Visita a Foz Côa

No sé perquè, no trobava mai el moment per fer el viatge. Està lluny, però no és excusa. Quan, per fi, aquests darrers dies festius de la Pasqua he pogut anar-hi, m’he quedat meravellat de la naturalesa d’aquella regió i he pogut ampliar amb més detalls i il·lusió eixes coses que coneixia difusament.

Als inicis dels anys 90 del segle passat, en un lloc molt remot de Portugal, a punt d’arribar a la frontera amb Espanya, van començar les obres per construir la que anava a ser la major presa d’Europa (almenys segons la propaganda oficial). Eixe lloc que confronta amb la província de Salamanca, cap al nord-oest, quasi arribant a la de Zamora, estava prop d’on el Duero (Douro pels portuguesos) deixa de servir de frontera entre dos països veïns i s’interna per la terra de Camoens, de Pessoa i de Saramago. Frontera tant omnipresent pels portuguesos com ignorada pels espanyols en general. Com en la zona que separa els dos estats, en el primer tram íntegrament portuguès del riu, el seu recorregut es fa per una vall encaixonada i, al mateix temps, envoltada per una naturalesa sorprenentment mediterrània i absolutament fastuosa, desbordant, magnífica, que ha sobreviscut gràcies a les abruptes pendents i a formar part d’un territori que durant els segles ha suportat inacabables guerres, que els espanyols ignorem i els portuguesos tenen marcades en l’ànima.

Ara, la part espanyola que confronta Portugal, junt al Duero i l’Àgueda (un dels seus afluents) és un enorme parc natural, Arribes del Duero, i la part portuguesa constitueix el parc del Douro Internacional. Juntes, aquestes dues àrees constitueixen un dels parcs naturals transfronterers més grans d’Europa.

L’àrea espanyola abasta zones de Zamora i Salamanca i la portuguesa, es perllonga per un grapat d’àrees protegides de menor entitat, tot resseguint cap al sud el traçat del riu Cȏa, fins arribar al naixement d’aquest afluent del Douro, prop de la Serra da Estrela, altre parc natural portuguès. Una extensa àrea que, a l’immens patrimoni natural, afegeix el valor històric, arquitectònic, etnològic, cultural i també vinícola, oleícola i d’altres explotacions humanes, que han sabut conviure amb la natura i suportar les guerres, conformant una enorme llesca territorial que ha passat reiteradament d’Espanya a Portugal i viceversa.

El poble de Vila Nova de Foz Cȏa està ubicat just al costat d’on el riu Cȏa, contravenint les ingènues suposicions dels qui no saben interpretar mapes, corre de sud a nord fins trobar-se amb el Douro (que després anirà cap a la mar, buscant Oporto). També entre escarpades vessants pletòriques de boscos, de vida de tota mena, vegetal i animal, el Cȏa viatja entre canons fins abocar al riu més cabdalós que ara travessa Portugal. Allí mateix se’ls va ocórrer a eixos salvapàtries que cobren d’importants multinacionals, construir el somniat magatzem d’aigua amb una immensa presa que tindria més de 100 metres d’alçada i que volia cobrir una enorme distància entre les dues ribes del riu. Per a què? Com les altres preses (unes 8, si no compte mal) que hi ha al riu Duero en la frontera entre els dos països ibèrics, pretenia generar electricitat, que no abastiria als pobles i territoris veïns, sinó que se’n aniria lluny d’allí, com en els altres casos, per assegurar el “progrés” de llunyanes terres costaneres, on viu molta gent, on es fan els grans negocis de la construcció d’habitatges sense mesura, encara que no siga per oferir casa als habitants locals, sinó a aquells que la poden pagar, siguen d’on siguen (“rics del món, uniu-vos, que la vostra internacional és la més potent”). Però a més, els somnis humits dels polítics d’aquella època portuguesa volaven més alt i més lluny i volien oferir més glòries a Portugal, a més de “progrés”, benestar, riquesa (pobres, absteniu-vos, no estic parlant de vosaltres) mitjantçant la brillant i hidràulica idea de fer un immens transvasament fins al Teixo (podeu llegir Tajo) per multiplicar els beneficis de les grans i poderoses empreses implicades (“bussines as usual”).

Al 1990 van començar les obres amb l’aplaudiment de molts portuguesos de bona fe i mala informació, i també de la gent més major del poble de Vila Nova, que estaven convençuts que allò els donaria aigua (pobres, molts eren ja molt majors i analfabets, i no llegien la lletra menuda: aquella presa no era per donar-los ni una gota a ells, això estava escrit ben clar).

Aviat va començar una desigual oposició al projecte, liderada per una part de veïns, els més joves, molts d’ells quasi xiquets, que no entenien els beneficis, ni la lògica d’aquell negoci que feien senyors molt rics i que a ells només els deixava un territori desolat. Un futur molt pobre. I ells volien viure allí i tindre futur allí mateix i no haver d’anar-se’n, com ja havien fet molts dels pobladors d’aquelles zones muntanyoses a les darreres dècades. Però el negoci, la destrucció ambiental, anava sobre rodes, perquè els pobres “Davids” de la comarca i voltants eren poca cosa davant els “Goliats” vestits de Prada i altres sastres de prestigi.

