‘Memòria de l’oblit’: un llibre que analitza la repressió franquista a la Safor a través de les històries personals

Dimarts passat 14 d’abril, coincidint amb la commemoració del Dia de la República, la sala gran de la Casa de la Marquesa a Gandia va ser escenari d’una assistència multitudinària. L’acte, avalat per la regidoria de Memòria Democràtica i el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell, va acollir la presentació del llibre Memòria de l’oblit. La repressió franquista a la Safor, de la fotoperiodista Eva Máñez.

L’obra recull testimoniatges de les persones represaliades a la comarca, així com dels seus familiars a la recerca de “la veritat, la justícia, la reparació i la garantia de no repetició”. A més, fa un recorregut pels llocs que van ser especialment significatius durant la postguerra: el port de Gandia, pel qual van fugir (o, almenys, ho van intentar) nombroses persones vinculades a la II República; les muntanyes de la Safor, que van ser el testimoniatge de l’estraperlo i de la resistència dels maquis; el cementeri de Gandia, en què van ser executades i enterrades en fosses comunes, almenys, 66 persones; entre altres.

No hi ha dubte que el model espanyol de transició cap a la democràcia presenta mancances greus pel que fa a les polítiques de memòria i reparació. Durant l’entrevista amb l’autora, Máñez va explicar com el pacte d’oblit va consolidar una impunitat prolongada en les institucions de l’Estat: “En aquest país, vivim una anomalia democràtica; és a dir, quan va morir el dictador Franco, ho va deixar tot lligat i ben lligat, i llavors el que va continuar van ser 50 anys d’impunitat”. Aquesta falta de depuració institucional va paralitzar durant dècades les exhumacions i la investigació pública dels crims. Segons exposa la fotoperiodista, el viratge cap a unes polítiques de memòria democràtica efectives és molt recent, perquè l’assumpte no es va atendre en l’àmbit públic fins al començament del segle XXI.

Maltractament institucional i ocultació de crims de lesa humanitat a Gandia

La repressió a la Safor, que va seguir patrons similars en la resta d’Espanya, revela una microfísica del poder orientada a la neutralització de les persones dissidents, siga mitjançant el seu ingrés a la presó, desterrament o execució. Però això no és tot, ja que el modus operandi de l’Administració franquista també va estendre el castic als seus familiars, que van patir físicament i psicològicament, sent exclosos dels espais de socialització o propiciant la desmemòria dels seus familiars dissidents. Una història molt paradigmàtica de tot això és la de la fossa de Gandia, que albira una estratègia deliberada d’invisibilització dels que es van mostrar dissidents al règim. Eva Máñez conta que es tracta d’“una història de maltractament institucional brutal, perquè des del primer moment es tiren seixanta-sis persones a la fossa i aquesta es tapa amb un bloc de nínxols, a propòsit, perquè no es puga localitzar”.

Obstaculització judicial i crims de lesa humanitat

Un dels aspectes més crítics que aborda l’autora és el paper contemporani del poder judicial davant les exhumacions. Quan els antropòlegs forenses identifiquen signes evidents de morts violentes, els jutjats espanyols tendeixen a arxivar les causes argumentant la prescripció dels delictes, contravenint consensos del dret internacional que tipifiquen els crims de lesa humanitat d’imprescriptibles. Aquesta barrera es va manifestar amb especial cruesa a Gandia, on es va ordenar retindre les evidències forenses, agreujant el trauma de les famílies, que pateixen “un dolor equiparable a la tortura”, confirma la investigadora. Així mateix, denuncia que un jutge “té aquestes restes òssies segrestades fins al dia de hui, impedint que les famílies puguen fer l’acarament d’ADN”. A més, a alguns familiars de les víctimes se’ls va exigir un pagament de 8.000 € per a formar part del judici com a part interessada. Aquesta situació demostra com les estructures burocràtiques poden continuar actuant com a garants del pacte d’impunitat, resultat de la Transició.

La biopolítica de gènere en la repressió

L’obra de Máñez destaca també per incorporar una anàlisi de gènere rigorosa que evidencia com la dictadura va aplicar un model de control biopolític sobre les dones. La violència institucional no castigava únicament la seua ideologia, sinó que buscava disciplinar els seus cossos per a restaurar el model patriarcal nacionalcatòlic. L’autora descriu detalladament aquesta repressió estructural: “Les dones patien un tipus de violència específic pel fet mateix de ser dones; una violència que atemptava contra la seua feminitat. El franquisme tenia un concepte de la dona molt tradicional: ha de ser la mare, ha de cuidar la llar… Llavors, aquest règim nacionalcatòlic feia culpables les dones de no mantindre l’ordre moral dins de les seues llars”. Això esdevenia en alguns castics específics per a les dones, com la rapada de cabells, la ingesta d’oli de ricí i, consegüentment, l’obligació de passejar pel poble mentre les seues veïnes i veïns els cridaven i els escopien, cosa que servia com un exemple per a la resta de les dones. Era una manera de mostrar que “no faces el mateix o seràs la pròxima”. Així era la pedagogia del terror franquista, que utilitzava la humiliació corporal per a sotmetre tota la comunitat.

La presentació de l’obra va concloure amb un homenatge col·lectiu a les víctimes, als seus familiars i a les associacions memorialistes. Eva Máñez ha subratllat: “Vull donar les gràcies a les persones que han participat en el llibre; han sigut supergeneroses per compartir històries que estaven en la família, ocultes i silenciades […] les seues històries no són només de la seua família, sinó que pertanyen a un relat de tota la comarca”. L’autora espera que “aquest llibre servisca també per a les futures investigacions com, per exemple, sobre l’Escola Pia, que a penes va ser investigada, i on va estar presa molta gent”. L’èxit de la presentació demostra l’interés de la ciutadania per reescriure una història silenciada, però, aquesta vegada, des dels paràmetres de la veritat, la justícia i les garanties de no repetició, evidenciant que l’estudi crític del passat és ineludible per al sanejament democràtic del present.