Nuclears: haurem de rectificar els libres de text?

Durant uns 35 anys he estat professor de secundaria, impartint classes de Biologia i Geologia i temàtiques relacionades com ara Ecologia, Ciències de la Terra i del Medi ambient i altres.

Els llibres de text emprats com a material de classe o com a complementaris, parlaven de les energies renovables (com la solar i l’eòlica) i les no renovables, com el petroli i el carbó. L’energia nuclear figurava, òbviament, en el segon grup.

Recentment, però, algunes administracions i alguns polítics finançats per empreses implicades en el tema, ens sorprenen amb la “novetat” de que l’energia nuclear és renovable, o sostenible, o neta. Aquests tres adjectius no són equivalents, però alguns mitjans de comunicació juguen a la confusió, mesclant-los i, en ocasions, trobant equivalències. Cal aclarir, ja d’entrada, que les nuclears, si no són netes ni renovables, difícilment podran ser sostenibles.

Què passa? Haurem de rectificar els llibres de text i manuals més especialitzats i documentats per adaptar-los a la “nova realitat” i a l’ús manipulat i mentider dels conceptes científics i tècnics?

Comencem pel concepte “renovable”. La font d’energia de les centrals nuclears de fissió (les que ara existeixen) necessiten com a “combustible” un material limitat i de cap manera renovable, l’urani.

Per tant, ja es pot descartar d’entrada que aquesta energia siga renovable. Però a més, el mineral d’urani és molt escàs i molt mal repartit entre uns pocs països. Per si no fora prou, el mineral obtingut de les mines s’ha de tractar amb procediments molt tecnològics i cars que pocs països poden permetre’s. També les pròpies centrals nuclears impliquen una sèrie de tecnologies molt sofisticades i cares que tampoc estan a l’abast de molts països, ni molt menys; ni tampoc els processos posteriors (i inevitables) de tractament del combustible emprat, convertit ara en residu. Per si algú encara no ho tenia clar, l’estat espanyol forma part d’eixa gran quantitat de països arreu el món que depèn dels pocs països “afortunats” que disposen de suficients recursos minerals, tecnologies de preparació del combustible, construcció de centrals i tractament posterior i magatzematge “definitiu”. En resum una energia ni renovable, ni endògena. No ens dona cap autosuficiència energètica, en cap sentit.

Tampoc és una energia neta, malgrat el que diuen els defensors i propagandistes ben remunerats del sector nuclear. Si considerem tot el cicle d’aquesta energia (com s’ha de fer sempre, si volem jugar net i clar amb les dades, els conceptes i les realitats), resulta molt bruta i contaminant.

L’extracció del mineral és un procediment molt contaminant, és a dir, brut i tòxic, molt perillós. Aquesta fase del cicle nuclear, i les següents, impliquen processos industrials que requereixen molta energia i que, ara per ara, prové de fonts tampoc renovables i que, a més de contaminants, generen quantitats considerables de gasos d’efecte hivernacle (els responsables del canvi climàtic). Naturalment els materials s’han de transportar (de manera especialment cara, degut a la seua perillositat i riscos associats) amb vaixells o camions que acostumen a funcionar amb derivats del petroli; per tant, també contaminats, tòxics i promotors del canvi climàtic. Finalment, i per no fer-ho més llarg, està el tema dels residus produïts; el que es considera com el “taló d’Aquiles” d’aquesta meravellosa font d’energia “quasi màgica” per alguns. Cada central nuclear, origina cada any centenars de tones de materials radioactius que s´han de tractar com el residu més perillós que existeix. Tot açò, clar està, és un procés molt car i contaminant, a més de potencialment molt perillós. Els residus menys radioactius es poden soterrar o magatzemar en cementeris nuclears (quina paraula més angoixant) en uns quants dels pocs dipòsits existents que han d’estar ben vigilats, durant dècades, fins que baixe el nivell de radioactivitat. Però els residus d’alta o molt alta activitat (el combustible emprat, convertit en perillosíssim residu) que també representen moltes tones anuals per central atòmica i que pot estar actiu durant molts segles. Aquest residu es pot “reciclar”, en part, el plantes molt específiques (a l’estat espanyol no hi ha cap) que són molt cares, que també emiteixen gasos contaminants i d’efecte hivernacle, i que s’han de controlar de manera extraordinària, perquè un dels possibles reciclatges consisteix en fabricar armes nuclears de destrucció massiva.

