Cèsar Sabater: “Fa molt de temps que els tòpics valencians no es posen damunt la taula”

Cèsar Sabater sap manejar les càmeres. És realitzador, guionista, productor i, ara, director. Ha treballat com a reporter per a Televisió Espanyola, ha escrit curts, ha rodat videoclips i fa uns quants anys va decidir fer el salt al cine. El guió del que hui és Paella Today!, ens explica, va estar guardat uns quants anys. Va nàixer com un embolic amorós i s’ha convertit en un embolic amorós i gastronòmic.

Tot i que acaba d’estrenar el seu primer llargmetratge, quan fa l’entrevista encara hi falten unes hores. La il·lusió se li nota. Orgullós d’haver tret avant una pel·lícula amb pocs mitjans, està agraït pel que la seua terra natal li ha brindat i considera que pot ajudar a entendre la ciutat, la seua gent i els seus costums.

Pregunta: Com és l’aventura de posar-se a dirigir el primer llargmetratge?

Pel que fa al treball ha estat brutal. Ha estat un treball humil, amb pocs mitjans i molta inversió privada. Ha estat un desgast, però crec que totes les pel·lícules ho són. Ha estat una lluita contra els elements, començar la casa per la teulada. Hem estat quasi dos anys intentant fer la millor pel·lícula possible dins de les nostres possibilitats, amb el 20% del pressupost habitual. Però espere poder continuar desgastant-me amb 4 o 5 pel·lícules més.

Per què utilitza els tòpics com un dels elements centrals de la pel·lícula?

Els tòpics són la base de qualsevol comèdia. No els posem en tela de judici, els deixem caure damunt la taula. Una comèdia pot jugar amb això sense filosofar. Els tòpics han eixit perquè jo sóc un tòpic valencià i hi ha gent així. Els que ixen en la pel·lícula responen al valencià típic: Pep és un meninfot, a qui tot li és igual; Vicent és un milhomes, el contrari d’un valent, que ho vol aparençar, però no ho és.

Hi ha qui considera que és una pel·lícula a l’estil de Ocho apellidos vascos. Hi veus relació?

Crec que és un poc així pels localismes. Però encara que coste creure-ho, el guió té anys. És bastant anterior a Ocho apellidos vascos. La pel·lícula ha eixit així perquè la meua influència és la meua ciutat i la meua vida; jo sóc molt valencià, tinc un caràcter típic i és el que conec i el que em fa gràcia. Havia d’eixir així. Crec que hi ha directors que construeixen pel·lícules des d’un fonament artístic o moral; jo no he fet això, he fet la pel·lícula que he volgut i així de valenciana ha eixit. S’ha anat construint amb el rodatge. Té una cosa molt personal, els dos protagonistes són molt idiotes, com jo. El seu reflex és la meua personalitat, crec que sóc una mescla d’ambdós.

També se’n diu d’ella que és una ‘gastrocomèdia’. Et sents còmode amb el terme o no hi té res a veure?

Sí, clar. És una manera de diferenciar-nos de la resta. Tenim molt poc de pressupost, som poca cosa, una puça que intenta pujar damunt un rottweiler. A més, crec que té un component gastronòmic important, que tota gira al voltant de la paella, és el fil conductor. A més, per a orgull dels valencians, es diu quins en són els ingredients exactes. És el quart plat més buscat en Google i crec que tenim un potencial gastronòmic que és un senyal d’identitat que no hem explotat. És una manera d’eixir a l’exterior, també de posar la pel·lícula en el mapa. El títol també busca la internacionalització, és una enganxada molt ràpida.

En la pel·lícula apareixen molts elements emblemàtics de la ciutat, en especial els escenaris. Juntament amb el moviment del paella emoji, de la ‘wikipaella’, del dia internacional… Et veus com a ambaixador de la terreta?

Humilment, no m’importaria ser-ho. Esperem que servisca una mica per a fer justícia en termes culinaris. La paella també és identitat i quan en veig una de mal feta m’ixen els dimonis (riu). Crec que, per la memòria dels meus pares i avis, que el concebien com un plat de germanor, de festa. El plat ha patit un vilipendi brutal en el món. Crec important posar les bases. He vist monstruositats en les parades de falles que diuen que venen paella i tenen una cosa caldosa… Cal prendre-se’l seriosament. L’altre dia a París van multar un forner per fer massa pa, per no respectar-ho, perquè és un dels seus senyals d’identitat.

És fàcil rodar a la teua terra i parlar sobre ella?

Crec que sí. Ací ho tens tot favorable. La gent agraeix veure València en la gran pantalla, que no es veu molt. Però la part negativa és que des de fora continuem arrossegant un cert provincianisme, que ens miren de dalt a baix… I espere que contribuïsca a resoldre-ho. A més, enguany s’estrenaran una sèrie de pel·lícules valencianes i intentarem que es parle de la nova cinematografia valenciana, que ja és hora.

La societat valenciana sap riure’s de si mateixa?

Espere que sí. Crec que sí. Fa molt de temps que els tòpics valencians no es posen damunt la taula. Des d’El virgo de Visanteta, que va ser un èxit absolut a la Comunitat Valenciana, però fora, res de res. Però el tema del localisme no sé si s’entendrà fora. Espere que sí, perquè es basa en coses molt normals: amistat, gelosia, amor, gastronomia, el poder de la dona… M’agrada el personatge de Mamen García, que diu que les dones han de ser valentes.

Quin paper té la ciutat en el film?

És un personatge més. La base de la pel·lícula és que dos idiotes s’enamoren d’una dona que no vol ser de ningú, perquè vol ser lliure. Volia muntar una història amb l’escenari de la ciutat, que crec que des de La bicicleta, no ha eixit en la gran pantalla amb consciència. Ix la plaça Redona, el Mercat Central, l’Almoina, la porta de la Llotja… M’agradava que la ciutat fóra protagonista. Crec que pot ajudar també turísticament a conéixer aquests llocs.

Quan vam fer la primera projecció en Albycine se’m va acostar una parella de la qual ella era valenciana i em va dir que estava encantada de veure la ciutat una altra vegada. Crec que hi ha un sentiment, com la força de Star Wars, que o es té o no es té, i fa que la pel·lícula vaja per on va.

Parlaves abans de la nova indústria valenciana. Creus que hi ha un renaixement del cine?

Crec que À Punt s’ha notat molt. La pota d’una televisió és fonamental per a començar un projecte cinematogràfic. A partir de setembre es començarà a parlar d’altres pel·lícules valencianes amb vocació nacional, com Tornar a casa, rodada en valencià, o l’última del realitzador Àlex Montoya, La asamblea. Crec que hi haurà un rebrot, gràcies al fet que s’ha ajuntat una generació preparada i que té el suport de la Radiotelevisió valenciana, que ajuda les produccions menudes.

Les institucions valencianes donen suport als seus creadors?

Ens donen suport, però haurien de donar-nos-en més. Les quantitats econòmiques que es donen en altres llocs, ací no tenen res a veure. Així comprens que els francesos tenen la indústria que tenen. Nosaltres ho tenim molt difícil per a competir.

El triangle amorós és un recurs bastant utilitzat en el cine. Tu hi utilitzes el poliamor. Creus que acabarà substituint-lo?

En aquest cas, és un triangle amorós obert. Generacionalment, no sé si hi estaria preparat, però potser passara per la pedra. Les noves generacions crec que sí que estan més acostumades a això.