Vigilant les roques de l’espai: què són els asteroides potencialment perillosos i com es localitzen

The Planetary Society, una organització fundada el 1980 als Estats Units per Carl Sagan, Bruce Murray i Louis Friedman, ha reconegut el treball de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) per la seua tasca i cerca d’asteroides potencialment perillosos per a la Terra, els coneguts com a NEO per nom en anglés (Near Earth Objects). En concret, l’AVA és una de les huit entitats beneficiàries a tot el món –a Granada hi ha un altre dels observatoris reconeguts– d’una de les subvencions de Shoemaker Near-Earth Object (NEO) Grant Program pels “excel·lents treballs duts a terme” des del seu observatori.

Aquests asteroides potencialment perillosos, o NEO, són cossos celestes de grans dimensions que en un moment determinat de la seua trajectòria passen relativament prop de la Terra, i que resulten potencialment perillosos en el cas d’arribar a impactar amb el nostre planeta.

Aquesta ajuda està dotada amb més de 8.000 dòlars (més de 7.000 euros), que es destinaran a la renovació dels equips del telescopi que l’Associació Valenciana d’Astronomia té en el seu observatori del Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) situat en Ares dels Oms. Concretament, aquests diners es destinaran a finançar la càmera del telescopi, actualment avariada, la roda portafiltres, una guia fora d’eix i una càmera guia per al telescopi Planewave CDK de 17 polzades, un telescopi semiprofessional, cosa que permetrà a l’AVA disposar d’un equip “molt més sensible i ràpid”, i millorarà substancialment la capacitat de detecció de NEO: “Aquest reconeixement ha sigut tota una sorpresa”, assegura Jordi Cornelles, president de l’associació a elDiario.es.

L’Associació Valenciana d’Astronomia compta amb uns 300 socis, una de les que més membres té a Espanya, i mig segle d’existència, mentre que l’observatori d’Ares dels Oms –amb què operen cinc o sis dels seus membres– té 25 anys d’antiguitat. Entre les tasques que exerceixen des de l’entitat, finançada pels seus membres i sense cap mena d’ajudes per part de l’Administració, estan la formació, la investigació i l’observació. És en aquest últim apartat que desenvolupen les tasques de cerca i seguiment d’asteroides: “Es tracta dels cossos més menuts i pròxims a la Terra que els grans observatoris professionals no vigilen”, explica el president d’AVA.

“Es tracta de cossos menuts amb poca lluentor que anem fotografiant, seguint, mesurant-ne la llum, la posició, la trajectòria, la forma i la grandària”, detalla Cornelles, que apunta que alguns d’aquests cossos celestes que detecten són nous i amb aquest treball ajuden a ‘refinar’ o definir les seues trajectòries. Posteriorment, és la Planetary Society la que valida aquests mesuraments. Així doncs, des de les instal·lacions situades a la comarca dels Serrans es du a terme un seguiment d’aquests meteorits, “hem codescobert objectes celestes no catalogats, dos o tres de nous juntament amb altres observatoris”. Al món hi ha moltíssims observatoris d’aquestes característiques, de caràcter aficionat, “i a Espanya”, diu, “som l’associació amb millors equips”.

