Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

L’enigma Trump

Tampoc no és tan gran enigma, es podria pensar. Donald Trump és del tot transparent, d’una expressivitat sense màscara i un exhibicionisme gairebé obscè, perquè no para mai de dir la seua, de ficar cullerada, de fer tuits incontinents, de comparèixer en rodes de premsa, de negociar amb mandataris de tot el món, de menysprear qui es pose per davant, d’ofendre els seus aliats, d’insultar, de dur les coses a l’extrem. Com si fos un xiquet malcriat al qual se li han de permetre i acceptar coses que a ningú més se li perdonarien, com un empresari autoritari i capriciós que imposa la seua autoritat i acolloneix el personal de l’empresa amb el seu ego inflat en les broques de dilluns pel matí...

No, Trump és ja ben conegut i una presència acostumada, fa de manifasser de tot, en temes econòmics, militars i sanitaris, pontifica sense inhibicions a tort i dret, dona faltes i bones, insulta, destitueix (com al capità del portaavions nuclear Theodore Roosevelt,  Brett Crozier), fulmina qui el contradiu, fa negocis amb els amics i coneguts, col·loca el gendre, proposa solucions simplistes per a problemes extremadament complexos,  festeja líders autoritaris tan inquietants com Putin o Bolsonaro... Ha superat un impeachment i s’ha crescut. Mal símptoma. Ni que fos un dictador d’un país de tercera o quarta fila.

Però no és el cas, almenys no encara. Perquè els Estats Units d’Amèrica compten amb un sistema constitucional de contrapesos, equilibris i controls, sòlid i fiable. No és tan fàcil imposar una dictadura, un règim atrabiliari, o deixar fora de joc l’oposició i les veus discrepants als Estats Units. Però l’espectacle de Trump té literalment esmaperduts els demòcrates de mig món. Admetem-ho. Si segons Antonio Machado una de les dues Espanyes t’havia de gelar el cor, aquesta Amèrica de Trump en el glaça de totes passades.

Confiem que la cosa no arribarà massa lluny i que la democràcia americana es refarà, es recuperarà i tornarà a lluir. Confiem que aquesta confiança no serà vana...

Quina llàstima, quin mal averany, aquesta presidència de Trump -després d’un president tan honorable com Barack Obama- en el moment probablement més complicat de la humanitat d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Enmig d’una pandèmia que ell negava al principi, i que ridículament qualificava de ‘virus xinès’, amb un matís xenòfob inconfusible. I enmig d’una recomposició dels equilibris geo-estratègics, derivats de l’ascens de la Xina en termes econòmics i militars, que demanarien un lideratge intel·ligent i generós als Estats Units. Per a evitar mals majors. Intel·ligent, constructiu, de cooperació, mesurat, civilitzat, tranquil. Ferm en allò essencial i en el que cal ser-ho (la defensa dels drets humans), fins i tot molt ferm, però conscient dels grans dilemes de la humanitat i de la necessitat de cooperar per a fer front, com a espècie, a una eventual catàstrofe que deixaria pàl·lids exemples del passat.

I Trump no és res de tot això. Quina mala sort.

Per a aproximar-nos a la seua figura i significació comptem ja amb una bibliografia abundant.

Per exemple, El show de Trump. Perfil de un vendedor de humo, pròleg de David Remnick (Debate), de Mark Singer. El veterà col·laborador del New Yorker traça un perfil demolidor del gran megalòman, a partir dels seus inicis com a empresari de la construcció i promotor immobiliari a Nova York. Molt informat i, en qualsevol cas, inquietant.

Tenim també l’assaig d’Aaaron James Trump. Ensayo sobre la imbecilidad (Malpaso), un títol que ho diu tot. Aquest llibre és més teòric i històric, i s’interroga sobre un tema  que realment genera angoixa: com pot prosperar i arribar al cim de l’Estat la imbecil·litat més absoluta en una societat civilitzada? Els observadors més perspicaços es preguntaven el mateix a l’Alemanya que va contemplat l’ascens aparentment irresistible d’Adolf Hitler (Artur Ui, segons la peça de Brecht), considerat un no ningú, un xitxarel·lo extravagant, un outisder, que mai acceptarien les elits d’un país tan seriós com Alemanya. I ja veieu...

Finalment convé llegir, El síntoma Trump. Qué hacer ante la ola reaccionaria (Lengua de Trapo), edició a càrrec  d’Ignasi Gozalo Salellas, Héctor Muniente Sariñena i Alvaro Guzmán Bastida, que inclou entrevistes amb un conjunt d’analistes, escriptors i observadors tan significatius com David Harvey, Joseph Stiglitz, Adam Tooze, Susan Buck-Moors i Nancy Fraser, entre molts altres. Són aproximacions plurals, i ja amb una certa perspectiva, al gran interrogant, que rau per descomptat en les causes i les conseqüències de l’accés a la presidència del país (encara) més poderós de la terra d’un tipus imprevisible, autoritari, xenòfob, simplista, desinformat, un milionari histriònic i egocèntric, masclista, anti-immigrants, populista. Un personatge perillós, que disposa del botó nuclear, per si ens n’havíem oblidat. I que de vegades, com si fos un milhomes de taverna, amenaça amb una tempesta de foc que anorrearia països sencers.

Més enllà de l’embolcall anecdòtic, Trump és un avís. Un símptoma, un recordatori, una alarma.  Si la guerra és un tema massa seriós per a deixar-lo en mans dels militars, com diu la frase famosa, la presidència d’un país com Estats Units mai no hauria d’haver caigut en mans com les seues.

Però, per què va passar? Doncs, pel cansament d’unes majories de perdedors de la globalització amb unes elits envanides i irresponsables. I pel sentiment de decadència imperial que envaeix els Estats Units, la vaga sensació -que de vegades voreja la histèria- d’haver perdut la batalla de l’hegemonia mundial. Però en comptes d’optar per una via sensata de redreç, l’opció ha estat pitjor que la malaltia, una recepta per a la desestabilització del món, amb efectes successius tan nefastos, fins ara, com el Brexit o l’enfortiment de l’extrema dreta a Europa, i l’afebliment de la Unió Europea.  Com l’ascens sense contrapès d’una nova gran potència, la Xina, que és eficient però no democràtica. I vet ací el drama.

Els dilemes del segle XXI ja s’han revelat: canvi climàtic, pandèmies, desgavell econòmic, onada populista i respostes autoritàries.  Necessitem més que mai líders sensats, enraonats, i profundament democràtics. I cada dia escassegen més.

Cuidem els que encara tenim!

 

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Etiquetas
Publicado el
6 de abril de 2020 - 17:03 h

Descubre nuestras apps

stats