Vint anys són massa anys

Fa una setmana presentàvem, conjuntament amb la vicepresidenta del Consell i responsable d'Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, la col·laboració en matèria de benestar social entre la Diputació de València i la Generalitat. La col·laboració es concreta en diverses xifres: un augment de 2,7 milions d'euros per a recursos socials dels municipis de les comarques de València; 5,6 milions d'euros en construcció de nous centres socials atenent als criteris tècnics de necessitat que marca la pròpia Conselleria; 4 noves dotacions comarcals a Carcaixent, Paterna, Llíria i Sueca, construïdes per la Diputació en terrenys propietat dels Ajuntaments i gestionades amb recursos de la Generalitat; 234 places públiques per atenció de persones amb discapacitats i malalties mentals, i per a recepció de xiquets i xiquetes. Xifres que posen de manifest com la cooperació entre institucions és un dels elements centrals per poder tirar avant les prioritats de l'Acord del Botànic, entre les quals hi ha millorar la cobertura social a la nostra ciutadania. I no ens quedarem ací: també fa uns dies visitàvem amb la Consellera el centre de malalts mentals de Bétera, i hi acord entre institucions per tirar avant reformes en la línia d'avançar cap a un model més humanitzat i centrat en l'atenció especialitzada.

Però d'entre totes les xifres, n'hi ha una que em crida l'atenció per damunt de totes; no perquè siga la més rellevant de cara a allò que veritablement importa, que és situar les persones en el centre de les nostres polítiques, i millorar dos dels àmbits més abandonats per anteriors governs, com són la salut mental i la infància. Sinó perquè ens mostra, de manera crua, fins a quin punt aquest abandonament dels serveis públics ha estat enorme, injustificable, terrible: aquestes infraestructures seran els primers centres socials públics que es construiran en territori valencià en els últims vint anys.

Vint anys. Quatre presidents de la Generalitat, vuit consellers i conselleres en l'àmbit del benestar social, i cap centre social públic. Ni un. Dues dècades amb altres “prioritats”, amb altres llocs on invertir els recursos, amb governs mirant cap un altre costat mentre les necessitats en àmbits com la gent gran, la dependència o les malalties mentals no trobaven resposta. Dues dècades de silenci, de vergonya.

Vint anys són massa anys, sí. Però per fi s'ha parat el comptador: amb aquesta col·laboració deixem ben clar que, malgrat el grau d'ofegament dels comptes de la Generalitat, malgrat l'infrafinançament que patim els valencians i les valencianes, si n'hi ha voluntat es poden fer polítiques socials efectives, i en això estem. És un pas, important, però tenim clar que és només un pas. No ens aturarem ací, per descomptat. Continuarem treballant colze a colze amb la Generalitat i els Ajuntaments per revertir una situació de deixadesa que ha durat massa, en massa àmbits. Perquè mai hagem de tornar a mirar enrere i dir que fa massa anys.

Maria Josep Amigó és vicepresidenta de la Diputació de València.