Quina paraula més adient i expressiva, aquesta de la “rentrée”. Indica -potser, en algun cas, amb un puntet lleugerament irònic, qui sap- el retorn a la “normalitat” desprès de la “ficció” de les vacances, alhora que evoca l’allau de novetats liteàries entre final d’agost i principi de novembre. En la vida tot és una barreja de ficció i realitat. I siga com vulga, ara toca la rentrée...
Així com el castellà o espanyol ha donat a altres idiomes paraules tan boniques com “guerrilla”, “matador” o “auto-de-fe”, el francès ha donat rentrée o amour fou, entre moltes altres, incloent-hi les Lumières -traslladat de vegades tal qual com “les Llums”. Quina diferència... El món dels manlleus terminològics és apassionant, a més d’instructiu. Des de fa dècades el principal proveïdor de terminologia empeltada és, evidentment, l’anglès. Centenars de termes avui usuals, no sols en la tecnologia sinó també en el terreny de les tendències socials i culturals, de xip a bit, de show a queer, de box a o. k. , tenen aquest origen, i seria interessant preguntar-nos per què i fins quan serà així.
El cas és que en una llengua menystinguda i atacada (en diversos fronts, entre altres darrerament el vulgarisme o populisme lingüístic) es publiquen alguns llibres importants en el ram de l’assaig, de la literatura d’idees, que marcaran potser aquesta rentrée. Com si fos tan normal, enmig de les tempestes. No és normal, ben mirat, però sí una contribució fonamental a la dignitat i la vitalitat de la llengua, a la normalitat que mereix. Mentre uns enreden i qüestionen l’estàndard consolidat -no tenen res més a fer?-, uns altres pensen la realitat (no sols la més immediata), escriuen, tradueixen, i publiquen llibres. Fan cultura, al capdavall, i malden per construir un entorn més civilitzat i amable, en el qual l’exabrupte i la vella i insidiosa animadversió -amb una excusa o altra- envers l’ús ple de la llengua i l’enfortiment de la cultura en què es basa- hi han de quedar exclosos. D’altra banda, per poc que hi penseu, això -i no el no-res dels qui la qüestionen constantment- és garantia del seu atractiu i capacitat de persistir.
Quins seran els llibres d’assaig de la rentrée? Els lectors dictaminaran, però ja es poden per suposicions. En el ram de l’assaig polític, els llibres sobre la DANA devastadora del 29 d’octubre de 2024, aviat farà ja un any, i sobre la malaurada i delinqüencial gestió, encara impune, que en va fer el titular de la Generalitat i els seus col·laboradors, seran sens dubte lectura obligada. Haurien de ser-ho... Els volums d’Esperança Camps Els morts de Mazón (Vilaweb), de Víctor Maceda Les cicatrius de València (Pòrtic) i de Sergi Pitarch 29-O. Les hores del caos (Bromera) tenen un enorme valor testimonial, posen llum en una foscor intencionada, i són alhora expressió de la vitalitat del periodisme lliure i compromès amb la societat.
En la vessant memorialista, potser quan apareixeran les memòries de Vicent Soler, el socialista valencianista incombustible de Rocafort, que semblen enllestides, perquè ja n’hi ha que en fa avançaments, ens donaran alguna sorpresa. Agradable, cal esperar. Les memòries d’aquest tipus -d’autors encara en actiu- tenen sempre un component d’auto-vindicació. Perquè en un altre cas, per què calia escriure-les? Però si expliquen coses d’un temps i d’un país, benvingudes. En aquesta direcció, País viscut. Cultura i vida al País Valencià entre dos segles (Afers), de Josep Picó, té molt d’interès. No són memòries, sinó un recull intencionat de textos, més algunes pàgines de dietari inèdit. Qui vulga assabentar-se’n, de primera mà, d’algunes situacions valencianes entre 1980 i 1995 hi trobarà un material imprescindible. ¿Com va anar allò de la IVEI, de l’IVAM, de l’IMPIVA, què fou la modernitat valenciana segrestada i esmicolada pel PP i els seus cooperadors necessaris? ¿Quins frens i pals a les rodes posaren no tan sols la dreta sinó “els nostres”, que solen tindre molt de perill? Tot això i molt més, incloent aproximacions a homenots valencians com Alfons Roig, Joan Fuster, els pintors Boix, Heras i Armengol o Ramir Reig. També una evocació molt interessant de la sociologia, la Facultat de Ciències Socials i el difícil camí d’aquesta disciplina en un país amb tantes mancances. I una visió molt penetrant de la realitat de l’empresariat valencià, tan mitificat per alguns.
