L'estira i arronsa de la CUP
A poc més d'un mes per a la consulta independentista del 9 de novembre de 2014, la CUP va convocar la que seria la seva assemblea més peculiar si no parléssim d'una formació capaç de tancar-les amb empat a 1.515. En aquella ocasió, els anticapitalistes van cridar a una trobada informativa a la plaça Sant Jaume de Barcelona i quan passaven de les 23.00. Ni el lloc ni l'hora eren els més habituals, però els tres diputats que llavors tenia la formació acabaven de prendre una decisió que volien comunicar com més aviat millor.
David Fernàndez, Isabel Vallet i Quim Arrufat tornaven d'una reunió amb els partits que donaven suport a la consulta del 9-N en què Artur Mas els havia exposat la seva intenció de mantenir la cita, però rebaixant-la legalment per no entrar en desobediència oberta amb l'Estat. Els representants d'ERC s'havien aixecat de la taula, sentint-se traïts per la rebaixa proposada. ICV-EUiA havia emprès el mateix camí, en el seu cas en entendre que, si la consulta no podia celebrar-se amb garanties, era millor no fer-la. La CUP, en canvi, s'havia quedat a la taula.
Que el partit amb més tradició independentista acceptés una rebaixa en el que havia de ser el seu anhelat referèndum d'autodeterminació tancava no poques contradiccions, però llavors es va imposar la idea que anar-se de la taula hagués permès a Convergència fer marxa enrere en una consulta que realment no desitjava. El front parlamentari de l'esquerra independentista és un joc de la corda en el qual dues posicions estiren cadascuna d'un costat intentant guanyar un pam de terreny. En aquella ocasió l'òptica de l'arrossegament a CDC des de la transversalitat va guanyar els centímetres.
“La meitat de la CUP”
Durant els quatre anys de recorregut parlamentari, la CUP ha tingut dues formes d'apropar-se al Procés. Una part considera que s'ha d'ampliar la base social independentista per l'esquerra i per això denunciar la tendència a l'autonomisme de Convergència que, sostenen, esquiva els escenaris de confrontació amb l'Estat per interessos de classe. L'altra opina que s'ha d'enfortir el moviment popular independentista de forma transversal i aposta per arrossegar Convergència cap a l'independentisme no donant-los mai una excusa per retrocedir, incloent pactar amb ells encara que això signifiqui sacrificar determinades reivindicacions socials.
La convivència d'aquestes dues tendències, que respon a plantejaments estratègics de fons, és el combustible de l'estira i arronsa. Si una part s'estira per arribar a un pacte amb JxSí, l'altra ho fa immediatament després per trencar-lo en la primera votació parlamentària. Si uns es resisteixen a afluixar ni un centímetre per afavorir l'aprovació dels pressupostos, els altres pressionen llançant un comunicat en què asseguren que s'han d'aprovar, abans fins i tot de veure'ls. El desgast dels dos equips és enorme, però mantenen l'equilibri entre ells.
Amb motiu de les negociacions sobre la investidura d'Artur Mas, l'estira i arronsa cupaire va estar molt a punt de trencar-se. Els dos principals corrents, representades per les organitzacions externes Poble Lliure i Endavant, a més de l'heterogeni tercer espai de la Crida Constituent i molts militants que simplement ho són de la CUP, es van embrancar en una baralla interna televisada en directe. Va guanyar “la meitat de la CUP”, tal com va definir Artur Mas a qui el va acabar de treure de la presidència, però en realitat hi va haver un empat.
El pacte que finalment va possibilitar la investidura de Carles Puigdemont va deixar en suspens però no acabada la guerra interna. L'assemblea nacional que aquest diumenge celebrarà la CUP tornarà a tenir lloc el joc de la corda i “l'altra meitat de la CUP”.
La militància de la CUP haurà d'aprovar a l'assemblea nacional d'Esparreguera noves ponències, política i organitzativa. Sobre la primera, s'ha presentat una esmena a la totalitat que deixaria molt minvat quan no directament trencat el pacte parlamentari subscrit amb Junts pel Sí. Ni pressupostos, ni donar suport a propostes amb les que no combreguen, ni salvar els mobles a Junts pel Sí, com han fet fins ara en unes quantes ocasions.
“Aquesta esmena és pur postureig, ningú està plantejant això de debò”, explica una de les cares visibles de la tendència contrària. “Calia donar ja un cop a la taula i dir que no passarem una legislatura com a crossa de Junts pel Sí”, assegura un altre dirigent, de la branca afecta. Amb la CUP mai se sap per on parteixen les meitats.
Una lluita pel control de l'organització
Dimecres passat a la tarda, mentre Arnaldo Otegi compareixia davant la premsa del Parlament de Catalunya entre Anna Gabriel i Julià de Jodar, un correu anònim va arribar a diverses redaccions catalanes. Es tractaven d'unes suposades actes de Poble Lliure, de gener i febrer passats, en què l'organització parlava de trencar la CUP des de dins i quedar-se l'estructura per als seus interessos. Des de Poble Lliure desmenteixen que aquests documents siguin seus, així que no hi ha forma de confirmar-los ni desmentir-los.
Certs o no, la filtració tres dies abans de l'assemblea general de la CUP només pot emmarcar-se en una de les parts més aferrissades de l'estira i arronsa cupaire: la lluita pel control dels òrgans de direcció política. Aquest diumenge es durà a debat canvis respecte als tres principals estaments de direcció: el Consell Polític, el Secretariat Nacional i el Grup de Accció Parlamentària. Pel que fa al Consell Polític, que és el màxim òrgan de representació entre assemblees nacionals, hi ha propostes perquè canviï el pes de cada assemblea territorial. També es reprendrà el vell debat sobre si el secretariat nacional ha d'estar alliberat amb un sou del partit.
Però els canvis més significatius podrien donar-se respecte al Grup d'Acció Parlamentària (GAP) i la representació en ell de les organitzacions vinculades a la CUP a través de la Crida Constituent. Alguns sectors consideren que partits com Lluita Internacionalista, En Lluita, Corrent Roig, etc, estan sobrerepresentats en el GAP, que s'ha convertit en l'òrgan ampliat de presa de decisions. De fet, va ser en el si del Consell Polític i el GAP on la CUP va prendre la decisió final de no investir Mas.
Aquella decisió encara fa mal a les assemblees locals properes a Poble Lliure, que diumenge intentaran fer que el seu corrent guanyi pes en l'organització. A l'entorn d'Endavant, en canvi, es considera que els canvis organitzatius que es volen introduir, com el vot telemàtic, tornen a centrar-se massa en el terreny electoral i que “podemitzen” la formació. En aquesta assemblea nacional, tots els corrents volen cobrar-se la revenja perquè tots creuen que van cedir massa en episodis passats. I així, la pervivència de l'estira i arronsa de la corda cupaire està garantit.
