha obert un gran interrogant sobre l'evolució del sistema polític-institucional, que implica fins i tot a la pròpia Corona. L'ocultació del retrat del Rei que presideix el saló Sant Jordi de la Generalitat, durant l'acte de presa de possessió d'Artur Mas, és molt més que un gest descortès i fins i tot aspre, molt a la mida dels gustos d'ERC.
Els termes i el calendari del programa pactat entre CiU i el seu nou soci independentista-republicà s'han imposat de facto com la primera prioritat de l'agenda política del Govern de Mariano Rajoy i, per descomptat, com un assumpte clau de la màxima institució de l'Estat espanyol. El mateix rei Joan Carles ho ha confirmat amb escreix en les seves millorables incursions sobre la qüestió.
Canvi radical d'escenari
El canvi ha estat de vertigen. Fa menys d'un any, Artur Mas aconseguia tirar endavant al Parlament el pressupost del 2012 gràcies a la nova complicitat del PP, en un clima d'enorme incertesa a causa de la crisi del deute i un clima de forta contestació social pels estralls del primer any de retallades. En aquells dies, l'agenda neoliberal aplicada pel conseller Andreu Mas-Colell, estrella principal de l'“Govern dels millors” format pel líder de CiU, mantenia el seu rumb sense concessions al clam del carrer contra els costos socials de la política d'austeritat .
El pacte dels pressupostos del 2012 era la segona cerimònia de l'acord establert de fet amb el partit de Mariano Rajoy per garantir l'estabilitat del Govern, després de la política de “geometria variable” improvisada al inici del seu mandat. Cal recordar que, després de rematar definitivament als socialistes a les municipals de maig de 2011, Mas va pactar amb els populars el seu primer gran ajustament pressupostari amb la vista posada ja en les eleccions generals. Tot just uns dies després, el llavors president Rodríguez Zapatero consumava l'avançament de la convocatòria a les urnes.
El punt d'ignició
La crisi política i institucional de Catalunya es va forjar sens dubte arran del deplorable naufragi de l'Estatut de 2006, enllumenat després d'una tumultuosa gestació sota el Govern tricolor de l'esquerra, però va adquirir el seu punt d'ignició amb la materialització de l'asfíxia financera provocada per la Gran Recessió. El fulgurant gir secessionista de CiU no s'explica sense el cúmul de circumstàncies que intervenen en ambdues variables, però el seu mecanisme delata els errors d'estratègia que van precipitar el seu desencadenament contra tot pronòstic en la fase més crua i imprevisible de la gestió de la crisi.
L’insòlit pacte parlamentari amb ERC i la definitiva ascensió a la primera línia de poder de l'equip del pinyol (os) sobiranista que va portar CiU a perdre 12 escons i uns 90.000 vots, acredita la capacitat d'error i persistència de la federació nacionalista, materialitzada en la nova investidura d'Artur Mas tot i el revés encaixat en les urnes. A data d'avui, no sembla haver una altra disjuntiva per endavant que la materialització del procés d'autodeterminació d'una manera o una altra, d'una banda, o la caiguda definitiva del mateix Mas amb tot l'equip, en benefici del seu aliat parlamentari, d'altra .
La fi de la dualitat
Des dels seus propis inicis com a moviment transversal i força de govern, Convergència s'ha forjat políticament sobre la doble idea d'esdevenir el “pal de paller” de Catalunya, d'una banda, i “ser decisius” a Madrid, de l'altra. L’any 1986, l'obsessió per influir sobre el poder central va portar a sacrificar Miquel Roca a la fallida “operació reformista” davant del llavors PSOE hegemònic de Felipe González. A l'annus horribilis de 2012, l'ambició gairebé tel.lúrica per conduir el país cap a l'emancipació definitiva ha calat foc a Artur Mas davant del PP hegemònic de Rajoy. Després d’enterrar l'antic pactisme reformista amb projecció espanyola, el messianisme ha cobrat tota la seva dimensió a nivell nacional català.
L'excés de tacticisme i estratègia s'inclou, doncs, entre les claus del gran salt endavant del 11-S. La idea del “pacte fiscal” va néixer com a resposta al naufragi de l'Estatut i com a esquer per al retorn al poder el 2010. A mitjans de 2011, amb Zapatero en fase terminal després del primer any del seu fulminant gir a la dreta, els dirigents de la federació donaven de nou per fet que ja no hi hauria majoria absoluta a les Corts davant la deterioració dels dos grans partits de Estat.
En aquestes circumstàncies, el “pacte fiscal” semblava a l'abast de la mà davant un virtual Govern minoritari del PP o, si més no, un instrument de negociació per solcar la doble legislatura --a Barcelona i Madrid-- en igualtat de condicions i amb possibilitats de forçar un acord. Aquest era el clima regnant en vigílies de l'estiu de 2011, quan CiU es va afanyar a investir Duran i Lleida com a candidat i, potser, virtual aspirant a una cartera del Govern Rajoy.
El 1986 Miquel Roca també ja es veia ministre principal d'un Govern minoritari del PSOE presidit per Felipe González, però els seus “aliats i amics” del Partit Reformista Democràtic (PRD) no van treure ni un escó i els socialistes van revalidar la seva majoria absoluta amb 18 escons menys. El novembre de l’any 2011, l'aclaparadora majoria obtinguda pel PP va fer miques l'estratègia de CiU i va convertir el “pacte fiscal” en una bomba de rellotgeria en mans dels seus propis artificiers. La debilitat del Govern de CiU, pràcticament víctima de xantatge al Parlament pel PP i assetjat al carrer per les mobilitzacions socials, va contribuir sens dubte a precipitar els esdeveniments.
El “protectorat” d'ERC
La resta de la història fins a la “topada” del passat setembre a La Moncloa entre Mas i Rajoy és de sobres coneguda en termes generals. En els mesos previs, la progressiva acumulació de munició sobiranista a través de la mobilització impulsada a través de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), d'una banda, i l'exhibició de força i intransigència del Govern central, de l'altra, van alimentar fatalment la ruptura entre ambdós i la voladura de l'statu quo. No es van concedir ni aigua per passar el tràngol del “magnicidi”, visualitzat poc després per la dissolució del Parlament i la crida a les urnes.
El mateix Mas ha reconegut que el seu full de ruta preveia plantejar la qüestió del “pacte fiscal” a mitjans de 2013, coincidint amb el venciment de l'actual sistema de finançament, però el desplegament al voltant de la celebració popular de la Diada, unit a l'estat d'ànim de la ciutadania, va fer saltar les amarres de la nau convergent.
Malgrat el patacada del 25-N, que va punxar els seus ínfules messiàniques, el líder de CiU segueix ferm en els seus compromisos electorals sobre la “transició nacional”, encara que sota el protectorat d'ERC. El partit d'Oriol Junqueras no només s'ha alçat gratis amb el desenvolupament de la patent de la independència, sinó que ha posat en sordina a l'esquerra amb el “gir social” impost a domicili als neoliberals de CiU després de dos anys de desnonament de l’Estat protector pel diktat dels mercats.
Massa coses en massa poc temps perquè tot això resisteixi incòlume el pas del calendari l'any entrant i següents.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