Però el gros dels residus, que al llarg dels anys sumen centenars i milers de tones altíssimament radiactives, no té cap destí definitiu.

Després d’anys de errades i mentides en relació a la “solució definitiva” dels residus, s’ha de reconèixer que encara no està en funcionament cap magatzem, en cap lloc del món, (que hauria de ser en profunditat, en zones amb una geologia molt especial i una estabilitat tectònica impecable, a més d’altres condicions). En aquest tema als ciutadans d’a peu ens han enganyat repetidament al llarg de les dècades ominoses de l’energia nuclear. Primer els residus es llaçaven a les segures profunditats de les simes marines (en la proximitat de Galicia hi havia una d’eixes meravelles) Resultaven molt segures (per a la publicitat pronuclear) fins que el impagable J. Cousteau va filmar els segurs bidons nuclears d’elevada protecció, oberts com a ostres gegantines i malèfiques, obertes de bat a bat i esbargint la radioactivitat als oceans (amb un segur retorn a les aigües més superficials i fins i tot a les taules dels restaurants, gràcies a les cadenes tròfiques i a la pesca internacional, cada vegada més exhaustiva i industrialitzada). Després el segurs bidons metàl·lics, no tan incorruptibles com tots voldríem, van ser ubicats en llocs profunds, ja en terra, a ser possible en mines de sal abandonades on es pressuposa que no arriba aigua... encara que sempre hi ha alguna filtració; i en llocs geològicament estables... però que resultaven no ser absolutament estables. En definitiva, un fracàs després d’altre, fins ara. Hi ha hipòtesis sobre soterraments eterns i definitius, però cap realitat, i menys encara cap realitat provada i assegurada, en cap lloc del món. Ens tocarà vigilar el tema durant uns milers d’anys, només... Cal recordar que a l’estat espanyol va fracassar l’intent de magatzemar aquests residus eterns en un lloc “provisional” (ja que “definitiu”, ni se’n coneix cap, ni se’n espera). O siga, que novament, tenim uns residus intractables i sense ubicació definitiva (de moment utòpica) i que “provisionalment” ens suposa un risc permanent, i creixent, en totes i cadascuna de les nuclears.

També ens han volgut vendre els publicistes ben pagats de les nuclears i els polítics fàcils de convèncer o “comprar” (sobretot quan hi ha negoci lucratiu prop) que les nuclears són “segures”. Bé, sempre ho han segut, des del primer moment, en els fullets publicitaris, i malgrat que la realitat ho desmentesca amb reiteració.

Com a ensenyant preocupat pel coneixement directe de la realitat per part dels alumnes, vaig organitzar una visita escolar a la nuclear de Cofrents fa ja dècades. Em va sorprendre un gran cartell que hi havia només entrar en la part “didàctica” de la Nuclear, especialitzada en intentar convèncer a les noves generacions dels beneficis atòmics (dels econòmics, pels promotors, no es parlava). El cartell venia a dir que en tota la història de l’energia nuclear no s’havia produït cap accident. Mai s’havia posat en risc la seguretat dels ciutadans (com a molt, d’algun treballador, només). Crec que ja s’havia produït l’accident de Harrisburg i altres accidents “menuts” en un grapat de nuclears repartides pel món, però sembla que no s’havia actualitzat la informació. Espere que ja hagen reescrit el cartell amb les “darreres novetats”. Justament la seguretat és altre taló d’Aquiles de la nuclear, o una costella d’Adam, tenint en compte que es situa en l’origen del problema.

