Ricard Pérez Casado, per Joan Romero: ‘Agraït a la vida’, autobiografia per a entendre una època

Agraït amb la vida. Malgrat els disgustos que li provocava el món contemporani, que colpejava els seus ideals, Ricard Pérez Casado (1945-2026) estava agraït. Com explica el seu entorn, l’exalcalde de València tenia un interés particular que veren la llum unes memòries que va començar a plasmar-se el 2017 i a què va dedicar huit anys de treball. Quan l’exalcalde va morir, el llibre acabava d’arribar a Balandra Edicions.

L’obra ha acabat de polir-se amb l’ajuda del periodista José Manuel Alcañiz, la dona de l’exalcalde, Júlia Blasco, i el professor Joan Romero, encarregat de presentar el volum en el Saló de Vidre de l’Ajuntament de València. “Torna a casa”, expressava el catedràtic emèrit, amic de l’exdirigent socialista, que posa en valor que la institució governada ara pel PP reivindique al mandatari. Abrigallat per part de l’equip de govern local —l’alcaldessa finalment no hi ha assistit—, per la delegada del Govern, Pilar Bernabé, l’exalcalde Joan Ribó i els grups polítics del PSPV i Compromís, el professor ha arrancat el primer acte d’homenatge a Pérez Casado a través de les seues memòries.

“Sempre va anteposar la seua independència a qualsevol altra institució, va ser el signe de la seua vida. Va ser un esperit lliure i, per tant, incòmode sovint”, recalca Romero, que considera el llibre una guia per a entendre una època, d’una modernitat que l’ha sorprés. Llegir-lo ha sigut com passejar de la mà de Pérez Casado o contemplar “un Cavanilles en miniatura”, en referència a l’il·lustrat i naturalista autor de les Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del Reino de Valencia.

Les memòries de Pérez Casado aborden la seua etapa prèvia a l’entrada en la política institucional, el període 1945 a 1975: des de la infància en una Nàquera encara rural, en què diàriament li recordaven que era fill dels vençuts, fins a la primera implicació en el Partit Socialista Valencià, detenint-se en una dècada clau: l’arribada a la ciutat de València, una ciutat en creixement i amb un urbanisme encara per desenvolupar, amb la llengua lluitant per recuperar-se, en què fa els seus estudis. La ciutat, que més tard governaria amb el PSPV, era llavors una urbs sense serveis, dividida per un ‘riu-claveguera’ i amb unes perifèries abandonades, assenyala Romero. S’entén així la seua obstinació a modernitzar-la, amb projectes com el Jardí del Túria o el Palau de la Música, i les primeres pedres de l’urbanisme contemporani en la capital.

Pérez Casado es deté en les ombres de la ruralitat, que reflecteix en la Nàquera en què es va criar —i que per a Romero, encarna moltes altres Nàqueres—, també les ombres de l’urbs en desenvolupament, les perifèries marginals, el contacte amb el món acadèmic i els seus estudis polítics. Recorda el rol de les dones en la militància antifranquista, que encarna la seua dona, Júlia, o el del periodisme valencià —de la residència en la dictadura a la consciència democràtica— amb figures com les de Josep Sorribes o Vicent Ventura.

Els seus records, apunta Romero, són la base del seu material literari: Pérez Casado usa la seua història particular per a recórrer la història de l’època, en un estil que al professor li recorda els Passats singulars d’Enzo Traverso, que aborden precisament El jo en l’escriptura de la història. Apunta, entre altres, la invitació dels serveis d’intel·ligència nord-americans per a passar 21 dies al país, o els primers passos de la socialdemocràcia a València.

L’alcalde socialista que va governar la ciutat entre el 1979 i els 1988 era un “gran coneixedor del seu país, europeista convençut i amant de la Mediterrània”, destaca el catedràtic de geografia humana. Fruit de la seua àmplia formació, Agraït a la vida constitueix “un llibre d’història, de geografia, d’antropologia social, d’etnografia, d’economia, de cultura, de política”. Una autobiografia per a entendre una època.