Humitat Relativa, el primer disc de Remigi Palmero, es reedita 40 anys després

Escriu el crític musical Juan Puchades que el disc Humitat relativa, de Remigi Palmero (Alginet, 1950) és “tan intens, té tanta llum i irradia tant calor, que escoltar-lo és com mirar al sol amb els ulls oberts”. Ho fa quasi 40 anys desprès que s'editara, un 1979. En aquella època també va causar molt rebombori entre els entesos com Diego Manrique i la resta de critics musicals. I encara ara la revista Efe Eme el compta entre els 50 millors discos del pop espanyol. Però per a les noves generacions valencianes Palmero és pràcticament un desconegut.

Humitat Relativa és el primer disc del d'Alginet. Desprès de tocar amb Els 5 Xics i acostar-se a Pep Laguarda i Julio Bustamante, Remigi es va llançar en solitari amb Humitat Relativa, deu cançons on el rock, el funk i la progressia conviuen amb sons clarament mediterranis com les Albades, tocs àrabs i percussions afrollatines. De fet, és el primer disc a l'estat on apareixen musics africans.

“El vam gravar 24 músics on hi havia africans, caribenys, era una banda com no la havia hagut mai a Espanya, mestissa molt abans del mestissatge”, explica ara Remigi Palmero amb un deix de nostàlgia. Humitat Relativa (1979) forma, amb Brossa d'ahir (1977) de Pep Laguarda i Tapineria i Cambrers (1981) de Julio Bustamante, l'anomenat pop mediterrani, una efervescència musical molt lluminosa que s'agermanava amb Pau Riba o fins i tot Sisa, al Principat. Una onada fresca i trencadora que modernitza la música en valencià desprès de la Nova Cançò. Una onada però, que es dilueix al País Valencià com les reivindicacions nacionals.

“Són discs avançats al seu temps. Humitat Relativa és un disc molt mediterrani en un sentit ampli, per les músiques i les lletres. I utilitza el valencià d'una manera tan natural que és part de l'encant, ho fa perquè és la seua llengua però sense cap intenció política, i això és pioner i segurament li juga en contra als 80 i 90. Però ara mateix sí que trobem l'herència en grups actuals valencians de pop que mesclen folk i pop amb alusions a l'entorn més immediat i amb missatges universals”, resumeix el crític musical Carlos Perez de Ziriza.

“Remigi feia coses estrambòtiques: li posava cordes metàl·liques a un llaüt, va començar a tocar la guitarra espanyola en púa... creava artefactes sonor d'una sensualitat desbordant, impossible d'adulterar, per molt temps que passe”, explica Francesc Burgos, director artístic de la productora que reedita el disc, La Casa Calba.

De fet, el màster d'Humitat Relativa, editat per Puput Zafiro, es va perdre pels magatzems de la discogràfica i el disc i el cantant s'esvaïren en el mateix ostracisme. Remigi Palmero ha seguit fent música però d'una manera intermitent. Al 2007, La Casa Calba li va produir Sense comentaris, un disc molt líric, només amb veu i guitarra, amb que Palmero ara mateix se sent més còmode.

Des d'aleshores La Casa Calba estava empenyada en rescatar aquest primer disc i després de molt buscar entre el catàleg de la Sony ­–que va comprar la PuPut Zafiro­– va trobar el màster original de la gravació i ha decidit reeditar-lo en CD i en un vinil de 180 grams, que té més qualitat que a l'època. “Ho fem per reivindicar a Remigi, que és un dels grans artistes valencians i no es valora la seua obra fora dels cercles musicals, ara volem que estiga a l'abast del gran públic”, confessa Burgos. Fins ara, aquest vinil era una cosa només de col·leccionistes.

Per a Remigi Palmero, la reedició també és una cosa “per a nostàlgics”. De fet, ell mateix no ha participat en la reedició, “no he volgut perquè tinc la sensació que els treballs pertanyen al seu context i ara mateix la música va en una altra direcció, este treball va ser molt especial i molt artesanal, i ara sembla que l'artesania és una negligència professional en la música” conta el music.

Per a Burgos, en canvi, Humitat relativa “és un disc únic que encara que no s'ha repetit a València”, per la mezcla d'experimentació, amb psicodèlia, musica popular, progressiva, mediterrània, africana, i cubana. I considera que 40 anys desprès el disc “continua igual de vigent”. Palmero protesta, “ara portem 30 anys ballant a ritme de maquinetes, i jo no m'he considerat mai un folki si no un modern”.

Palmero, Bustamante i Laguarda apostaven per la música ballable contra la dinàmica de la cançò d'autor de l'epoca. “Nosaltres eren més yankis, ens inspiraven els Beatles, el Rock&Roll, les noves sonoritats, i ho adaptàvem a instruments mediterranis, però el que voliem era fer música per amenitzar, per passar una bona estona”, explica ara l'artista i comença una diatriba sobre les tendències al món de la música on ni es paga ni es valora la complexitat musical.

Per això ell poc a poc s'ha anat apartant i és La Casa Calba qui du endavant el projecte perquè considera que Humitat Relativa és “una col·lecció de cançons prodigioses”. Pérez de Ziriza li dóna suport, es vol “recuperar quelcom bo”. Amdós presentaran dijous 7 a la SGAE la reedició del disc, que no suposarà cap tornada als escenaris de Palmero.