Nascuda per a narrar

Quan Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973) va publicar per primera vegada Cómo desaparecer completamente tenia trenta-un anys. Era el 2004, tres anys després del corralito, la crisi financera més ferotge que ha patit Argentina. Enríquez havia publicat la seua primera novel·la el 1994, quan tenia vint-i-un anys, i havia passat deu anys sense publicar, “però no sense escriure”, com bé matisa ella mateixa.

I la raó per la qual no publicava era perquè tothom li rebutjava una novel·la que, finalment, va acabar per llançar a les escombraries. Eren temps durs i per guanyar-se la vida calia escriure encàrrecs diversos, fer correccions d’estil, “me pasaba un año entero haciendo cambios en Crimen y castigo, comenta l’autora, y no es que perdiera el tiempo, pero sabía que tenía que hacer otras cosas”.

Fou en aquell moment de col·lapse total que Enríquez va escriure Cómo desaparecer completamente, entre “intervalos de lucidez, algo muy de supervivencia y algo bastante depresivo”, com recorda ara, més de vint anys després. En aquell context es mou la història de Matías, l'adolescent protagonista i veu narradora de la historia, un jove desesperat i de mirada ferida que representa un moment de la joventut molt fràgil i que, com diu Enríquez, recorda El vigilant en el camp de sègol però al revés: “en lugar de querer salir de una escuela de élite hacia lo sórdido, quiere salir de lo sórdido hacia a la seguridad, digamos. Pero ese personaje no está preparado para el mundo, está medio preparado para la muerte. Es un personaje literario muy fascinante, desamparado, más perdido que endurecido”.

Tornar a dialogar amb una novel·la dues dècades després de publicar-la és un exercici de memòria, cognitiva i emocional. Cada llibre suposa un moment particular en l’escriptura i en la vida. També aquest, com apuntava recentment l’autora: “la novela me gusta, pero la siento muy lejana, no tanto porque sea realista, un realismo sucio, un coming of age, súper oscuro, sino porque el estado mental que yo tenía en ese momento sí lo recuerdo bien y era un momento muy raro en todo sentido”.

Mariana Enríquez és una d'aquestes forces de la natura que va néixer per explicar, per narrar, per xiuxiuejar als lectors històries basades sovint en realitats crues, escenaris sòrdids, situacions límit, “atorrantes”, com ella diria, però no per això menys humanes ni literàries.

Recentment, en una de les seues trobades amb els seus lectors d'Espanya, concretament a València, l’escriptora argentina interpel·lava el públic assistent amb una pregunta: “¿Cómo se imaginarían ustedes el Matías de 2025?” I desgranava les seves apostes: “un noi amb auriculars sense cable, escoltant trap, amb roba ampla, gorra...” Poc importen els embolcalls o els hàbits, un etern adolescent, amb matisos segons el moment i el lloc, és sempre un etern adolescent: algú que sovint no es troba, que se sent perdut, a la vora d’un precipici.

Així és com se sent Matías, i no n'hi falten les raons. ¿Què faria qualsevol de vostès si s’hagués trobat vivint de jove en una casa bruta, pobra, un barri sòrdid i perillós? Matías viu a La Villa –un barri de barranquisme que té els seus orígens al Barri Múgica quan des del 1932 immigrants i obrers van començar a poblar la zona aprofitant la proximitat amb el port de Buenos Aires–, hi viu amb una mare cridanera i fanàtica religiosa, una germana paralitzada i destrossada per un tret de pistola errat en un intent de suïcidi, amb un nebot que sobreviu en silenci, entre l'autisme i les joguines i un pare que, encara que se'n va anar, va deixar la pitjor marca, la més atroç, la de l'abús.

La seva única esperança i desfogament, el seu germà Cristian, va marxar lluny, probablement a Barcelona, però no va deixar pistes. Ningú no coneix el seu parador. Només silenci, misteri i els seus quaderns manuscrits que acompanyen Matías allà on va, mentre intenta desxifrar què volia dir el seu germà en aquelles anotacions.

