Carlota Gurt: “Al Twitter dic el que penso sense impostura, la Gurt soc jo i no un personatge, però m’hi estalvio la confrontació”

Impetuosa, sincera, directa, agosarada i bona conversadora, Carlota Gurt (Barcelona, 1976) és una ànima enverinada per les paraules. Destil·la un amor incondicional per la literatura i la llengua, com una segona pell, una fusió poderosa. No debades ha fet de la traducció el seu ofici i benefici i no fa molt de temps va debutar amb ímpetu –tractant-se d’ella no podia ser altrament– en la ficció literària.

Carlota Gurt té una mirada penetrant que no deixa indiferent. Es veu de lluny que és una persona intel·ligent i inconformista. Llicenciada en Traducció i Interpretació per la UVIC, en Humanitats, Empresarials i Estudis de l'Àsia Oriental per la UOC i en Comunicació Audiovisual per la UAB, va cursar un MBA especialitzat en mitjans de comunicació (URL), i ha estudiat tècnica literària i narrativa al Gotham Writer’s Workshop de Nova York i a l'Ateneu Barcelonès. Crec que no m'he deixat res a la llista!

Entre el 1998 i el 2010 va treballar en l'àmbit de les arts escèniques, com a cap de producció i ajudant de direcció de La Fura dels Baus, i responsable de producció al Temporada Alta. Feines de tràfec i autoritat perquè a Carlota Gurt li agrada manar, se li nota en el gest i en la veu. És ambiciosa i perseverant, amb un nivell d’autoexigència que quasi arriba al perfeccionisme. Li agrada fer les coses rebé i aquesta dèria per excel·lir li ve des de petita. Això, podríem dir, té una cara bona i una altra de més incòmoda...

Un dia va fer un gir, i va canviar el sarau escènic per la soledat de l’ordinador. Des de fa uns anys es dedica professionalment a la traducció, tant dins de les arts escèniques i l’audiovisual, com en l’àmbit literari, on ha traduït sobretot de l’alemany al català, autors com ara Peter Handke, Carola Rackete, David Safier, H. M. Enzensberger, Nino Haratischwili, Ulrich Alexander Boschwitz, i Sarah Lark, entre altres.

La passió per la ficció literària no li ve de nou, va començar a escriure fa molts anys, però quan van arribar els fills ho va deixar i hi va tornar un temps després, en un moment en què “la vida començava a asfixiar”. Com ella diu “amb tres fills el teu espai personal es veu restringit. I escriure era una manera de respirar, de retrobar-me”. La llavor literària, per tant, hi era, només calia esperar, sovint és així. I el 2019 va guanyar el Premi Mercè Rodoreda amb el seu llibre de relats Cavalcarem tota la nit (Proa).

Carlota Gurt té moltes facetes: traductora, directora escènica, escriptora, mare, filla, tuitera d‘èxit i impacte (coneguda com La Gurt). Des de fa un temps escriu habitualment uns articles contundents i divertits al digital de cultura Catorze.cat en un espai que du per nom Metàfores Mortíferes. Uns articles que traspuen part de totes aquestes vessants vitals seues i on es descara amb força i un estil ben propi: directa, clara, metafòricament mortífera, com el nom de la secció indica. Hi tracta temes comuns, però també insòlits, de la quotidianitat i de la vida cultural i literària. Tot sovint en trau punta, i molta.

Aquest temes del dia a dia, junt amb personatges que podrien ser un veí, una filla o la dona a qui compres les verdures: personatges normals que fan malabarismes amb l’amor, el deure, la vida, són els protagonistes de Cavalcarem tota la nit, un títol ben suggeridor (inspirat en el poeta Rainer Maria Rilke) i al qual els relats fan honor. Ni els personatges deixen de cavalcar en la vida, ni als lectors ens venen ganes de baixar del cavall i ens hi trobem galopant pels camins del malestar i de la indignació que genera la violència masclista, recorrent les obsessions i els desitjos humans, o frenant de sec en el neguit i la tensió que generen certes relacions. Tot a través de personatges creïbles, gent comuna.

