Un vot tàctic a una moció de censura necessària

Els últims dies hem hagut d’escoltar per part del PSC-PSOE i el PDeCat que la moció de censura presentada per Unidos Podemos - En Comú Podem (UP-ECP) era una moció tàctica. Aquest argument va quedar automàticament descartat amb enquestes prèvies a la moció que van ser realitzades, per exemple la d’Invymark per a LaSexta, on el 50% de la població la considerava justificada i adequada. A banda de les nefastes polítiques neoliberals del PP i d’una gestió profundament privatitzadora i contrària als interessos de les classes populars, la censura al PP va venir motivada per la corrupció sistèmica que està corcant les nostres institucions.

Els governs del Partit Popular (l’estatal, alguns municipals i molts autonòmics) s’han caracteritzat per acumular tres tipus de corrupcions: econòmica, política i democràtica. La corrupció econòmica, on l’enriquiment personal de personatges vinculats a la direcció del partit com Bárcenas, Rato, Granados o González per sobre de l’interès pel bé comú està quedant manifestament demostrada, amb la complicitat de líders del partit com Aguirre, Cifuentes o el mateix Rajoy; la corrupció política, amb enginyeries legislatives organitzades per mantenir les privatitzacions que enriquien il·lícitament als seus amics i impedir els processos de municipalització dels serveis públics que només han tingut per objectiu garantir l’aplicació de les polítiques neoliberals que defensa el PP inclús en aquells territoris, ciutats i pobles on el no havien guanyat les eleccions i la ciutadania els havia negat la responsabilitat de governar; i la corrupció democràtica, amb la utilització irresponsable de les eines d’Estat, que haurien de ser imparcials, com un Tribunal Constitucional polititzat o un Ministeri de l’Interior convertit en comissari polític per a lluitar, espiar i perseguir els adversaris, principalment el procés i Podemos.

Amb aquest femer de corrupció i de guerra bruta, hi havia arguments més que suficients per desautoritzar els qui deien que la moció de censura era tàctica. El que sí va ser tàctic, per contra, és el vot en forma d’abstenció del PSC-PSOE i el PDeCat. Com pot el PSC-PSOE, que ha escollit com a lema per al Congrés de ratificació de Pedro Sánchez “Somos la izquierda” abstenir-se en una moció que censurava les polítiques de la dreta més neoliberal d’Europa si no és per tacticisme polític? Com s’entèn que el PDeCat, que pretén ser avantguarda de la unilateralitat i de la independència, s’abstingui a l’hora de fer fora Mariano Rajoy i el PP que són l’element que més vulnera la sobirania de Catalunya i no permet el referèndum si no és per tacticisme calculat? Tot i saber que era una moció que probablement no s’aprovaria, ni el PSC-PSOE ni el PDeCat, pel sentit simbòlic i el moment en què arribava la moció de censura, no es podien permetre no votar sí. Lo simbòlic és, clarament, molt important en política. No votar decididament contra un govern corrupte, retallador de llibertats i repressor de la sobirania del nostre país com és el govern del Partit Popular anirà sobre les esquenes del PSC-PSOE i del PDeCat durant molt de temps perquè la ciutadania de Catalunya no ho ha entès.

Estan a temps de rectificar. Tinc la sensació que aquesta moció de censura és la prèvia necessària per a una de nova, que s’hauria de presentar més aviat que tard, i que ha de superar el treball brut que farà Ciudadanos per a garantir la continuïtat del govern corrupte de Mariano Rajoy i la por dels últims anys del PSC-PSOE a arribar a acords amb forces com ERC, Bildu o PDeCat, superant la doctrina de la criminalització cap a aquestes forces que ha aconseguit imposar el PP. No serà fàcil, però és possible i, sobre tot, necessari perquè és la única possibilitat per acabar amb la corrupció, retornar drets a la ciutadania i buscar una solució a l’actual carreró llarg i sense sortida de les relacions entre Catalunya i Espanya.