Feia anys que passava per aquell carrer diverses vegades al dia i mai no n'havia parat esment, i de sobte, sense saber per què, es va adonar que allí hi havia una cabina telefònica. Era una estructura esquifida que aguantava una teuladeta punteguda i una sola paret, que arrancava a mitja altura, on estava adossat el telèfon i, davall, un xicotet prestatge per a deixar les monedes i, eventualment, prendre notes. La pintura original, de color blau, estava tan descolorida que ja vorejava el gris. No tenia vidres, i va tractar d’endevinar si l'havien dissenyat així o amb el temps els havien fet desaparéixer. No s'explicava per què li havia passat desapercebuda durant tant de temps, confosa entre tots aquests trastos denominats mobiliari urbà que inunden les voreres sense cap utilitat aparent, però ara que n’havia pres consciència, no podia deixar de mirar-la sempre que passava per allí.
La seua presència li produïa un estrany desassossec. Era com un d'aquells estranys artefactes que apareixien en aquella sèrie de televisió que emetien quan era xicotet, En los límites de la realidad, objectes inquietants vinguts d'un altre planeta o pertanyents a altres civilitzacions, que en aquella època solien ser un transsumpte del bloc comunista. Comentant el tema amb els amics, tampoc ningú recordava la cabina. Només una persona va dir que coneixia la seua existència i que havia presenciat com la utilitzava algun immigrant de tant en tant, però ell no recordava haver vist mai això, i durant els dies i setmanes següents va seguir sense veure-ho. En la teuladeta es podia veure encara el nom de Telefónica, però aquesta paraula feia temps que no s'usava com a logotip. Aquesta companyia, des que es va privatitzar, operava amb altres marques comercials. Si el telèfon aquell funcionava, vés a saber quina empresa explotava el servei, de totes totes ruïnós, tenint en compte que ràpid canvia tot de mans en el món en què vivim.
De vegades sentia la temptació de despenjar l'aparell per a comprovar si tenia senyal, però aleshores li assaltava por de sentir la seua pròpia veu, parlant amb la seua xicota des del RACA 14 de Sevilla, on va fer la mili. O la dels seus pares, parlant des del poble on estiuejaven, després d'esperar durant dues hores que els posaren una conferència amb els iaios, que vivien a menys de cent cinquanta quilòmetres de distància. O la d'una tia seua que era monja, vivia a Veneçuela i telefonava de tant en tant a casa, al telèfon amb forma de góndola que hi havia en la paret del menjador, junt amb la Inter de vint-i-una polzades i en blanc i negre. Conversacions d'altres temps que es feien en la intimitat de llars, locutoris insonoritzats i cabines dignes de tal nom, proveïdes de porta i unes parets on recolzar l'esquena, conversacions privades que no importaven a ningú excepte als interlocutors, que es lliuraven a la confidència amb la convicció que ningú més els escoltava. Tot i que, en una certa època, en el seu poble tots estaven convençuts que la telefonista, aquella dona que es dedicava a ficar les clavilles en els seus forats corresponents, parava l'orella.
La cabina telefònica era el més paregut a un confessionari, era el paradigma de la privacitat. D'ací que Superman les utilitzara per a mudar-se, tot i la seua superrapidesa. Ningú s'estranyava que es ficara en una per a fer una cosa tan íntima com posar-se els calçotets per fora. Sobretot tenint en compte que en els anys quaranta encara eren de fusta. Això va anar canviant gradualment, més tard les van envidrar completament, i després les van convertir en una barraqueta oberta o en un mig ou de metacrilat. Al final d'aquell procés minvant havíem de fer cassoleta amb la mà per a tapar el soroll del trànsit i aconseguir que la nostra veu arribara amb claredat al nostre interlocutor, o per a evitar que ens sentira aquell que estava fent cua o fent el dotor. Fins que va arribar el telèfon mòbil, que vist des d'aquesta perspectiva no és sinó la miniaturització de la cabina telefònica, a la que s'ha desposseït de tot allò que preservava la intimitat de qui parla i també de qui, lluny de voler assabentar-se del que l'altre diu, es veu obligat a escoltar-ho per nassos.
Encara hi ha qui es resisteix a escampar intimitats indiscriminadament i per a parlar per telèfon busca els racons o utilitza les plataformes en els trens, però són minoria. El que ha posat en relleu aquesta impossibilitat de guardar secrets és que no en tenim, o que són tan insignificants que ens en fot que deixen de ser-ho. A hores d’ara és dubtós que si algú acabara construint algun prodigi tecnològic capaç de restituir als mòbils la intimitat que tenien les cabines, la gent l'acabara utilitzant. Abans, cada persona estava continguda en això que s'anomenava esfera íntima, una cosa que la preservava, l'atmosfera en què respirava de manera si fa no fa autònoma, composta de discreció, autoestima i respecte vers un mateix i vers els altres. Tot això ha desaparegut i ha estat substituït pel contrari, pel que alguns aficionats a retòrcer el llenguatge anomenen «l'era de la postprivacitat». No és exagerat dir que abans que Internet i les xarxes socials certificaren la mort de l'esfera privada, fou la desaparició de les cabines, que paradoxalment es van inventar per a defendre-la davant del que ara ens sembla una amenaça insignificant (haver de parlar per telèfon en un lloc públic), el que va iniciar el procés de destrucció d'aquella capa que ens protegia a tots i cada u. Si més no, va ser el que va posar en evidència que la seua preservació ens importava un colló.
El nostre home continua passant per aquell carrer diverses vegades al dia, i segueix sense atrevir-se a tocar l'auricular de la cabina pres d’una estranya superstició. «Deixem tranquils els morts», pareix dir-se quan pensa en totes les veus que podrien eixir per allí, «i si encara alenen, deixem que agonitzen en pau». Segons ha pogut informar-se per Internet, de les més de cent mil cabines que va arribar a haver-hi a Espanya en queden encara unes quinze mil que, si res no ho impedeix, seran desconnectades abans que finalitze 2019. Estan ací per llei, perquè fins fa poc se les considerava un servei públic essencial. Però són molt cares de mantindre i segons pareix només les utilitza algun delinqüent de tant en tant. Segurament perquè, a pesar que ja no són com les d'abans, continuen proporcionant un nivell d'anonimat que saben que no existeix en aquests telèfons de butxaca que utilitza la bona gent. Com és sabut, la bona gent no té res a amagar, cada vegada menys.
0