Jorge Olcina: “Tota la planificació territorial que es faça ja ha d’incorporar el canvi climàtic com un element a tindre en compte”

Les polítiques públiques que pretenguen mirar a llarg termini han de ser capaces d’atendre les coses urgents i importants. I el canvi climàtic, les conseqüències del qual ja són palpables, forma part d’aquest mateix grup. El catedràtic d’anàlisi geogràfica regional de la Universitat d’Alacant Jorge Olcina coordina amb el catedràtic de geografia humana de la Universitat de València Joan Romero l’estudi més gran sobre impacte del canvi climàtic a les regions mediterrànies: Cambio climático en el Mediterráneo. Procesos, riesgos y políticas, una obra col·lectiva editada per Tirant lo Blanch. La seua investigació adverteix les ciutats i les administracions públiques de la necessitat d’adoptar canvis urgents per adaptar-se al nou paradigma.

En conversa amb elDiario.es, Olcina considera un imperatiu que la planificació urbanística i les grans infraestructures tinguen en compte el canvi climàtic com un element més: “Hem de ser conscients que el canvi climàtic és una oportunitat per a començar a fer les coses bé”.

Hem passat de parlar dels efectes futurs del canvi climàtic a notar els presents: Les DANA, la sequera, les nits tropicals... Quin és l’escenari immediat?

Les tendències que estan veient-se de pèrdua de confort tèrmic i precipitacions seguiran. L’adaptació mediterrània del procés de calfament cada vegada és més evident.

En la presentació del llibre va afirmar amb rotunditat que el canvi climàtic ha de ser l’eix que vertebre les polítiques públiques aquest segle. Com adaptar les normes i les ciutats?

Ja tenim eines legals, com la llei de canvi climàtic estatal i l’autonòmica. Ací tenim orientacions de la manera de fer els processos d’adaptació i mitigació. La peça bàsica de tot aquest procés seran els municipis, l’escala local. Crec que els municipis haurien de començar a dissenyar els seus plans d’adaptació; és un full de ruta en què es decideixen en els pròxims anys, almenys en aquesta dècada, les actuacions des del punt de vista urbanístic, econòmic o sanitari per a incorporar-les a la gestió diària i reduir els efectes del canvi climàtic.

Quines línies haurien d’abordar-se en les lleis en tramitació?

Hi ha dos grans paquets de mesures: l’un són les mesures energètiques que persegueixen reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i incentivar les energies de tipus alternatiu, netes. Aquesta serà una línia important. Ací el Govern anirà marcant les pautes i les comunitats autònomes i els ajuntaments hauran d’anar aplicant els objectius marcats, des del Govern i des d’Europa.

D’altra banda, les accions d’adaptació. Ací hi ha molt de marge de treball per a les comunitats autònomes i municipis. Tota la planificació territorial que es faça ja ha d’incorporar el canvi climàtic com un element a tindre en compte; fins ara no ho han fet. Totes les ciutats hauran de canviar els seus sistemes de captació d’aigües pluvials; el tipus de pluja que tenim està canviant, cal redimensionar els sistemes de clavegueram, crear depòsits... Cal fer verdes les ciutats, plantar més arbratge en les voreres contra la calor estival, que serà més acusada, cal crear illes de frescor a partir de la vegetació, ampliar les zones verdes ha de ser una prioritat, especialment en el litoral, perquè la calor es fa cada vegada menys suportable. Cal adaptar els edificis per aprofitar la llum solar, que estiguen airejats, amb terrasses i terrats verds...

Aquests són instruments que haurien d’arrancar quan s’aproven les lleis. Però, en les actuacions que ja estan en marxa...

No cal esperar les lleis. Els ajuntaments en les seues ordenances urbanístiques ja tenen marge.

Ho comentava perquè hi ha infraestructures heretades d’èpoques anteriors, que ara estan en debat, en què els que plantegen introduir els criteris ambientals actuals es topen amb una certa reticència. Haurien d’aplicar-se aquests criteris que estan en la nova legislació a les actuacions que estan fent-se ara?

Sí. Les lleis el que faran és no deixar excusa per no fer-ho. Però els ajuntaments han de començar a planificar el seu futur tenint en compte el canvi climàtic. Sí o sí, la planificació territorial i urbanística ha de tindre-ho.

En l’informe introdueixen el concepte “mediterranització del canvi climàtic” Quines particularitats tenen les regions mediterrànies?

La mar està calfant-se molt. S’han calfat les aigües el doble que l’aire. Això està imprimint diversos efectes en elements del clima. Una pèrdua de confort tèrmic que prolonga la calor a les nits, altera les pluges, amb precipitació de tipus més torrencial.

Vosté ha pogut consultar l’esborrany de la llei autonòmica de canvi climàtic. Quina opinió li mereix?

He participat en el comité d’experts que assessoren en aquesta matèria. No n’he vist l’última versió –ha passat per diversos informes– però és més ambiciosa que l’estatal; obligarà els municipis a prendre consciència que el canvi climàtic és un problema que es pot resoldre.

