Barcelona treu fum. Tot i que, més aviat, podríem dir que està traient fum des de fa més de 150 anys. No en va, va ser el mateix Engels el què, en referència a l'existència a la capital catalana de nombrosos grups anarquistes, en el seu article Els bakunistas en acció, assenyalava com Barcelona “té en el seu haver històric més combats en barricades que cap ciutat del món”.
Els recents successos a Gràcia podrien considerar-se com, i de fet alguns autors així els recullen –recomano a tots/es Carrer, festa i revolta–, uns més entre els aixecaments populars que troben el seu lloc d'expressió per excel·lència als seus carrers i places i que la ciutat ve acollint des de l'inici de la seva dinàmic procés d'industrialització.
Si calgués distingir la contemporània conflictivitat urbana de l'ocorreguda fa dècades, potser caldria apuntar cap el paper que juga la pròpia ciutat en el procés d'acumulació capitalista. Sota el neoliberalisme, actual i més recent versió d'aquest sistema socioeconòmic, les ciutats han passat de ser el lloc de la reproducció social per excel·lència, a un element més de la cadena d'extracció de plusvàlues. Les relacions de producció que en ell es donen modelen la totalitat dels processos socials urbans. D'aquesta manera, si fa uns anys, una ciutat com Barcelona acollia entre les parets de la seva indústria la inevitable conflictivitat entre el capital i el treball, com bé assenyalen els neoperaris italians, en l'actualitat, aquesta conflictivitat ha desbordat els límits de les fàbriques i s'ha traslladat a la ciutat mateixa. Ens trobem, així, vivint en una autèntica fàbrica social.
El paper que exerceix el sòl en aquesta fàbrica és més que evident doncs, mitjançant els oportuns processos d'urbanització, suposa el factor de producció més important des del qual obtenir rendes. El “buidar i omplir”, com oportunament escrivís l'antropòleg Jaume Franquesa, ha substituït el “fer o fabricar”. És així que okupar un tros de l’immens “pastís del sòl” no suposa únicament una oportunitat per desencadenar una infinitat de processos socials que escaparien a la sempre obligatòria mercantilització sinó, a més, tot un desafiament a l'actual ordre vigent.
Però aquest desafiament no és ni serà mai una lluita de suma zero. Alguns, la minoria, guanyen, mentre d'altres, la majoria perden. Cada nova llicència d'hotel concedida, cada nova terrassa oberta en llocs ja massificats, cadascuna de les externalitzacions de serveis públics, cada nou edifici d'habitatges a preus impossibles, suposen un pas més cap allò que Warrent Buffet apuntava sobre la lluita de classes i com és la seva “la dels rics, la que està guanyant”.
És sota aquest prisma el que podríem entendre el rebuig, per part del col·lectiu que okupaba el Banc Expropiat, a traslladar les seves activitats a un altre emplaçament de propietat municipal. Seria un nou i lliure espai per continuar amb la tasca social que duen a terme a Gràcia, sens dubte, però un pas enrere en aquest camp de batalles en què s'ha convertit la ciutat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
