Aquest 12 de juliol es va complir un nou aniversari del naixement de Pablo Neruda. Per celebrar-ho, l'Ajuntament de Barcelona ha rebatejat la recentment renovada Plaça de la Hispanitat, al barri de Sagrada Família, amb el nom del poeta xilè. En termes culturals i memorials és un canvi important. Per justícia i pels profunds vincles que uneixen Neruda i Xile amb la nostra ciutat.
Tot i que és poc sabut, Neruda va arribar a ser cònsol de Barcelona i Madrid durant la II República. El seu compromís amb el règim que va acabar amb la monarquia d'Alfons XIII va ser absolut. Igual que la seva amistat amb els grans poetes republicans: Alberti, Cernuda, Aleixandre o García Lorca, l'assassinat del qual el va commoure profundament (“si pudiera llorar de miedo en una casa sola, si pudiera sacarme los ojos y comérmelos, lo haría por tu voz de naranjo enlutado y por tu poesía que sale dando gritos”).
El 1939, el Govern del Front Popular xilè presidit per Pedro Aguirre Cerda va designar Neruda com a cònsol especial per a la immigració espanyola a París. Allí va destacar com a impulsor del projecte Winnipeg, un vaixell que traslladaria prop de 2000 presoners republicans dels camps de concentració del sud de França a Xile, Uruguai i Argentina. Neruda sempre va pensar que aquella iniciativa deixaria una empremta indeleble. “Que la crítica –deia, referint-se al anomenat Vaixell de l'esperança – esborri tota la meva poesia, però aquest poema, que avui recordo, no podrà esborrar-ningú”.
En aquell vaixell de càrrega que va salpar de Poullac rumb a Valparaíso hi viatjaven diversos barcelonins. Molts d'ells van fer una aportació decisiva a la vida cultural i social xilena. I no només això. Van participar, com molts exiliats de la resta de la península, en un dels somnis col·lectius més inspiradors del segle XX: l'ascens al govern de la Unitat Popular presidida per Salvador Allende.
Durant l'acte celebrat a la nova plaça, molts xilens refugiats a Barcelona arran de la dictadura de Pinochet van rememorar el dolorós destí de l'exili. Un dels parlaments més emotius va ser el del fill de Salomé Roset. Salomé té 95 anys, viu a Barcelona i va patir l'exili per partida doble. Va marxar a Xile amb el Winnipeg i va haver de fugir a Barcelona després del cop d'Estat l'11 de setembre del 1973.
En una tarda marcada també per la música, els versos de Neruda van ressonar en la plàcida plaça de l'Eixample. L'actor Enric Majó va protagonitzar una lectura potentíssima i apassionada de la “Oda al hombre sencillo” (“no sufras porque ganaremos, ganaremos nosotros, los más sencillos, ganaremos, aunque tú no lo creas, ganaremos”). El també rapsode Josep Miquel Servià va recitar una preciosa traducció al català del poema d'amor número 20 (“Una nit que emblanquina ara els mateixos arbres. Nosaltres, els d'ahir, ja no som els mateixos”).
Com tantes coses que passen a la ciutat, l'acte hauria estat impensable sense la persistència de nombroses entitats veïnals i socials. Començant pel Comitè Salvador Allende, que venia lluitant per aquest espai des de fa temps, amb “l'ardent paciència” a la qual es va referir Skármeta en el seu cèlebre homenatge a Neruda.
Al final del parlament que em va tocar pronunciar com a representant de l'ajuntament, vaig tenir l'honor de poder llegir, també jo, alguns fragments del poeta que descansa a l’Illa Negra. Vaig escollir un text que va escriure a Barcelona cap el 1933, després recollit en el que per a mi és el seu millor llibre: Residencia en la tierra.
Neruda acabava d'arribar a la ciutat en la seva condició de cònsol. Mentre visitava l'església de Santa Maria del Mar, li van comunicar la mort del seu amic Alberto Rojas Giménez. La notícia el va devastar. Als pocs dies, li dedicaria una de les odes més vibrants que mai s'hagin escrit en llengua castellana. “Entre plumas que asustan entre noches, entre magnolias, entre telegramas, entre el viento del sur y el oeste marino, vienes volando […] vienes volando solo, solitario, solo entre muertos, para siempre solo, vienes volando sin sombra y sin nombre, sin azúcar, sin boca, sin rosales, vienes volando”. Amb el ressò d'aquestes paraules, el capvespre barceloní es va anar esvaint suaument. En una plaça que fins fa poc era de la Hispanitat, i que a partir d'ara es dirà Pablo Neruda.
P.S.: En concloure aquestes ratlles, la meva amiga Julie Wark em va fer arribar un esdeveniment que desconeixia de la biografia de Neruda. Apareix recollit a les seves memòries Confieso que he vivido (Seix Barral, Barcelona, p.44): la violació sexual d’una dona ‘pariah’ de Ceilan. Neruda relata l’episodi amb certa fredor, tot i que acaba dient, amb aparent mala consciència, que la seva víctima “hacía bien en despreciarme”. És un passatge lamentable, xocant, trist. Que fa un mal especial tractant-se d’un gran poeta compromès amb moltes causes nobles. Però que un cop llegit, costa silenciar.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