Descarnadament i amb acidesa, Carlota Gurt demostra una agudesa extraordinària per a reproduir en la literatura moments pertorbadores i punyents de l’existència: ruptures, pèrdues, els canvis, la violència, les decisions, i ho amara tot d‘un embolcall metafòric i simbòlic suggeridor. És un llibre ple de contrastos: des de com s’obri i tanca el llibre –amb dos relats que són els pols oposats– però també amb la manera tan diferent de convocar les emocions, els dubtes i l’amor entre relat i relat.

Podríem començar aquesta entrevista en versió lleugera, mig descafeïnada, o anar al gra perquè Carlota Gurt no té pèls a la llengua, i no va amb segones: quan ha de dir una cosa, la diu i, segons com, fins i tot l’amolla amb un punt de «mala bava», això sí, gens gratuïta. Darrere del seu sarcasme sovint hi ha veritats que no són dites perquè incomoden. El que queda clar és que no li agrada la hipocresia i encara menys carregar la vida d’eufemismes.

Primer que res enhorabona per la Beca Montserrat Roig que esmentava en el seu article Mèrits rotundament propis. Un article on “ironitzava” sobre el cansament d’haver de justificar a tort i dret la nostra vàlua com a dones professionals. “Per què som nosaltres les que hem de justificar la nostra vàlua?”, escrivia vosté. Per què, Carlota?

És una mica pesat tot això per dues coses: per una qüestió històrica fins ara les dones han sigut així i si vols girar la palanca has de prémer i pressionar. I d’altra, perquè nosaltres mateixes tenim certs complexos. I clar, des de l’altra banda la cosa va així: ¿com carregar-se la literatura femenina? Doncs, per exemple, dient que totes les dones “rodorodegen”, imitem la Rodoreda, i dient que ja estan farts de veus noves que la imiten, es refereixen a escriptores com ara Irene Solà, Jenn Díaz, Laia Viñas, i a mi mateixa. I jo no em reconec en un sac que no em toca, per més que en la meua literatura utilitzo els símbols en la meua literatura i la simplicitat.

Amb tot, i per acabar l’article, vosté concloïa: «Sigui com sigui, ja planyo la desgraciada que sigui la primera de guanyar el Sant Jordi després de tants anys, els rumors seran estratosfèrics. Però no per això ens hi deixarem de presentar. Burros.»

La majoria de crítics literaris són homes i ens miren amb ulls masculins, els del cànon masculí, el de la trama, on aquesta té un pes molt gran. La literatura femenina té menys trama, no sempre segueix els mateixos patrons, no sempre obeeix a allò que hem aprés a l’escola, i que és el que funciona.

Per què Metàfores Mortíferes?

Metàfores perquè quan escric contes sempre hi ha una imatge metafòrica al voltant de la qual gira el conte, com ara la capsa del vestit de la núvia de “Segons fets a la nostra mida”. Quan tu li dius a algú una cosa directament, no la processa igual de bé. En canvi, quan ho contes a través d’una metàfora, queda més gravada al cervell perquè es processa més lentament. I mortíferes perquè hi ha etapes en què les metàfores m’assetgen, no em deixen tranquil·la. És la força de les metàfores. Hi ha dies en què vaig conduint i veig imatges, i aquestes imatges i les metàfores que no les oblido. Les metàfores no les oblidem, són esgotadores, poden matar.

Vostè i el Twitter tenen una relació simbiòtica, en part emfatitzada, imagine, per la circumstància pandèmica amb què va coincidir l’arribada del seu llibre, Cavalcarem tota la nit. I Déu n’hi do el poder del Twitter en mans de La Gurt! (el seu nom de tuitera).

M’hi vaig ficar quan em vaig separar del meu matrimoni. El Twitter és un camp abonat per gent que està sola, però també és un pati d’escola d’egòlatres (i no m’hi excloc). El que va passar és que en separar-me em passava quinze dies interactuant amb nens només i necessitava parlar amb adults. Hi ha qui, quan se sent a soles, es compra un gos, jo em vaig unir a Twitter, que ni l’has d’alimentar ni dur al veterinari. Això va ser abans de guanyar el premi Rodoreda. A partir del llibre, i per les circumstàncies del confinament, tot just hi va coincidir, la meva presència al Twitter va anar a més, i ara per ara he fet molt de camí per les xarxes socials. Per a mi, Instagram és més promocional, Twitter és autèntic, més provocador.

