La província de València lidera les pujades del preu de lloguer a Espanya en l'última dècada

El reportatge que fa poc vam publicar en elDiario.es sobre una dècada de pujades sense treva del lloguer evidencia la dimensió estructural d’una realitat que transcendeix la mera conjuntura econòmica: la consolidació de l’habitatge com un actiu financer en detriment de la seua funció social primària, que és la de ser una llar per a les persones. Però aquesta situació no és recent, perquè és el resultat de les polítiques d’habitatge que, sense dependre significativament del partit en el govern, han seguit la mateixa línia: un mercat d’habitatge privat, amb un parc d’habitatge públic mínim, molt per darrere de la mitjana europea. L’evolució del mercat d’habitatge evidencia que, actualment, la província de València s’erigeix en el paradigma d’aquesta crisi a l’Estat espanyol.

La magnitud del fenomen

Les dades mostren una bretxa enorme entre el que costa viure i el que es cobra. Nombrosos informes han assenyalat que el preu de vida puja més ràpidament que els salaris. L’Institut Nacional d’Estadística ja va advertir el 2025 que la Comunitat Valenciana liderava les pujades dels lloguers al país, amb la ciutat de València acumulant un augment de quasi el 30% entre el 2015 i el 2023. D’altra banda, l’anàlisi de la Universitat Politècnica de València mostra que els lloguers a la ciutat de València s’han disparat un 78% en cinc anys només (del final del 2019 al final del 2024). Això ha empés el preu mitjà en la capital per damunt de 17 €/m². Aquesta pujada de preus xoca frontalment amb uns salaris que, ni de lluny, han crescut a aquest ritme.

La coexistència paradoxal de l’èxode rural i l’èxode urbà

Moltes persones, en vista de les pujades imparables de preus de lloguer, van haver de migrar de la ciutat als municipis confrontants; o, fins i tot, més lluny. La publicació d’elDiario.es que hem esmentat al començament conté un mapa interactiu que permet veure quant ha crescut el preu mitjà dels lloguers —el valor central en ordenar totes les dades de més a menys, és a dir, la meitat dels lloguers són més cars i la meitat, més barats— des del 2015 fins al 2024 en cada secció censal (la unitat administrativa més menuda) de la major part de les ciutats espanyoles. Per a comoditat seua, a continuació figura el mapa en qüestió, encara que recomanem consultar la publicació original per a obtindre una imatge més completa del fenomen.

Fuente: Ministerio de Vivienda

Després de consultar la part del mapa corresponent a la província de València, s’ha detectat que moltes seccions censals de la capital presenten increments pròxims al 100%, superant aquesta barrera en alguns casos (a Ciutat Vella, l’Eixample, la Saïdia, el Cabanyal, els Poblats Marítims, entre altres). Increments similars són observables en els municipis més pròxims a València. Per exemple, a Castellar-l’Oliveral el preu mitjà de lloguer va passar de 228 € el 2015 a 500 € el 2024; en algunes seccions censals de Xirivella, Mislata, Paterna o Burjassot, les xifres són molt semblants. Però si ens allunyem encara més… la història continua sent molt semblant, especialment en els casos dels municipis que estan ben connectats amb València per tren o metro: Silla, Alfafar, Torrent, Godella, Alboraia, Xest… També destaquen molts municipis costaners, com Dénia, Cullera, Miramar, Sagunt… Són tants els municipis que van experimentar un augment exponencial de preus de lloguer que, en essència, resulta més fàcil indicar les zones on els preus no han pujat tant.

Per a donar una imatge aproximada, el creixement de preus no ha sigut tan dràstic, en termes generals, en les zones següents. Pel sud de València, a partir de Benifaió; pel sud-oest, passant Torrent, Alaquàs i Aldaia; per l’est, a partir de Manises i Quart de Poblet; pel nord-oest, a partir de Bétera; pel nord, entre Sagunt i València, en algunes seccions censals de Massamagrell o Museros, entre altres. No obstant això, convidem a consultar amb deteniment el mapa interactiu per a accedir a una panoràmica més completa i precisa de la situació.

Les regions més allunyades de la capital també han experimentat un augment considerable dels preus de lloguer, però aquest ha sigut més moderat. Primer de tot, advertim que no disposem de (prou) dades sobre algunes seccions censals (o, fins i tot, municipis sencers): com més lluny de la capital i de la costa, menys dades hi ha.

Per anar acabant, tornem un moment al panorama general espanyol. No podem perdre de vista que la pujada dels lloguers continua afectant municipis de totes les grandàries: no hi ha cap subgrup els valors del qual hagen crescut, en conjunt, menys del 40,2% o més del 49,5% (per a més informació, consulteu la imatge de la portada).

Així mateix, en termes relatius, el lloguer puja de manera bastant similar en les zones més cares i més barates: entre el 41,4% i el 46,3%. Això es veu en el gràfic següent:

En definitiva, veiem que el problema de l’habitatge no és una cosa del moment de cicle econòmic. Tot indica que estem en una situació diferent de la de la bambolla immobiliària. Afig llenya al foc el fet que, en realitat, no és que falte habitatge a Espanya, sinó que la immensa majoria de les persones volen viure en unes zones molt concretes, que normalment coincideixen amb les grans ciutats, les seues proximitats, així com les regions costaneres. Mentrestant, veiem centenars de pobles amb nombrosos habitatges buits i deteriorats.

Per a revertir aquesta emergència residencial, és imperatiu un canvi de paradigma profund. Per a fer-ho, caldria intervindre, de manera efectiva, per a frenar l’especulació rendista i apostar per la creació d’un parc públic d’habitatge massiu i no privatitzable. Aquests són els únics camins rals per a tornar a les cases la seua única funció legítima: ser una llar per a viure-hi.