Les 20 roses de Paterna: una radiografia de l'extermini i la resistència política femenina davant el franquisme

Els subsòls de Paterna guarden els vestigis d'una de les majors atrocitats de la postguerra espanyola. Després del final de la Guerra Civil i fins a l'any 1956, 2.238 persones, tant d'origen valencià com procedents d'altres parts del país, van ser executades al municipi. De totes elles, 20 eren dones. Segons explica la fotoperiodista Eva Máñez, que investiga aquest tema des del 2016, en la gran majoria dels casos “no es tractava d'assassinats en calent, sinó d'una forma sistemàtica de cometre crims de lesa humanitat”.

L'esborrat històric d'aquestes dones no va ser casual, sinó fruit d'un profund estigma social i de la por instaurada pel règim. En una societat marcadament catòlica, el fet d'executar població femenina suposava un càstig d'una duresa simbòlica brutal, cosa que va provocar que moltes de les famílies supervivents ho visqueren com una taca o una vergonya. A aquest terror continuat s'hi va sumar una tàctica atroç que la fotoperiodista qualifica literalment com a “repressió per delegació”. Gran part de les víctimes van patir abusos, van passar per la presó i van ser condemnades a mort únicament pels seus vincles familiars. “Ser esposa, mare o filla d'una persona significada políticament durant la II República era motiu de repressió durant la dictadura”, constata Máñez.

Malgrat aquest clima de terror, el valor d'aquestes dones va desafiar el règim fins a l'últim alè. Durant el seu captiveri a la presó de Santa Clara, on algunes van passar fins a dos anys abans de ser executades, van protagonitzar actes d'enorme rebel·lia. Un 14 d'abril, algunes recloses van construir una bandera republicana utilitzant un pal d'escombra i unes teles, passejant pel pati amb vives a la República i insults al dictador Franco. Es tractava d'un desafiament directe que va acabar precipitant el seu afusellament.

Aquesta violència va portar una conseqüència social devastadora, ja que “gairebé totes eren mares”. Després dels afusellaments, els seus fills van quedar orfes i “la majoria d'ells van acabar reclosos en institucions religioses, o robats i lliurats a famílies adeptes al règim”. Aquesta desarticulació familiar i l'esborrat dels seus orígens va provocar que fos “molt difícil mantenir una memòria quan els fills s'han criat en orfenats”, assenyala la fotoperiodista.

Davant l'assenyalament constant, els descendents més directes van optar per callar per protegir-se, conformant així el que la comissària defineix com a “la generació de l'oblit”. Encara que les històries d'algunes d'aquestes 20 dones van ser narrades en llibres o còmics, la immensa majoria dels casos van caure en la desmemòria. No obstant això, l'actual tercera generació, ja nascuda i criada en democràcia, ha decidit trencar aquest silenci imposat per “exercir la memòria viciària a la recerca de veritat, justícia i reparació”. Un clar exemple d'aquesta lluita contemporània és el cas de Jesús Espinós, que ha escrit una novel·la sobre la seua avantpassada Mercedes precisament per acabar amb aquesta llosa de l'ostracisme i la vergonya.

A la par d'aquest despertar familiar, el procés de reconeixement de les seues restes —impulsat des del 2016 gràcies a la Llei de Memòria Democràtica— continua sent un repte enorme entre les més de 150 fosses de Paterna. Fins al moment, només dues víctimes, Bàrbara Morella i Rosario Migoya, han estat identificades mitjançant proves d'ADN; en alguns casos, les famílies han preferit no exhumar les restes.

A aquest complex trencaclosques se suma l'enigma de la fossa 95, on es va col·locar una rajola en homenatge a una dona sense identificar anomenada “Rosa”. Malgrat les posteriors excavacions i investigacions, no es van trobar restes òssies femenines en l'enterrament, deixant en l'aire el misteri de si aquesta víctima va existir realment o si el seu nom va ser fruit de la rumorologia de l'època.

Per a il·lustrar tot aquest procés i plasmar la resistència de les executades, Eva Máñez ha comissariat una mostra inèdita que recull fotografies contemporànies de les exhumacions, objectes trobats a les fosses, retrats familiars i elements d'arxiu com sumaris, sentències de mort i fotografies de l'època. Fugint del format tradicional d'imatges penjades a la paret, l'exposició s'articula mitjançant uns panells triangulars, dissenyats per Tomàs Gorria, que combinen les fotografies de la periodista amb aquests materials històrics.

El públic podrà visitar la mostra entre el 9 i el 23 d'abril a la Casa de la Dona de Paterna, una ubicació idònia, segons Eva, en tractar-se del mateix municipi on es van perpetrar els crims. No obstant això, l'exposició aspira a viatjar a altres localitats per valorar els principis democràtics en un context de guerra, com l'actual. Máñez anima tota la ciutadania a visitar-la, subratllant especialment la necessitat que hi acudisca la joventut, “perquè conèixer les conseqüències del feixisme i el totalitarisme ens serveix com a medicina democràtica per a avançar com a societat, així com per acabar amb l'èstat d'impunitat dels crims comesos”.

La recent inauguració de l'exposició va ser un èxit i va evidenciar un important suport institucional. A l'acte van assistir l'alcalde de Paterna, Juan Antonio Sagredo, alguns regidors del municipi i la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant. La representació política va incloure diputades i diputats del PSPV i de Compromís, congregant més figures clau de l'àmbit judicial i memorialista, com Susana Gisbert, fiscal especialitzada en violència de gènere, i Rosa Pérez Garijo, exconsellera de Memòria Democràtica, destacada per haver fet possibles les exhumacions gràcies a la llei.

Amb iniciatives com aquesta, se segella un deute històric ineludible, l'objectiu final del qual és retornar la dignitat a aquestes vint dones valentes i compromeses, traient-les per fi de la fossa comuna (material, mental i històrica) a la qual van ser rellegades durant dècades.