De Carlota Gurt podríem dir allò de: Pels seus tuits la coneixereu. Vosté diu les coses com les pensa, sense subterfugis. ¿És per naturalitat, per convenciment, o per què li agrada provocar?

Jo al Twitter dic el que penso, no hi ha impostura. La Gurt també sóc jo, no és un personatge, és la meua persona, però m’hi estalvio la confrontació perquè no en trauria res de profit.

Però de tant en tant s’indigna o es cabreja...

Hi ha coses al món que em revolten categòricament i vehement, i ho faig més per obrir els ulls que per provocar. Tu dius una cosa a les xarxes i la societat te’n fa eco, s’hi apunta, perquè de vegades la gent pensa el que tu estàs dient i voldrien dir-ho, però no ho fan. Tots tenim pors i inseguretats.

És dificilíssim viure d’escriure, però publicar un llibre i guanyar un premi fa que passen coses... M’equivoque? Què ha canviat abans i després de Cavalcarem tota la nit?

Doncs per tal de continuar escrivint m’he de dosificar la feina, i si vull escriure, necessito afluixar el ritme de treball amb la traducció. Jo no escric cada dia, no puc. Escric els caps de setmana.

Canviem de tema. Julio Cortázar deia que la novel·la guanya per punts mentre que el relat ha de guanyar per nocaut. ¿És per això que els llibres de contes es llegeixen menys que les novel·les?

Segur que sí. El gènere literari estrella de masses per excel·lència és la novel·la, el conte és empipador de llegir i d’escriure. Una novel·la, quan la planteges i l’escrius, la fas, vas fent i ja la saps. La tens planificada i l’escriptura és més senzilla, va fluint. I a l’hora de llegir-les passa el mateix. Entres en el món de la novel·la i ja hi ets, ara t’hi deixes anar... Amb els contes passa diferent, cada vegada són personatges i situacions noves, un to diferent. No és com una escena nova de la novel·la, l’esforç és major, inventar un món per només deu pàgines una i altra vegada. Els contes t’obliguen a canviar, a anar combinant, tant en la seva escriptura com en la lectura, no es llegeixen igual que una novel·la. Tanmateix, la gent té molta confusió, i el conte té un desprestigi tal que si no vas amb un premi sota el braç en el mercat editorial no t’ho publiquen. Debutar amb contes és dificilíssim.

És clar que quan llegeixes un llibre de relats, millor no llegir-te’ls tots d’una tirada, te’ls has de dosificar, els has de digerir, assimilar...

I tant! Si no t’hi embafes. A més, els contes han de ser molt bons! Jo tinc cinquanta cadàvers de contes al meu ordinador. Ningú no té cinquanta novel·les morint-se dins de l’ordinador!

Això mateix deia Josep Pla de les novel·les: “Les novel·les, per a ésser bones, han d’ésser molt bones, no hi ha termes mitjans”. I deia una cosa clau, molt interessant, que es podria relacionar amb això que vosté deia del cànon de la trama: «El fet que el públic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi».

Els novel·listes tenen menys ofici de narrar que els contistes. I hi ha moltes novel·les dolentes. Crec que en general els novel·listes tenen menys experiència de narradors. Però el lector de novel·les el que vol és que li agradi i que duri la novel·la, que no li demani massa canvis.

Natalia Ginzburg, que al principi estava avesada a escriure peces curtes, deia: “un relat curt s’ha de tenir al cap com dins de la seva closca, però amb un relat llarg arriba un punt que es descabdella tot sol, que gairebé s’escriu tot sol”.

Són magnituds diferents. El conte l’has de tenir tot al cap quan l’escrius, la novel·la no, la vas dibuixant, i és difícil tenir-ne un esquema mental des del començament.

I ja que parlem d’escriptors. ¿Quins autors de relats breus li agrada llegir?

M’agrada Julio Cortázar, Txékhov, Natalia Ginzburg, Fleur Jaeggy, Agota Kristof. No soc de John W. Cheever o Raymond Carver. Els contistes americans em carreguen.

¿I novel·listes?

