La pandèmia que va agreujar la bretxa laboral de gènere: més atur, menys ingressos, més vulnerabilitat per a les dones

La crisi econòmica derivada de la COVID-19 ha tingut un fort impacte de gènere que suposarà un increment dràstic en la feminització de la pobresa si l’Estat no activa els mecanismes necessaris per a frenar-la. Les dones van concentrar el 60% de l’augment d’atur, però ja eren el 47% dels treballadors actius. La taxa d’ocupació de les dones –proporció de dones que ocupen un lloc de treball – és inferior en més de 10 punts percentuals a la taxa dels homes; de cada deu dones en edat de treballar, només quatre estan ocupades, una tendència que arrossega dècades.

L’augment de l’atur entre les dones ha sigut notablement superior al masculí, amb 268.000 parades més i 194.000 aturats nous en els 14 mesos de convivència amb la COVID-19. Això situa la taxa d’atur de les dones en el 18,13% i la dels homes, en un 14% i feminitza el risc de pobresa. “La taxa d’atur sempre ha sigut més alta en les dones que en els homes; la pandèmia l’augmenta”, explica l’economista Vicente Castelló, autor de l’estudi sobre bretxa de gènere durant la pandèmia de la Càtedra Prospect CV 2030.

La vulnerabilitat s’agreuja a mesura que el perfil de treballador s’allunya de l’homo economicus d’Adam Smith: les dones amb nacionalitat espanyola suposen un 16% de l’atur, mentre que les dones estrangeres en són un 31%, pràcticament el doble. També en la precarietat hi ha escalons, però es fan cap avall. A l’equació, assenyala el professor, caldria afegir la situació de les dones treballadores de la llar, “les oblidades” de la crisi de la pandèmia: “Moltes d’elles sense drets arrisquen la seua integritat i el seu treball per no perdre l’ocupació. Si la seua situació ja era complicada, en el context actual, empitjora encara més, ja que normalment no tenen dret a cobrar prestacions per desocupació”, subratlla. Les migrants –sensepapers– queden fora de l’estadística i de la protecció social, com les que treballen en l’economia submergida.

La crisi financera que va arrancar el 2007 va afectar principalment sectors masculinitzats –banca, construcció, indústria–, mentre que aquesta s’ha acarnissat amb el sector serveis i el turisme, àrees precàries i fortament feminitzades. “L’evidència disponible posa en relleu que la naturalesa d’aquesta crisi és diferent de les recessions anteriors, en què els sectors més afectats tenien més presència dels homes, com la construcció o la indústria. Aquesta vegada ha tingut més incidència negativa en el sector serveis, l’activitat dels quals requereix un nivell d’interacció social elevat, amb més proporció de dones respecte dels homes; en concret, en personal domèstic amb un 87%, comerç al detall (amb un 61%), hostaleria (54%), activitats administratives i financeres (54%)”, indica l’estudi.

La pandèmia ha sacsejat els febles fonaments del mercat laboral espanyol i n’ha engrandit les bretxes. Castelló, també professor convidat de la Universitat Lumière de Lió i membre de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local, identifica dos tipus de segregació en el mercat laboral: la vertical i l’horitzontal; o, col·loquialment: el sostre de vidre i la bretxa salarial. En els contractes a temps parcial involuntari són majoritàries les dones, amb un 73% del total segons les seues dades, recaptades de l’Institut Nacional d’Estadística. “Això repercuteix negativament en el desenvolupament de les seues carreres professionals, la seua formació, el seu dret a una pensió i les seues prestacions per desocupació com, així mateix, en la bretxa salarial”, una variable a tindre en compte a l’hora de calcular les pensions i que llastrarà les de les dones.

La taxa de temporalitat contínua sent més elevada en les dones que en els homes: un 25,8% davant del 21,9%, una característica dels nous llocs de treball, apunta el professor, que considera que “la temporalitat ja no és una opció escollida lliurement pels treballadors, sinó, directament, l’estil de vida de cada vegada més persones”. Una altra de les dades que utilitza l’economista per a recolzar la seua afirmació és el nombre d’hores treballades, atesa la fluctuació del mercat a causa de l’alteració en les restriccions. El nivell d’activitat va retrocedir de manera molt acusada des del primer trimestre del 2020 en l’ocupació de les dones, amb una pèrdua del 9% d’hores davant del 6,8% dels homes. D’aquesta manera, els seus ingressos s’han reduït molt més (15%) que el dels homes (11%), segons els càlculs de l’Organització Internacional de Treball recollits en l’informe.

De l’Estat depén que la corba de la precarietat augmente o descendisca i dels contribuents i la política fiscal tindre un estat de benestar potent o fràgil; low cost. L’economista assenyala com a urgent habilitar mecanismes que facen fàcil l’accés als recursos públics d’atenció primària, la dependència o la infància perquè no continuen recaient sobre les dones, que suporten l’anomenada doble jornada, així com altres canvis d’índole sociocultural, com inculcar la corresponsabilitat familiar i domèstica. A curt termini, marca, els objectius han de ser la recuperació de les taxes d’activitat i d’ocupació; a mitjà termini, els objectius han de configurar-se a aconseguir la plena equiparació de dones i homes quant a la seua participació en el treball remunerat, “una igualtat d’oportunitats real i efectiva”, amb mesures de suport i reforç de les polítiques actives d’ocupació –que requereixen una revisió exhaustiva, segons l’expert–. Castelló se serveix de Stendhal per a emfatitzar que “l’accés de les dones a la igualtat perfecta doblaria el potencial intel·lectual del gènere humà” i de l’economista Joseph Stiglitz per a preguntar-se “Com es pot pretendre que el millor mitjà d’augmentar el nivell de vida siga adoptar polítiques concebudes per a disminuir-lo?”. Així doncs, la igualtat econòmica no és una qüestió merament numèrica, sinó una mesura de cohesió social.