Al llarg dels últims anys ens hem divertit molt inventant catàstrofes planetàries, invasions extraterrestres, orgies zombis i pandèmies apocalíptiques. Tot això, que eren només faules amb un valor simbòlic i catàrtic (mai han estat considerades seriosament com a advertència), de sobte s'ha convertit en una realitat gens divertida. Tenim la sensació d'estar davant de l'ineluctable, qui més qui menys està cagat de por, i ens estem jurant que, si ens deslliurem d'aquesta, a partir d’ara ens portarem bé.
Hi ha un conjunt de pel·lícules, tan nombrós que constitueix tot un gènere, en què quan el protagonista mor o està a punt de fer-ho, una força superior —un àngel, Déu, Llucifer o la mateixa Mort en persona— intervé per a donar-li l’oportunitat d’esmenar els seus errors. És un tipus d'històries que s'associen a Frank Capra, possiblement perquè a ell es deu la més optimista (i moralista) de totes, Que bonic que és viure!, però també consten en la filmografia d'altres cineastes brillants que van desenvolupar l'argument amb intencions més mordaces o amb un calat poètic més gran que aquella. Totes tenen en comú que el protagonista aprofita aquesta segona oportunitat per a actuar d'una manera diferent de com ho va fer, es redimeix i és recompensat amb una eternitat plaent o, millor encara, amb la possibilitat de reprendre la seua vida allí on la va haver de deixar.
La majoria de nosaltres confia ara que açò passe de llarg i ens siga concedida una segona oportunitat. Però per a aprofitar-la bé, a fi d'actuar en conseqüència, caldria establir primer, amb una certa precisió, la relació implícita entre tot el que s’esdevé i el nostre destí. I no està gens clar que estiguem preparats per escometre aquesta tasca. Les pel·lícules que he esmentat són mals exemples. Els seus protagonistes sempre són individus, mai col·lectius, d'ací la intrínseca puerilitat del seu plantejament, perquè, per molt que ens disguste el nostre veí, estem tots entreteixits. Ens posem com ens posem, ningú no s’enfronta sol a la seua sort. Els coronavirus ho saben; nosaltres encara no, o si alguna vegada ho vam saber, ho hem oblidat. Com els personatges d'aquestes cintes, creiem viure dins d'un sistema tancat, relativament organitzat, i no som conscients de l'alt grau d'entropia a què estem exposats. Estem cegats pel mite del lliure albir. Hem sacralitzat la llibertat individual i hem perdut de vista el caràcter holístic de la nostra espècie. I sobre aquesta base hem construït un món fictici que no es correspon gens amb la realitat. Per això ens arriba tan sovint en forma d'hòstia.
Ho explica molt bé Adam Curtis en un dels seus assajos cinematogràfics per a la BBC (HyperNormalisation, 2016): «… durant els últims quaranta anys, polítics, financers i utòpics tecnològics, en comptes d'enfrontar-se a les complexitats reals del món, […] van construir-ne una versió més simple per a mantenir-se en el poder. Tots ens vam involucrar en l’expansió d'aquest món fals, perquè la seua simplicitat ens resultava tranquil·litzadora. Fins i tot aquells que creien estar atacant el sistema (els esquerrans, els artistes, els músics i tota la contracultura) van esdevenir part de l'engany, perquè també ells s'havien retirat a aquest món de fantasia. I és per això que la seua oposició no causa cap efecte i res no aconsegueix canviar […]. Creien que, en comptes de canviar el món exterior, el nou radicalisme havia d'intentar canviar el que estava dins del cap de la gent, i la manera per a fer-ho era a través de l'expressió individual, no a través d'accions col·lectives […]. Tota una generació començava a perdre el contacte amb la realitat del poder».