Thomas Bernhard m’agrada, connecto amb la cosa fosca d’ell. També m’agrada Ginzburg com a novel·lista, les seues peces breus, Don DeLillo, Milan Kundera. No soc molt obsessiva amb allò que llegeixo, però rellegint La insuportable lleugeresa de l’ésser em vaig adonar que m’havia marcat molt. Kundera parla també de les metàfores, i en ell vaig trobar una aproximació psicològica del present i una reflexió filosòfica que m’agradava. Amb tot, haig de dir que m’entusiasmo amb poques coses i que ja m’agradaria entusiasmar-m’hi més.

Per cert, du una novel·la entre mans, ¿no és així? ¿La llegirem aviat?

Sí perquè, entre altres coses, jo ja estic cansada d’ella [fa una ganyota]. La vaig acabar just fa dos anys, quan vaig acabar també el llibre de contes, i l’any passat la vaig revisar a fons. Sortirà en setembre, coincidint amb la Setmana del llibre en català, i ho farà simultàniament en Proa en català, i en Libros del Asteroide en castellà, la qual cosa em fa il·lusió perquè és una editorial molt bona, i també traurem l’audiollibre, que acabo d’enregistrar fa poc.

I això de fer sortir els llibres simultàniament en les dues llengües, sobretot en el cas que l’original estiga escrit en castellà, ¿no du el risc de convertir el català en una mera llengua vehicular?

En el meu cas, en principi suposo que és bo de cara a la promoció. És un esforç de màrqueting. Jo voldria veure si aconseguírem traduir la novel·la a una altra llengua, perquè amb els contes és ben difícil, tot i que hagen tingut una bona rebuda. He d’esperar a la novel·la, i a veure quina acollida té, per a començar a pensar una traducció.

I no està neguitosa?

Cagada de por perquè m’he pujat en un tren bala i vaig ràpidament contra la paret de formigó, i tothom atrapa el tren. De vegades penso si la novel·la no és prou bona, però de debò que no tenia més energia de reescriure-la. M’estic preparant perquè em diguin de tot! També em passava amb els contes! La meva novel·la ja té un punt de partida. I d’altra banda, he tractat de fer una novel·la senzilla, però digna, m’he limitat a pocs personatges, dues-centes pàgines. Era la meva primera novel·la i volia ser modesta. Ara sé que podria fer una altra cosa. I com que he publicat ja els contes, em fa por que no es llegeixi com una primera novel·la, quan de fet ho és. Una novel·la amb errors d’ofici perquè difícilment una primera novel·la és una obra mestra.

La traducció, eixe pont fascinant entre dues llengües i dues cultures, dibuixen un camí d’anada i tornada, són l’oxigen d’una llengua. Com a traductora ¿quin ha estat el llibre que més li ha agradat traduir?

Hi ha un llibre i una autora amb qui vaig connectar molt, una traducció per a Club Editor, un llibre que encara està en procés. Quan connectes amb la història és intens. Aquesta era una història que lligava amb coses que a mi m’han passat, i l’estil i les metàfores coincideixen amb el meu. El llibre no és molt llarg, i està contat en primera persona, resulta molt ambigu. Em va agradar molt traduir-lo.

I aquell que més maldecaps li ha donat?

Vaig passar un any traduint dos llibres de l’escriptora georgiana Nino Haratischwili, dos bestsellers que entre tots dos feien mil pàgines. La gata i el general, de més de set-centes pàgines i La vuitena vida. Va ser un projecte llarg i em va tenir treballant set hores al dia durant un any. Havia de fer moltes consultes lingüístiques i culturals, sobre la realitat de Georgia, perquè l’autora és georgiana, tot i que viu a Alemanya i escriu en alemany. I anava preguntant a gent que en sabia, i matisant la traducció. Va ser una traducció de molt de treball! Perquè per la meva experiència puc dir que al principi no t’has d’allunyar molt de l’original, però després sí, amb el temps ja pots posar-hi més distància.

I com que vosté s’exigeix molt...