De sobte, un investigador que vivia en altra zona no molt llunyana i que era expert en gravuras paleolítiques (gravats fets en la dura pedra) com les que ell havia trobat al seu poble a uns quants kilòmetres d’allí, va escoltar a un pastor que afirmava que gravures com les seues, en tenien allí a pilots, i que ningú no els feia ni cas. De sobte s’obri el meló. Estem davant d’un conjunt arqueològic que té entre els 15.000 i 25.000 anys d’antiguitat, paleolítics. Possiblement el més important d’Europa, com s’ha sabut després. Amb aquesta informació, tot va canviar. No va ser fàcil. No va ser gens fàcil. Goliat tenia molts diners i molts advocats, dels millorets, i “experts” en arqueologia, que afirmaven que les gravures les havien fet uns xiquets o uns pastors, amb mala fe, per blocar el meravellós projecte que anava a donar tant de diners als seus amos. Però no va colar.

Existeix la ciència, els experts de veritat i la gent indignada quant li volen prendre el pèl. Les manifestacions es van multiplicar i estendre durant anys, mentre les obres estaven paralitzades per l’escàndol. Després, cap a finals de la dècada i ajudats pel fet que era primer ministre un encara jove Antònio Guterres (actual secretari general de l’ONU) les obres es van paralitzar definitivament, i les gravures es van declarar patrimoni de la Humanitat i, finalment, van formar part de zones ambientalment protegides. Goliat se’n va anar a altre lloc a fer els seus negocis (as usual).

I que va passar amb el poble? Es van enfonsar en la misèria com profetitzaven els representants de Goliat, els polítics ben “untats” pel mateix Goliat i els mitjans d’informació “totalment imparcials”. Doncs no.

La zona i el poble en concret estaven afectats pel despoblament com tantes parts del Portugal despoblat (no sé si us sona açò), però després de la protecció de les gravures i del territori dels voltants, allò va canviar. El poble i l’entorn és dels pocs que estan recuperant població i activitat econòmica. Els vins, de gran qualitat, però pèssimament gestionats anteriorment, que no donaven a penes per a res, s’han revaloritzat i es venen a un preu molt més elevat, i les bodegues s’han multiplicat i renovat. El turisme (ben regulat, centrat en la natura i la cultura, compatible amb la conservació del medi i respectuós amb els habitants, sense desmesures ni Goliats turístics, ha permés que molts veïns (i gent que arriba de fora) troben ara empleament en diferents àrees vinculades. Agricultura i industria del vi, restauració i activitats turístiques, ambientals i esportives; o com a guies i treballadors en relació al Museu. Un edifici ben dissenyat i molt ben integrat paisatgísticament, i que manté, no sols una magnifica informació científica sobre arqueologia i natura, sinó també sobre el procés cívic que va salvar tot aquell patrimoni i del que he extret part de les informacions que ara he resumit. El poble es viu, la natura no ha mort; brota esponerosa i es regenera i es reconstrueix sobre algunes de les destrosses ja fetes, reconstruint boscos magnífics. El patrimoni de les gravures brilla a nivell internacional i està molt ben preservat. Ironies del destí, els empleats del museu em vàrem explicar que altres poblacions no tant llunyanes, que van acceptar (o els van imposar) la construcció de grans embassaments estan ara molt més despoblades i arruïnades. És el que el meu interlocutor denominava “la maledicció dels embassaments”.

Tot açò que us he contat és el que jo vaig començar a escoltar als primera anys d’aquest segle (van aparèixer noticies en diaris i televisions) i em vàren generar una meravellosa esperança. Volia conèixer-ho. Volia saber, de primera mà, el que havia passat. Volia entendre-ho bé, documentar-me, saber detalls, conèixer tots els elements (m’he emportat cap a casa unes botelles del vi anomenat “gravuras”).

Estic convençut que aquesta és una magnifica lliçó per a que aprenguem aquells que fan creure (ells bé que saben que és mentida) que el progrés ha de passar sempre per regalar més diners als Goliats. Per mi el cas de Foz Cȏa demostra que un model de desenvolupament rural, respectuós amb la natura, la cultura, els ecosistemes i els seus habitants, és possible. Combinant activitats tradicionals i turístiques, ben orientades i regulades i complementades amb actuacions de preservació, millora i reconstrucció del patrimoni cultural i natural. Ací, a casa nostra, podríem aplicar-ho en molts llocs, però encara hi ha molta gent que, o no sap llegir, o te molt males idees.

No puc evitar recordar com, encara no fa molt, es va frustrar a les nostres comarques del Maestrat i els Ports, i les àrees veïnes de Terol i Tarragona, un projecte de desenvolupament rural que possibilitava i justificava una bona protecció del territori i del seu patrimoni cultural i etnològic i que hagués pogut parar els peus a l’actual onada d’instal·lacions industrials mal ubicades (sota l’enganyós rètol de “renovables i sostenibles”. El moviment d’oposició, en aquest cas no va ser a les agressions ambientals, sinó a la protecció de la natura i el patrimoni, va ser unflat per Forestalia, la empresa de biomassa forestal i instal.lacions energètiques que ara s’està descobrint que actuava il·legalment i amb resultats destructius. Malauradament, alguna gent local no va saber veure aquest perill i va despreciar massa ràpidament la proposta alternativa, o no ho va saber veure, i l’opció de protecció va ser avortada. Però això dona per a un altre article.