Canícula

En els mesos de l’estiu creix la sensació que l’escalfament global ens demana canvis en les nostres vides. Per a les persones grans, les que més ho pateixen, no és una simple constatació anual, ens ratifica en què, des de fa dècades, el clima s’ha modificat progressivament en totes les estacions. Després de la cruel Dana de 2024, enguany els fenòmens lligats a l’escalfament global ens han semblat més potents, tràgics, inèdits i variats. El col·lapse d’una glacera a Nepal, les repetides inundacions extremes en diversos països, la reincidència d’incendis, la pèrdua de cabdal del Danubi... Tot i aquesta realitat, la comunitat internacional hui no fa els esforços necessaris per a enfrontar el tema, les polítiques mediambientals hi han retrocedit amb una desgana molt notòria d’entitats locals i el boicot d’alguns grans estats.

Entre les qüestions que es prediquen sobre què fer davant l’escalfament global hi ha una fórmula que les institucions públiques, en particular ajuntaments, han abraçat amb superficialitat: “adequar-se al canvi climàtic”. La idea d'adaptar-nos-en és ambigua, aparentment innocent alhora que enganyosa quan diversos municipis ho concreten sobretot en crear refugis climàtics.

Les causes de la calor que generen les ciutats són variades: el trànsit de vehicles a motor d’explosió; l’expulsió sense criteri dels aires condicionats a la via pública; la insuficiència clamorosa del verd; el tot pavimentat, amb abús de l’asfalt, que impedix la transpiració de la humitat de la terra; l’acumulació de gasos tòxics urbans... En cada ciutat el funcionament i el creixement urbanístic fan la seua aportació, per insignificant que siga, a l’escalfament global del planeta, de manera que la idea d’adequar cada municipi al fenomen que ells mateixos contribuïxen a crear no deixa de sorprendre. Les polítiques mediambientals de la gran majoria de ciutats són minses i inconseqüents, mentre que es propugna adaptar-se per compte d’enfrontar les condicions que aguditzen l’escalfament urbà i combatre les causes. El propòsit d’adequar-se com a mínim és una formulació no afortunada, tracta de minvar el patiment del veïnat per la calor però no de disminuir la generació de calor. Si es vol, seria més lògic parlar d’autoprotegir-se. El fet és que amb la seua aportació tèrmica les ciutats esdevenen illes on es concentra la calor. 

Perfeccionar l’habitabilitat de les cases és necessari perquè tot el món puga viure adequadament. L’habitatge és el refugi privat i com a tal l’adaptem, però també cal considerar si s’utilitzen mitjans efectius tradicionals d’aireació, que no contaminen, i si millorem les condicions d’aïllament tèrmic de multitud d’edificacions.

Al mateix temps, igual o més important és canviar les condicions de vida dels espais i activitats públiques de la ciutat, per a enfrontar el fenomen d’illa de calor i la contaminació urbana. No pareix que les institucions municipals ho tinguen clar. Una de les propostes per adequar-les és la creació de refugis climàtics, fer servir transitòriament espais existents o nous per a protegir la població més vulnerable (per edat o capacitat econòmica) de la canícula extrema. Sí, però seria lamentable que els ajuntaments confongueren açò amb la política urbana mediambiental que els correspon fer (potser amb sorna, algun ajuntament ha declarat la piscina descoberta com a refugi i altres encara no saben de la calor a les aules de les escoles).

Ser conseqüents en la lluita contra l’escalfament seria revisar, redissenyar i transformar les polítiques municipals de mobilitat, urbanització, infraestructura verda, salubritat ambiental... És això el que s’ha d’enfrontar, fent tot el possible per a mitigar l’escalfament i modificant el creixement urbà en molts sentits. Assenyale un parell de qüestions. Transformar la política de mobilitat urbana de ciutats, capitals comarcals i en general municipis és una matèria pendent (tot i els avanços en determinades poblacions). Dissuadir de l’ús dels cotxes per al trànsit interior, al mateix temps que prioritzar el transport públic i els mitjans nets és imprescindible. Declarar en parts dels nuclis urbans Zones de Baixes Emissions (ZBE) però no aplicar-les, és a dir, no fer-les complir, és una formalitat inútil. A més, els canvis necessaris han de ser més profunds i creïbles.

Treballar per la integració de la natura a les ciutats, en extensió i influència, és capital. Especialment destacable és la més que insuficient vegetació en els centres històrics, necessitats de generalitzar les ombres als carrers, cercar la frondositat i la varietat arbrada. Crear una xarxa continua de frescor amb passejos d’arbres de connexió entre tots els punts nodals de la ciutat, contribuiria a netejar l’aire urbà, refrescar, crear refugi i facilitar el benestar dels vianants. N’hi ha multitud de llocs que demanen plantar vegetació (voreres, solars, teulades, interiors d’illes...) i recuperar terra permeable com a objectiu.