Tots els venedors d’un producte industrial, siga un cotxe, una nevera, un forn, un calefactor o un avió... ens reiteren la seguretat del seu producte. Com anaven a vendre, sinó, un producte insegur? Però clar, tots coneixem que cada any hi ha centenars d’accidents amb els segurs cotxes, i amb menor incidència, per sort, hi ha accidents de tren, d’avions, de vaixells... que segurament, quant algú els van comprar eren “totalment” segurs; per no parlar d’estufes, forns, secadors, etc. Tots ells absolutament segurs i que “han passat totes les revisions i estandars de seguretat establerts legalment”. Quina pena que la realitat siga un poc més complexa.

Obviament les nuclears també són segures amb el mateix sentit que ho són tots eixos artefactes segurs que van causant víctimes indesitjades i imprevistes, per ací i per allà, contínuament. Per sort són poques, i així en les estadístiques del tipus “només una entre mil” surten prou afavorides. Clar que no és el mateix una nuclear que una bicicleta o un cotxe. Les nuclears han de tindre estandars de seguretat moltíssim més elevats que una bicicleta, per que un accident greu de bicicleta podrà generar 2-3 víctimes com a molt, però un accident greu d’una nuclear...

Per això les mesures de seguretat de les nuclears han de ser molt  elevades. Ja ho eren fa dècades, però va passar el problema aquell de Harrisburg i per matindre un bon estandard, calia incrementar les mesures de seguretat, amb costs creixents (que paguem entre tots). Així que després de Harrisburg teníem una seguretat ampliada. Però va passar allò de Txernòbil. Aleshores, calia fer més coses per aconseguir una seguretat encara més augmentada, encara que els rusos... ja se sabia, la seguretat “occidental” era molt superior. Fins que va passar allò altre de Fukushima, que encara que era molt oriental, resultava “occidental” des del punt de vista nuclear. Aleshores, encara que les nuclears occidentals ja eren molt segures “de naixement”, teníem que incrementar molt més les despeses en seguretat per a que foren segures “fetén”. No és cap broma això de les inversions de seguretat. Són molt elevades, i el problema és que els resultats no són ni absoluts, ni definitius. Si representem en un diagrama la corva entre costos econòmics i increment de seguretat trobarem que per aconseguir un nivell X extra de seguretat, necessitem fer una inversió NX en diners. Amb la gracia que el factor N cada vegada és més elevat per una mateixa X addicional. En definitiva, que la seguretat absoluta no existeix, i que un accident nuclear greu és infinitament més greu que un accident greu de tren o d’avió. Millorar, encara que siga un poc, implica enormes despeses... i l’empresa responsable només paga una part. Els recents esdeveniments de la guerra d’Iran ens recorden que les instal·lacions atòmiques poden ser un objectiu molt clar d’atacs brutals i ací la seguretat absoluta no existeix en absolut. Un atac nuclear no sols és possible, sinó molt versemblant.

Aleshores que passa amb les nuclears? Són renovables? No. Son Netes? En absolut. Són segures? De cap manera. A més, no són necessàries i ho serien menys encara si des de fa anys haguérem fet el que tocava fer. En tot cas, no són, ni ho han sigut mai, sostenibles.

Fa anys que ja ho sabíem tot: que hi ha canvi climàtic; que els recursos naturals son escassos i, en tot cas, limitats; que la seguretat nuclear és una fal·làcia; que el creixement infinit del consum, els residus, la producció i la contaminació, són impossibles en un món limitat... Sobretot si volem que es mantinga la vida humana sobre el planeta (a les bactèries, el tema els importa un pebre, ens van precedir fa uns 3.000 milions d’anys i ens succediran sense dificultat... el problema és nostre). En definitiva. No hem de rectificar els llibres de text, els manuals tècnics, les informacions científiques, el coneixement humà ben fonamentat en dades i arguments racionals... El que hem de rectificar són les polítiques obsoletes, les polítiques antigues, equivocades i sense eixida.

Hem de plantar cara als lobbys, als grups de poder, a les grans multinacionals, als poders servils i els polítics “comprables”, que s’agenollen davant els poderosos i els mentiders. Ja és hora, demà serà tard.