Maria Beneyto, una referència literària i feminista

Una exposició que s'inaugura aquest dimecres organitzada per la Biblioteca Històrica de la Universitat de València i el vicerectorat d'Investigació, amb el títol Maria Beneyto, gresol d’escriptura femenina i feminista, pretén fer, amb motiu de la conmemoració de l'any dedicat a l'autora, un pas més en l’intent de situar l’obra d’aquesta escriptora valenciana en el lloc que hauria d’ocupar en les literatures catalana i espanyola contemporànies. L'exposició homenatge, en la sala Duc de Calàbria de la Biblioteca Històrica del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, vol recordar el trajecte creatiu de l’escriptora més important de la postguerra valenciana i una de les dones de lletres fonamentals de la literatura contemporània, que va publicar poesia i narrativa, va escriure tant en valencià com en castellà i va excel·lir en totes dues llengües, així com en els diversos gèneres que va conrear en la seua obra.

Segons que ha assenyalat la Universitat de València en un comunicat: “Amb aquesta exposició, a més de manifestar una vegada més el compromís amb la difusió del patrimoni bibliogràfic que conserva i el suport a la cultura valenciana, la Biblioteca Històrica aspira també a impulsar i enfortir la figura de les dones. Entre les peces exposades, s'inclou una selecció de més de quinze obres que posen de manifest la importància de la literatura escrita per dones valencianes des del segle XV fins a principis del segle XX. Són noms de dones que, en la seua època, van destacar per la perícia i la intel·ligència i van marcar la diferència. Noms que, no obstant això, a penes són coneguts, malgrat la seua rellevància en la història valenciana. Sor Isabel de Villena (1430-1490), Tecla de Borja (1435-1459), Isabel Suaris (1440-1490), sor Francesca de Jesús (1498-1557), la impressora Jerònima Galès (?-1587), Maria Egual (1665-1735), Manuela Agnès Rausell (1839-1918), Magdalena Garcia Bravo (1862-1891) o Maria Ibars i Ibars (1892-1965) són només una mostra de grans dones, la labor de les quals roman en l'anonimat”.

Així, l'exposició, comissariada per Josep Ballester, s’estructura al voltant de quatre àmbits: els antecedents d’escriptores valencianes que en certa manera formen part de la seua genealogia femenina, estructurades en la línia del temps que va del segle XV al principi del segle XX; les lectures, referències i aspectes socioculturals dels quals és espill la seua obra; el llibre més emlemàtic de Maria Benyeto, La dona forta, com una de les novel·les més interessants dels anys seixanta en l’àmbit de la literatura catalana (que planteja el tema de l'emancipació femenina i tota una sèrie de situacions que giren a l'entorn de la dona en una societat canviant), i la rellevant trajectòria de l'autora en les nostres lletres, distingida sovint amb notables reconeixements.

La Universitat de València fa aquest resum de la trajectòria de l'escriptora: “L’obra poètica de Maria Beneyto (València, l’Horta, 1920-2011) va irrompre amb força en el gris panorama de la literatura valenciana de la dècada dels cinquanta. Així, l’any 1952 publica Altra veu a l’editorial de Xavier Casp i Miquel Adlert, llibre que va rebre la menció honorífica del premi Joaquim Folguera dels Jocs Florals de la llengua catalana de 1953, celebrats a Caracas. Aquest mateix any trau a la llum Eva en el tiempo. Amb Criatura múltiple (1954) va guanyar el premi València de poesia. El 1956 Torre publica Ratlles a l’aire, que amb posterioritat obté el premi Ciutat de Barcelona. En tenir un cert èxit, l’editorial Pharos en tragué una segona edició el 1958. Ja en la dècada dels setanta publica, a Caracas, El agua que rodea la isla i el 1976 guanya el premi Ausiàs March amb Vidre ferit de sang (1977).

Després d’un llarg període de silenci públic de gairebé quinze anys, Maria Beneyto trenca i ix del seu «exili interior», tal com ella l’anomenava, i en la dècada dels noranta inicia una nova trajectòria literària. A més, a part de diverses antologies i reedicions de l’obra, va publicar entre d'altres Després de soterrada la tendresa (1993), Hojas para algun día de noviembre (1993), Para desconocer la primavera (1994), Elegies de pedra trencadissa (1997), El mar, desde la playa (1999), Balneario (2000) i Bressoleig a l'insomni de la ira (2003). En definitiva, una important eclosió creativa, no sols en quantitat sinó també i, sobretot, en qualitat“.