Entre els cossos detectats hi ha molta variabilitat de grandàries –d’unes desenes a uns centenars de metres– i formes, irregulars en general. Quant a l’origen, la major part provenen del cinturó d’asteroides que es localitza entre Mart i Júpiter i procedeixen, en més d’un 90%, de la formació del sistema solar: “Els més grans estan controlats i en seguiment [hi ha un asteroide troià –objectes menuts que comparteixen una òrbita amb un planeta–, d’1,2 quilòmetres de diàmetre, en òrbita al voltant del Sol en la mateixa trajectòria de la Terra, encara que a una distància prudencial en el punt Lagrange L4, que va arribar en el segle XV i acompanyarà el nostre planeta durant 4.000 anys], mentre que el problema rau en els cossos que provenen del Sol i costen més de localitzar. Si parlem de roques entre 20 i 25 metres de diàmetre, poden ser molt destructives si cauen sobre zones poblades, així que convé monitorar-los per evitar esglais”. Segons comenta el president de l’Associació Valenciana d’Astronomia, es tracta de meteorits molt poc freqüents, aproximadament mitja dotzena en un segle, que poden entrar en atmosfera terrestre i depén del fet que impacten o no, i d’on ho facen: “A curt termini, no hi ha detectat cap risc, i és molt difícil que un cos menut impacte contra la Terra”. Perquè una roca d’aquestes característiques siga considerada potencialment perillosa ha de passar molt prop del nostre planeta, aproximadament entre la Terra i la Lluna.

Els asteroides més ‘famosos’

Més enllà de l’impacte d’un meteorit (Chicxulub) que va provocar l’extinció dels dinosaures fa 66 milions d’anys, l’últim d’aquests objectes que va travessar l’atmosfera terrestre ho va fer fa una dècada sobre Txeliàbinsk, a Rússia, i es va desintegrar i es va convertir-se en una immensa bola de foc en el cel. Aquell asteroide mesurava uns 18 metres de diàmetre i pesava prop de 11.000 tones, es desplaçava a una velocitat de 19 quilòmetres per segon i la NASA va calcular l’energia alliberada en el seu impacte en unes 440 quilotones –l’equivalent a l’energia explosiva de 440.000 tones de TNT.

Encara que potser el cas més recordat és el que es va produir també a Rússia, a Tugunska, el 30 de juny de 1908, quan un meteorit de grans dimensions –es calcula que aproximadament podria tindre un diàmetre d’uns 37 metres, un pes al voltant de 110.000 tones i una velocitat aproximada de 53.900 quilòmetres per hora– va impactar amb la Terra a Sibèria, i va alliberar una energia equivalent a la de 185 bombes d’Hiroshima, segons els càlculs fets per la NASA. En aquella ocasió, la roca també podria haver-se desintegrat en l’atmosfera, sense arribar a impactar directament sobre la superfície.

El desviament d’asteroides

Al més pur estil de Hollywood en pel·lícules com Armaggedon o Deep Impact, el mes d’octubre passat, la NASA confirmava que l’impacte de la sonda Dart (dard en anglés) contra la superfície de l’asteroide Dimorphos, una roca de 160 metres situada a uns 11 milions de quilòmetres de la Terra, va complir el seu objectiu en desviar la trajectòria d’aquest objecte celeste. Era la primera vegada en la història que s’intentava modificar la trajectòria d’un meteorit per evitar el seu impacte sobre la Terra.

Segons la grandària del meteorit, l’impacte pot tindre unes conseqüències molt diferents. Així doncs, els càlculs científics consideren que un asteroide de la grandària d’una casa desfermaria una energia equivalent a la de la bomba d’Hiroshima, unes 20 quilotones, cosa que destruiria una àrea d’un quilòmetre a la redona; una roca de la grandària d’un edifici de 20 pisos amb un diàmetre de 60 metres alliberaria unes 50 megatones –equivalent a un cap nuclear actual– i podria destruir una ciutat completa; per contra, un asteroide similar al que va caure a la península del Yucatán (Mèxic) fa 66 milions d’anys, entre 11 i 12 quilòmetres de diàmetre, posaria en perill la vida al planeta.

Després de l’impacte, es crearia una immensa ploma de pols que envoltaria tot el planeta, bloquejaria el Sol i fondria l’escorça en la zona de l’impacte. Les plantes de tot el món moririen en qüestió de dies, i amb aquestes la major part de la vida a la Terra, tot i que algunes espècies podrien sobreviure. Els investigadors de la NASA calculen que es necessitaria un asteroide d’uns 100 quilòmetres d’amplària per a fer desaparéixer totalment la vida la Terra.