Doncs és que traduir és un procés llarg: primer llegir el llibre, després traduir-lo i després tres revisions. Dues revisions a l’ordinador, una primera amb l’original al costat, una altra directa del text i una tercera amb altre format, un ebook o ipad. I aquesta darrera llegint el text en veu alta, per escoltar com sona. Jo he traduït sobretot de l’alemany, n’hi ha menys traductors i es paga millor que l’anglès, tot i que algunes editorials ho paguen igual, la qual cosa em sembla injust perquè l’alemany demana un esforç major del traductor i crec que s’ha de pagar millor. Normalment he de combinar amb altres llengües, ara ja tinc cert rodatge i tinc uns mínims sota els quals no accepto comandes i ja puc dir que no, si no m’interessa. Amb tot, de vegades hi ha imprevistos, i durant el confinament em van caure tres llibres que estaven ja aparaulats.

Quan la traductora és escriptora, com en el seu cas: ¿són tot avantatges o potser calen certes precaucions?

Com et deia, l’experiència m’ha demostrat que amb el temps puc allunyar-me’n una mica més de l’original. Quan ets escriptora, clar que les interferències existeixen. És com això del periodisme objectiu, que no existeix, i sovint hi trobem tergiversació. Cada traductor té els seus tics i sempre hi ha la teua empremta al text. No pots escriure sense ser tu, perquè certes coses sempre són subjectives. Per exemple, jo em trenco molt el cap amb el sentit de l’ordre de la frase. I per això faig una última lectura en veu alta, per tal d’ordenar les frases, els complements. A més, hi ha paraules que m’agraden més que altres i les sent més properes i accessibles dins del meu calaix mental de paraules que tinc a l’abast. Són paraules que m’agraden i que conec millor, i com que les tinc a l’abast, les utilitzo més. Per contra, hi ha altres paraules que si bé les conec, no em vénen al pensament. Mira, per exemple, expressions com “ets un matat” o “m’he desgraciat el cap” les he incorporades recentment. Jo no les utilitzava i ara m’agraden molt. El que faig quan llegeixo és que m’apunto en majúscules en un paper paraules i expressions que m’agraden o em criden l’atenció, per tal de tenir-les un dia disponibles als calaixos mentals.

Treballen conjuntament els autors i els traductors?

No hi ha connexió directa. Mai en la vida. El cicle editorial és molt hermètic, no hi ha contacte amb l’autor, no existeix això. L’editor parla amb l’agent, l’agent amb l’altre editor, qui parla al seu torn amb l’autor, i és impossible que tu, com a traductora, tinguis contacte directe amb l’autor. Hi ha un secretisme absolut, no pots parlar amb l’autor i el corrector no parla amb tu. Ja veus, ben poca fluïdesa comunicativa entre les parts. Estic convençuda que si no fos així, si hi hagués més comunicació, això redundaria en una major qualitat de les traduccions i del treball editorial.

I al marge d’aquests entrebancs, quines són les alegries d’un traductor?

Que a algú li agradi la traducció. Quan algú s’adona que hi ha una feina al darrere i t’ho reconeix. Fins ara, tret de l’Star System dels traductors, no hi havia una visibilitat de la nostra feina. Per sort, les coses estan canviant.

Alguns escriptors-traductors que conec diuen que quan tradueixen descansen una mica, que fins i tot els relaxa. ¿A vostè li passa res semblant?

Jo me’n sento una esclava. Ara he afluixat el ritme una mica amb això d’escriure, amb la promoció del llibre, gravar l’audiollibre de Cavalcarem tot al nit, les entrevistes, escriure articles o un conte per encàrrec, la revisió de proves de la novel·la... Tot això reclama temps i he passat de traduir 3.500 paraules al dia a 2.000. Però traduir és un esclavatge, reclama una planificació brutal. Jo em faig fulls d’Excel i tot. I com que traduir i escriure demanen exercir els mateixos músculs mentals, doncs, em cansa i estic esgotada, passar de traduir a escriure i viceversa és esgotador. Com et deia adés, jo només escric els caps de setmana, no escric cada dia perquè no puc. Ara, amb la Beca Montserrat Roig, tindré més tranquil·litat i temps per a escriure un llibre de contes per a final d’any i em plantejo una possible segona novel·la, si puc estar uns mesos sense traduir.

La seua experiència en el món de les arts escèniques, ¿com la valora? Quina diferència, entre treballar en equip i a sobre d’un escenari, en contrast amb la soledat del traductor i l’escriptor!