En un altre terreny, un llibre valuós, certament d’un ram molt diferent és Filosofia en flames (Sembra), de Xisca Homar. Un conjunt de lectures i notes breus sobre vida i cultura des de la perspectiva filosòfica. La mallorquina Xisca Homar (Alaró, 1985) es va formar com a filòsofa a la Universitat de València. Fou deixebla de Neus Campillo. Interessos compartits. Una manera de filosofar arran de terra, però amb referents de gran nivell. Els temes? La vida, la lectura, els llibres, l’educació, el pas del temps, la rebel·lia necessària, l’amor i l’amistat, la diversitat, les perplexitats del món contemporani. Una mirada molt desperta. Com diu Lucia Pietrelli a l’epíleg, “Filosofia en flames és un manifest de lectura, una exaltació de la vida a través de la literatura”. Per a molts lectores serà un descobriment engrescador.
I no pot passar desapercebut de cap de les maneres La paraula vencedora de la mort (Arcàdia), de Rob Riemen, traducció (del neerlandès) d’Auke Oosterhoff, un assaig polític farcit de referències literàries que gira al voltant de l’actual ressorgiment amb força d’un “esperit i un ordre social cultivat per demagogs” que fa tots els possibles per devaluar, perseguir i si pot expulsar “l’esperit democràtic, en el qual els poders estan separats i limitats en el temps, i que intenta fer possible que una gran diversitat de persones convisquin en llibertat, pau i dignitat.” Amb comparacions amb l’època anterior a la Segona Guerra Mundial, i sovint a partir de la figura de Thomas Mann i la seua evolució cap a un antifeixisme militant, Rob Riemen avisa sobre una deriva perillosa. “Tal com ens ensenya la història, tot això és característic de l’esperit feixista. Intentar negar-ho donant-li altres noms només fa que sigui més difícil de combatre.” Un assaig valent i molt suggeridor, que activa la reflexió davant una realitat massa incòmoda. Europa mira de reüll als anys trenta del segle XX, i proliferen els llibres sobre tot allò i el dramàtic desenllaç. Aviat apareixerà el llibre d’Alec Ryrie L’era de Hitler (Raig Verd), farcit d’arguments útils -i sovint sorprenents- per a encarar una època en la qual sembla que ha caducat la gran lliçó que fou la guerra mundial, la victòria sobre el feixisme que costà tants milions de vides.
Una petita joia és sens dubte el llibre Sobre l’amistat (PUV) de Siegfried Kracauer, traducció i introducció de Francesc J. Hernández Dobon i Benno Herzog. Es publica a la col·lecció Breviaris, cosa que em sembla fantàstica, perquè dona compte de la continuïtat d’una col·lecció de lectures clàssiques molt sui generis i valuosa, original i atractiva. Kracauer fou el gran crític cultural de l’Alemanya de Weimar, molt proper als membres de l’Escola de Frankfurt i un historiador del cinema i altres manifestacions culturals, versàtil i d’allò més penetrant. El 1998 aparegué a Edicions Alfons el Magnànim-IVEI la biografia que li va dedicar Enzo Traverso, Siegfried Kracauer, itinerario de un intelectual nómada, un llibre inspirador, molt interessant, que va traduir del francès Anna Montero. Els editors expliquen la importància d’aquest “Breviari” en tres nivells: com a aportació a una aproximació filosòfica a l’amistat, com a mostra d’un pensament pròxim a la teoria crítica, i com a testimoni més o menys velat de caire biogràfic. Crec que tenen raó. Un assaig breu però intens, sobre un vell tema, que sempre retorna.
D’altra banda, el llibre de Vicent Flor Contra la llengua dels valencians. Una batalla per la cultura (Afers) resulta molt oportú en un moment de rebrot de la vella inquisició anti-valenciana. Què hi trobarem? Una anàlisi rigorosa, històrica, social i política del conflicte artificial atiat pels qui amaguen tothora el conflicte real, tant des d’ací (les classes socials dimissionàries) com des de l’Estat central i el complex nacional-mesetari amb seu a Madrid. Ple de dades i informacions sucoses, especialment indicades per als qui no varen viure en directe molts dels episodis que explica ni varen ser coetanis dels personatge (els qui es dedicaven ja aleshores a enredar) que retrata.
Molt per llegir i molt per debatre, de cara a un període políticament complicat en el qual caldrà fermesa i idees clares... La rentrée durà també a la taula de novetats de les llibreries dos nous títols de la Biblioteca de Pensament Crític de l’editorial Afers -Què fou el comunisme, de Gerd Koenen, i La transició ecològica, d’Ernest Garcia. Com que soc part interessada, m’abstindré de comentar-los. Només diré que són vertaderament apassionants. Espere que els lectors compartiran el judici.
1