El “menjacapellans” Vicente Blasco Ibáñez: escriptor i impulsor de l’educació laica i popular a València

L’escriptor Vicente Blasco Ibáñez (València, 1867 - Menton, 1928) va ser un personatge clau de la cultura valenciana de principis del segle XX, probablement la figura més internacional després de Sant Vicent Ferrer i la família Borja. Republicà, anticlerical furibund i maçó, l’autor de best-sellers com Los cuatro jinetes del Apocalipsis, La barraca o La araña negra, va tindre un paper fonamental com a impulsor de la cultura i l’educació laica tres dècades abans que la breu experiència de la II República convertira en política d’Estat l’accés de les classes populars a les escoles públiques. 

“Es tractava de posar en marxa un projecte d’educació alternatiu que buscava un nou model educatiu i garantir l’accés de les classes populars en un moment històric en què la desescolarització era habitual”, explica per telèfon a elDiario.es el catedràtic de teoria i història de l’educació de la Universitat de València Luis Miguel Lázaro, autor de La nueva Atenas del Mediterráneo. Vicente Blasco Ibáñez, cultura y educación populares en Valencia (1890-1931), editat fa poc per la Institució Alfons el Magnànim.

Lázaro ha passat més de 15 anys estudiant la creació de les escoles laiques i de la Universitat Popular per part del moviment republicà blasquista a València, a l’inici del segle XX, una època d’hegemonia de l’Església catòlica en l’educació. El popular escriptor va concloure que l’“única manera de modernitzar Espanya passava per un projecte d’emancipació popular per als sectors socials menys afavorits que no tenien pràcticament accés a l’educació”, afirma l’autor de l’estudi.

València patia a principis del segle XX uns índexs d’analfabetisme inquietants: el 48% dels homes i el 64% de les dones eren analfabets (en la dècada de 1930 va baixar al 24% en el cas dels homes i al 34% en el de les dones). El pensament de Blasco –“un personatge en el sentit literari, polièdric, multifacètic i complex”– bevia de la tradició del pensament anarquista i del republicanisme i de la maçoneria, de la qual va formar part. 

“Tot aquest univers ideològic al final acaba traduint-se en un model escolar de caràcter alternatiu als sectors més conservadors i integristes”, defensa el catedràtic Luis Miguel Lázaro, que incideix en l’originalitat de Blasco pel fet d’“enllaçar” amb les propostes de modernitat d’altres països europeus i els Estats Units. “Et mires les pastorals de la jerarquia catòlica a Espanya i Europa i sempre responsabilitzen la maçoneria dels intents de subvertir la democràcia”, postil·la l’investigador.

L’autor també repassa els models d’escoles racionalistes i de renovació pedagògica, així com el component antiautoritari en què “la disciplina no siga preocupació central del docent”. Així doncs, sota aquest prisma el moviment blasquista crea la primera Universitat Popular a València el 1903 i desenes d’escoles laiques tant a la ciutat com en la resta de la província. Lázaro ha bussejat en l’hemeroteca, especialment en les pàgines del diari El Pueblo, per reconstruir l’esdevenir d’escoles laiques de nova creació com les de Carlet, Xest, Sagunt, Catarroja o Cullera, entre moltes altres. 

L’estudi també repassa el paper de Blasco Ibáñez com a editor al capdavant de Prometeo o Sempere, les editorials que, a un preu mòdic, injectaven en el mercat milers d’exemplars de les seues pròpies obres i d’autors “que lligen les elits progressistes de la burgesia europea”. “És una obra intel·lectual, comercial i cultural de primer ordre”, destaca Lázaro. “Parlem de milers d’exemplars posats en circulació, aquesta faceta de difusor de la cultura cal veure-la de manera global, inclou el suport a l’escola popular, a l’educació per a adults, a la lectura i l’aposta per l’autodidactisme en el context d’analfabetisme”, afig el catedràtic de la Universitat de València.

Malgrat les dificultats econòmiques i l’oposició de la jerarquia eclesiàstica, el moviment blasquista va propiciar un impuls important a la cultura popular. “El que batega en Blasco és un impuls clarament il·lustrat, en què coincidia amb el seu admirat Voltaire i, de fet, una de les primeres obres que va editar va ser el Diccionari filosòfic”. 

L’autor de l’estudi celebra que s’haja aconseguit un consens tardà en la societat valenciana per a reivindicar la figura i el llegat de Blasco Ibáñez. “Ha sigut un home maltractat durant molts anys, per a la dreta era un ‘menjacapellans’, els socialistes durant molts anys no el veien bé i l’esquerra nacionalista tampoc li tenia afecte, perquè els republicans sempre han sigut molt jacobins”, explica Lázaro, que destaca l’excepció de l’escriptor Joan Fuster, qui si que va reivindicar la seua figura com un “fora de sèrie”.