Amb tot aquest còctel està bregant Matías, entre Buenos Aires i La Villa, anada i tornada al col·lectiu, recolzat per la solitud, l'odi i l'abandó. Aquesta és la història d'un jove que desitja desaparèixer perquè ningú no l'espera enlloc: “Y si él hacía las cosas bien, si se apuraba, podía desaparecer completamente, con un montón de plata y salvarse, porque era eso, salvarse. De una”. 

Però si la història té força, encara en té més l'escriptura de Mariana Enríquez, una escriptura que es desdibuixa entre les línies, sense capítols, sense marques. Com si no hi fos. Vull dir, que la llegeixes i directament et parla, t'explica. Els diàlegs de vegades amb prou feines estan marcats, i de vegades els distingim tipogràficament si dos personatges parlen en un context determinat, però sovint són frases soltes que s'intercalen en la narració: “Ser así debía ser buenísimo, pensaba Matías, ser así y sonreírle a la gente y que los demás se sintieran bien con vos porque no tenéis nada denso, nada oscuro, porque no pensáis en cosas feas, cómo se nota cuando la gente no piensa cosas feas, se dijo Matías”.

Són molts els temes que brollen de la novel·la, un relat breu psicològicament autobiogràfic, fosc i opressiu, on la víctima narra la història, però sobretot sorprèn la subtilesa i la força amb què  Enríquez tracta la relació entre els dos germans i que, després, amb altres matisos, pren relleu entre Matías i el seu nebot Joan, en una lluita interna entre el que hauria de fer Matías per Joan i el que per ell no feu ningú.

Un dels passatges més dolorosos i paradoxalment esperançador de la novel·la és quan mor Nit, la gata: “Cristian lo trató bien, muy bien, después de que Noche se murió. Le hablaba, poco, pero le hablaba, más que nada hablaban de Noche y de traer otra gata y de Barberí que había sido tan malo siempre, y a Matías lo sorprendió descubrir que su hermano era con los animales como con sus amigos raros, los viejos y la gente de la feria con la que hablaba, que se entendía mejor con los animales y los extraños que con sus papás o sus hermanos. Matías hasta llegó a pensar que a lo mejor las cosas cambiaban, pero se equivocó”.

I amb tot això, hom es demana: ¿d'on sorgeix aquella jove Mariana Enríquez, capaç d'escriure Cómo desaparecer completamente, una història d'una maduresa literària sorprenent? Doncs, paral·lelament a la seua facilitat per narrar i relatar, Mariana Enríquez es va nodrir des de molt jove d'una cultura molt diversa i heterogènia, no només cultura escrita, sinó música, cinema, art, teatre, de tot, cultura punk, i molt rock and roll, com s'entreveu en els seus articles, entrevistes i perfils recopilats en El otro lado. Retratos, fetichismos y confesiones (Anagrama, 2022). Una cultura que l'escriptora argentina ha mastegat a poc a poc i amb la qual ha anat adobant una ficció molt personal.

La seua vida, la seua experiència com a periodista, els seus apunts autobiogràfics, les biografies i els retrats que ha escrit, entre ells el de Silvina Ocampo, s’entrecreuen amb la seua obra de ficció, i això ho percebem quan coneixem les dues riberes del riu. Detalls, picades d'ull, records, anècdotes i manies apareixen de nou, en boca d’altres personatges en la seua ficció, perquè quan algú és una “bèstia” narradora, en el millor sentit de la paraula, tot es pot transformar en literatura.

La personalitat de Marina Enríquez s’aboca en aquest camí d'anada i tornada entre allò que viu, allò que observa, allò que escolta, i allò que imagina i explica, perquè no hi ha ficció sense imaginació. La seua tècnica és demolidora, però la seua narrativa va molt més enllà de qualsevol tècnica. Té un talent innat i un coratge insubornable per a dir les coses sense por, i desafiar el “miedo a nombrar las cosas”, al qual es refereix sovint. És el talent d'algú que ha nascut per a escriure, per a contar històries i arribar mar endins.

Potser per això agrada tant a un públic heterogeni i, en especial, als lectors joves. Diuen que els joves no llegeixen. Doncs que sapigueu que l'altra vesprada a València l'auditori estava ple de cares joves, desitjoses d'escoltar Mariana Enríquez i endur-se a casa el seu exemplar signat.