Hi ha una certa discussió en la comunitat científica, amb uns sectors que advoquen més pels acords internacionals que per les accions menudes.

Jo crec que els acords internacionals tenen efectivitat menuda; està l’exemple de Kyoto i París i les emissions han augmentat. Si confiem en això, estem perduts. No podem quedar-nos de braços plegats, hem de treballar des de les escales en què tenim capacitat.

Creu que els parlaments autonòmics i el Govern estan preparats per a abordar aquesta qüestió? Comentava la consellera en la presentació la burocràcia eterna per a legislar la urgència; les comissions tarden anys a estudiar un tema...

És un tema relativament nou [en el legislatiu]. Anem una mica lents, no hi ha una consciència general; la classe política no té consciència de la urgència que suposa l’actuació. Caldrà anar imprimint velocitat en les actuacions. Estem en un context nou. Aquest procés no té retorn.

Considera que infraestructures o projectes com la V-21, l’ampliació del port de València, els nous PAI o PGOU tenen en compte aquesta perspectiva?

A priori no ho sembla. Són plans recuperats d’idees dels anys noranta, pensats en plena ebullició immobiliària. Això ha canviat; les transformacions urbanístiques i territorials no poden ser les d’abans. Com més tardem a entendre-ho, pitjor per a tots. Europa, en les seues normatives, ens ho impedeix. Hem de ser conscients que el canvi climàtic és una oportunitat per a començar a fer les coses bé. Les actuacions que ens recorden èpoques passades, quan considerava la gent que el territori era capaç de suportar-ho tot, s’han acabat.

De la mateixa manera que en la pandèmia hem vist que no es pot separar salut i economia, comencem a veure que el canvi climàtic tampoc pot deslligar-se de totes dues qüestions. No obstant això, fa la sensació que les anomenades polítiques verdes i la transició ecològica són fins i tot compartiments estancs, una conselleria que mira les altres. Com pot fer-se transversal?

Pel que fa a la governança, hem de tindre clar que una conselleria de canvi climàtic ha de tindre un rang just darrere del de l’alcalde o del president. És un rol important que ens ha d’acompanyar durant tot el segle.

El professor Joan Romero i vosté parlaven en la presentació de la necessitat de conciliar les coses importants i les urgents en aquestes dues crisis que s’han solapat. Com es pot aconseguir?

Si tot va bé, la crisi sanitària en breu deixara de ser tan urgent. Els objectius pròxims són clars, els fons europeus orientats a això, les polítiques econòmiques, sanitàries... han d’estar enfocades al canvi climàtic que havia començat abans de la pandèmia. Ja hi havia governs, sectors econòmics, que van començar a treballar en aquesta qüestió, com el turisme en municipis com Benidorm. Hem d’aprendre alguna cosa també de la iniciativa privada.

No obstant això, un dels debats d’aquesta setmana versa sobre el transvasament del Tajo-Segura contra la sequera, que no deixa de ser una conseqüència del canvi climàtic i no sobre el canvi de model agrícola.

En aquest cas cal fer seure les parts, govern central, regionals i sectors econòmics i explicar-los què passa. En un context de canvi climàtic cal buscar solucions per a gestionar bé l’aigua que tenim, solucions amb viabilitat futura. No podem enganyar la gent amb promeses de nous transvasaments que no arribaran; cal assumir que serà així.

Haurem de canviar el mapa agrícola valencià?

En principi, no. Però haurem d’adaptar les espècies a un context climàtic més àrid, més calorós. Cal anar reflexionant-ho, però no hem començat. Hem de buscar cultius idonis. No s’acabarà el cultiu, ni el turisme, cal evitar l’alarmisme, però cal asseure’s a treballar. Cal dir que el 2040 els models assenyalen això i que veurem per on pot anar. Asseure’s a parlar entra en la lògica democràtica.

En aquest moment d’emergència permanent, com ha sigut l’última dècada, té esperances que algú s’assega a parlar?

Si no es pot parlar, estarem en un conflicte permanent; que és el que es veu amb la guerra de l’aigua dels últims anys. El problema ha estat, no ho vam fer amb una situació de pluja favorable... Ara ve l’emergència, que és difícil de gestionar, en molts aspectes. La iniciativa privada a vegades va per davant: ho han fet alguns hotelers, cadenes de supermercats reduint els plàstics... Hem d’entendre que és un procés que ens afecta a tots.

Hem superat el negacionisme respecte del canvi climàtic?

Lamentablement no. Continua havent-hi interessos: hi ha governs que no donen suport als acords internacionals i és perjudicial. Però un 99% de la ciència i un percentatge ampli de la ciutadania, segons s’ha vist en estudis, assenyalen que el canvi climàtic és un element de preocupació per a més del 70% de la ciutadania espanyola, això ens dona esperança. La ciència va aportant arguments per a evidenciar l’evident: que el calfament està ací.