Mariano Vicente, l’esclau del franquisme

Mariano Vicente va ser enterrat sense taüt ni honors la Nit de Nadal de l’any 1941. Manxec de naixement, va passar dos anys a la presó per haver col·laborat amb la República. Era l’agutzil socialista de Val de San García, una pedania de Cifuentes (Guadalajara), va ser detingut i condemnat l’any 1939 a 6 anys i 1 dia de treballs forçats al camp de condemnats de Belchite (Saragossa), tutelat a la presó de Quintos.

Mariano, com tants presos, va participar en la reconstrucció del municipi que havia quedat arrasat per la guerra. Al poble saragossà va escriure tres cartes a la família que han permés reconstruir la seua memòria dècades després. Mariano Vicente va ser ‘alliberat’ el mateix any que va morir, malalt greument i enviat a València a una adreça del Jardí Botànic en què no consten habitatges. Segons el relat oficial, se’l va trobar al carrer amb signes evidents de malaltia i enviat a l’hospital. Des d’allí es va informar de la seua mort al cap de cinc mesos. Fa uns quants anys, la família va descobrir que estava enterrat en una fossa comuna al cementeri de València.

El seu cos està localitzat al cementeri municipal, a la secció desena, una de les sis fosses comunes que es va intentar destruir. Va ser enterrat, a priori, per haver mort d’inanició, segons el registre del cementeri. Mentre esperen que comencen els processos d’exhumació, la família va visitar la fossa el setembre del 2018 i hi va col·locar una placa en la seua memòria. L’Ajuntament de València va aprovar la concessió de l’autorització per a iniciar les tasques d’excavació al Cementeri General al desembre.

El cas de Mariano Vicente i totes les ombres que hi ha al darrere ha sigut recollit i analitzat en el documental L’esclau del franquisme, produït pels periodistes Isabel Ginés i Carlos Gonga, amb el suport del Departament de Memòria Històrica de la Diputació de València. Els documentalistes recorren, a través dels familiars i dels municipis on va estar, la desaparició de l’agutzil des de la presó fins que va morir, passant pel camp de treball. El film explora els treballs forçats a què van haver de fer front els presos del franquisme, com el Canal del Baix Guadalquivir, “el pagament que Queipo de Llano dona als cacics que l’han secundat en el colp d’estat”, explica el catedràtic d’Història Contemporània Marc Baldó en el documental. Segons relata Ginés, era habitual que als camps de treball, “quan els presos no servien per a treballar, els deixaven anar. Quan els donaven la llibertat condicional, els enviaven lluny dels seus pobles; si estaven molt malalts, els donaven la llibertat abans perquè no moriren en un altre costat i no haver de fer-se càrrec” de la persona malalta.

Des que va eixir de la presó de Saragossa fins a la constància de la mort de Manolo Vicente hi ha certes llacunes. Ningú no sap del cert com i per què va arribar a València. “Ens estranya que mai no comunicara la bona notícia que l’havien deixat en llibertat i l’havien enviat a València perquè no el deixaven acostar-se al poble”, va explicar la neboda-neta quan es va localitzar la fossa. “La família es va assabentar [de la seua eixida] perquè, com que no es va presentar a la presó de València, la Guàrdia Civil va anar a la casa del poble a preguntar per ell”.

El Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica de València i els familiars de la víctima pensen que el seu cas podria formar part d’una trama de desaparicions, atesos els buits en la seua història. Matías Alonso, coordinador de l’associació, ha exposat que “juntament amb Mariano durant aquells dies hi van ingressar trenta persones iguals” i la seua hipòtesi és que van enviar l’home directament a morir, estranyat perquè en un hospital “puga haver-hi una persona cinc mesos ingressada que no escriga cap carta i que muira de fam”.