Ara mateix ens sentim impotents i aterrits, estem aïllats, confinats en les nostres cases i atrapats en un il·lusori embolcall amniòtic que revela tota la seua inutilitat a l’hora de protegir-nos, una enorme impostura que es desfà en el seu enfrontament amb el món real quan es mostra tan indiscriminadament agressiu com en aquests moments. Mentre les elits a què al·ludeix Adam Curtis tracten de conciliar els seus interessos actuals amb la necessitat de controlar la pandèmia, redefinir els seus interessos futurs i les estratègies necessàries per a protegir-los, ens tenen en standby tractant que no isquem ni d'un lloc ni d'un altre, ni dels nostres domicilis —la nostra única, patètica defensa és amagar-nos—, ni del nostre precari univers mental. Des dels televisors —significativament la comunicació en temps real torna a tindre significat— ens dosifiquen la por i ens subministren els acostumats psicotròpics virtuals.
Se suposa que de tot açò hem d'aprendre alguna lliçó i que d'ella derivaran canvis importants. Alguns parlen fins i tot de la caiguda del sistema capitalista o, si més no, de l'ocàs del neoliberalisme. Sona a ingenuïtat supina. És tan errat com el que va predir el famós geoestratega Peter Zeihan al principi de tot açò: que la Xina col·lapsaria a causa del que llavors encara era una epidèmia local. El més probable és que el mateix sistema global que ha provocat el problema —està clar que no ha creat el virus, però sí les condicions per a la seua propagació— s'adjudique el mèrit d'haver-lo solucionat i aprofite la força centrípeta de la solidaritat i l'alleugeriment col·lectiu per a reforçar-se. Intentar-ho ho intentaran. Éramos felices y no lo sabíamos, ha titulat algú un article prou celebrat. Saben que estem desitjant amb totes les nostres forces tornar a l'enganyós univers del qual hem estat bruscament arrancats.
Molts comencen a parlar de la necessitat de repensar la realitat, de passar les nostres conviccions per un sedàs ben fi, però això no es fa de la nit al dia, i d'altra banda estem molt desentrenats. Quan açò canvie —acabar no acabarà perquè, cal tornar-ho a dir, no és només la pandèmia el que està provocant la catàstrofe; aquesta ha estat només el detonant—, cada un continuarà sent el que era, però d'una manera més incerta. Mentre el desànim s'estén entre la majoria, perquè no sabem quin valor tindrà en el nou escenari el que som i el que sabem fer, totes les aus carronyeres estan a l'aguait en el seu mirador, començant per les xarxes criminals especialitzades en convertir la salut pública en un negoci, aquesta gent tan entranyable a la qual tan agraïts hem d'estar tots, especialment els morts. I els mandataris, els fogoners dels nuclis de poder nacional, estan prenent posicions per a intentar aconseguir avantatges geoestratègics, encara que la majoria prou faran de conservar la posició que ara tenen.
La segona oportunitat de res serveix a qui res no és capaç de canviar. A mesura que es vaja acostant la fi d'aquest malson, ens anirem col·locant en posició d'eixida per a continuar corrent en aquesta pista circular que és la vida, i correrem més que abans per molt deteriorat que haurà quedat el paviment. Qui ho aconseguisca se sentirà agraït de tornar a les rutines que fins ara l’aclaparaven. Farem un homenatge al personal sanitari i ens oblidarem d'ells fins a la pròxima. Els borinots que estan ara callats tornaran a brunzir (alguns borinots tenen la capacitat d'hivernar, com fan certs virus). I tornarem a embrancar-nos en les batalletes pròpies de temps ociosos que ara, enmig de les prioritats que imposa aquest daltabaix, revelen el seu caràcter estúpid i obscé, encara que molts no se n'acaben d'adonar i segueixen fent sonar la carraca. No sols hi tornarem, probablement ho farem amb més ímpetu que mai, perquè són una eficaç màscara sanitària per a barrar el pas a una realitat complexa que ens han fet témer i enfront de la qual hem perdut tota immunitat. Qualsevol esperança raonable, com a individus i com a espècie, passa per recuperar-la.
0