Quan va nàixer la meua segona filla se’m va fer molt difícil conciliar la vida familiar amb aquesta vida d’escenari perquè de vegades hi havia mesos de molta intensitat. A més, estava ja farta dels “egos” i sentia ja menyspreu cap a certes persones. Sempre hi havia aquell director o cap tècnic que t’exigia o et tocava els nassos. I a mi em costa treballar amb gent, amb superiors que no son capaços. En aquella època jo treballava amb equips humans, i com que tinc un caràcter exigent, tinc visió de conjunt, soc organitzadora...

Però aquestes són qualitats positives per a aquesta feina...

Ho són, però jo soc massa exigent potser, al final veia que per treballar així has de tenir millor caràcter. Treballant ara a casa a soles ningú no m’emprenya, i em dóna més tranquil·litat. Però clar, en aquell moment, jo havia cursat un MBA i volia manar, volia ser executiva d’empresa i vaig entrar en la producció escènica. I sé fer-ho, perquè sóc organitzadora i solucionadora, executadora.

Dit així fa fins i tot una mica de por!

[Riem] El que ocorre és que quan hi ha equips humans pel mig es complica més. Jo soc de mena que a mi a l’AMPA de l’escola dels meus fills m’agradaria estar tota sola a la junta directiva. Ja m’ho faria tot jo, i tan tranquil·la! Cap problema!

No pot negar que li agrada manar.

Si, tal com t’ho he dit. Ni exagerava ni mentia! [Riem]

Tornem al principi de l’entrevista, al seu llibre de contes, a Cavalcarem tota la nit. Vosté ha dit en alguna ocasió que en els seus relats busca “un punt imaginari, surreal, que faci dubtar el lector, però sense arribar a la fantasia”. Jo diria que li agrada escriure amb els peus ben a terra...

Al llibre hi ha alguns relats més fantasiosos, com ara “La volta que els cobria”, “L’estiu etern” i “El dia de l’alliberament”, però la fantasia pura i dura no m’interessa per a res. Quan somio i volo, volo arran de terra, me n’allunyo, però em quedo ben a prop. El que m’interessa és la vida real.

També li vaig llegir “Hi ha tres contes que estan molt bé, però la resta podrien estar millor”. ¿De veres ho pensa?

Ho penso. La gent creu que soc arrogant i que és mentida, però és cert.

Els meus contes favorits del llibre són: “Un món sense balances”, “Segons fets a la nostra vida” i “Com si fossis immortal”. Ja sap, “la vida en tres pedals: l’accelerador és el desig; el fre, l’enteniment; l’embragatge, les audàcies”... Algun relat que li agrade a vosté en especial?

“L’estiu etern” m’agrada molt, crec que és un dels més inquietants, un dels millors, sobretot pels diferents narradors que hi apareixen. Amb el darrer relat del llibre, “Primer va ser el cavall, després va ser l’escafandre” tinc un vincle emocional, però “Un món sense balances” també m’agrada molt i hi ha una connexió forta entre la meua vida i aquest relat.

Trobe una lleugera sintonia entre alguns dels contes d’Anna Gas i els de Carlota Gurt. ¿Ha llegit El Pèndol, què en pensa?

Dons no l’he llegida encara, però en sent curiositat.

Sovint parla de la vellesa i del seu desig d’envellir amb dignitat, i l’Alzheimer és un tema que li toca d’a prop. ¿Coneix la novel·la de Pepa Aguar, El que em queda de tu, planteja el tema amb sensibilitat i saviesa?

No, no la conec, però en prenc nota. És un tema molt proper a mi i que m’interessa tant des del punt de vista humà, com literari. De fet, tinc en ment una possible novel·la al voltant d’aquest tema.

Per què escriu, Carlota?

Escriure és, com et deia, una manera de respirar, de retrobar-me. Sobretot en alguns moments particulars de la vida.

Siga com siga, em fa l’efecte que Carlota Gurt escriu ben arrelada a terra. Mentre se’n refia dels suposats efectes benèfics de la por, ella s’hi llança, no li tremolen les pestanyes, i de tant en tant diu quatre veritats que incomoden els més valents. En la seua vida, com en la seua literatura, no admet hipocresies, eufemismes, ni mitges tintes, potser perquè, com ella diu: “la vida és una malparida que no permet fer provatures, on tot és terroríficament definitiu”.